Espardenyaes.

En tot  territori on hi han varies llengües en contacte, sempre n'hi ha un flux de paraules, d'expressions, de girs lingüística que es mesclen les d'una llengua amb les de l'altra  i al contrari, com si d'una pastera de pòrtland es tractara. Este fenomen fa que es done lloc a expressions i paraules increïbles i a voltes un tant al·lucinants que, al final, a força d'escoltar-les pareix que siguen pròpies  de la llengua que en eixe moment s'està emprant. Açò, unit al tarannà obert i una mica burleta, per dir-ho d'una manera fina, que tenim els valencians, dóna com a resultat una paraula nova que és la de "espardenyaes". Així, sense la -d- intervocàlica entre la a- i la -e, per a donar-li un esperit més castís i més casolà.

Què són les espardenyaes? Són les paraules que no essent les pròpies d'una llengua, pel fet d'estar en contacte amb una altra i no sabent quina és eixa paraula en la llengua que s'està parlant, es substitueix per la equivalent en l'altre idioma, tot i adaptant-li la fonètica. Al diccionari se'ns defineix com a "paraula o frase incorrecta dels valencians en parlar castellà". Així, vem que quan un valencianoparlant intenta expressar-se en castellà, a voltes n'hi ha alguna paraula que no coneix i la substitueix per l'equivalent en valencià. L'exemple paradigmàtic seria el del "tio Canya", que set voltes va fer cua en presentar uns papers per no saber expressar-se en llengua de forasters.

Donat el progressiu deteriorament de la nostra parla, sobretot a la ciutat de València i els pobles el seu voltant que formen la seua àrea metropolitana on els castellanismes s'han introduït com si no n'hi haguera amo, açò ha dut com a conseqüència que a l'hora de parlar el nostre idioma, este estiga gangrenat de castellanismes que són prou difícils de llevar-se-los de damunt.

Jo em reconec pecador impenitent d'este tipus de conducta. Són molts els castellanismes que utilitze en la parla diària, sobretot amb els meus companys de treball. I no deixa de ser curiós que, a partir d'una volta que un de nosaltres -segurament seria jo- va soltar una espardenyada que va sonar com si fora una blasfèmia, vàrem decidir anar anotant a un paper les diferents paraules, frases i girs lingüístics que un o altre anem dient en el dia a dia. Començant pel famós "apellit" en lloc de cognom, moltes i d'antologia són les expressions que solem dir. "Feches" per dates, "abuelos" per iaios, "siguient" per següent, "lavavajilles" per rentaplats una "llamà" per una telefonada, "un got de llet entera" per un got de llet sencera, els "datos", per les dades, "t'ahorres" per t'estalvies, "rechasar" per rebutjar,... moltes i molt gracioses són les paraules que solem dir equivocadament i que ens val per a provocar un somriure a mitant matí o inclús alguna que altre esclat de riure. El paper de tamany DIN A4 ja l'hem omplit per les dos bandes. I estem pensant comprar una cartolina per a continuar embrutant-la d'aspres "espardenyaes".

Tens fam o tens gana?

Són les tres de la vesprada i tinc unes ganes enormes de menjar. Tinc el que es diu normalment fam. O tinc gana? No ho sé. Només sé que els budells em rugeixen d’una forma extraordinària de forma que, quan parle note un eco per dins de l’estòmac que fa que les paraules s’escolten amb unes mil·lèsimes  de segon de retard. Mentre em dirigesc cap a casa per a dinar, al cotxe em plantege la diferència que n'hi ha entre una paraula i l’altra. Així, quan es parla de tindre gana, estem parlant del desig o la tendència de la voluntat de fer una cosa. Sobretot es sol utilitzar en plural com a “tindre ganes de”. Però, especialment sobretot quan s’utilitza en singular, estem fent referència a tindre apetit o desig de menjar. Quan parlem de tindre fam, fem referència a tindre unes ganes intenses de menjar. Es tracta d’un fet més específic relacionat amb la falta d’aliment. Les dos paraules podem vore que estan relacionades, per a uns com en una gradació d'intensitat del ruixit dels budells, de forma que quan es diu que “tinc gana”, vol dir que la intensitat de les ganes de menjar és relativa i es pot aguantar una estona, mentre que, quan es diu “tinc fam”, l’apetit és tan intens que probablement ens menjaríem un burro cru, amb pel i tot. Pel contrari, n'hi ha qui diferència semánticament les dos paraules tenint en compte l’educació de la persona que ho diu, de forma que si és més refinat dirà que “té gana” encara que les ganes de menjar siguen tan intenses que no es puga sostindre's de peu, mentre que si és bastot, dirà en un bram que “té fam”, encara que s’haja menjat per a esmorzar un entrepà d’obrer amb got de vi inclòs. Digam-ne que en este segon cas, la diferència entre tindre fam i tindre gana seria la mateixa que n'hi ha entre dir que un és un  borratxo o que és un alcohòlic.

El fet de tindre fam o tindre gana, és tan natural en els éssers vius, que açò ha fet que el refranyer siga riquíssim en este sentit. Parlem d’esta manera dient que “si tens fam, pega un bram”. "Si tens fam, rosega’t el colze”. “Bona vida en tinc: Bona fam em passe”. “Passar més fam que un mestre d’escola”. O “qui té tam, somnia amb roscos”. “Més val bones ganes que bon menjar”. En definitiva, la fam o la gana aguditza l’enginy i ha produït a la literatura universal un grapat de personatges, essencialment roders i busca-vides que han divertit generacions i més generacions amb les seues aventures, començant per l’intrèpid “buscón llamado Pablos” i acabant en el fantàstic Carpanta. Quan tanque el cotxe, una volta aparcat baix de casa, i quasi a punt de dinar, pense que tal volta m’he fet esta pregunta perquè són més de les tres de la vesprada i encara no he dinat. Si foren les onze de la nit, tal volta em plantejaria si dormir o somniar.

Galetes de "Girasol".

He obert el rebost per a buscar alguna cosa per a berenar, amb la mirada absent, per una banda per l'atarantament d'una sesta furtiva de mitja hora, d'eixes de les que et despertes amb un cert remordiment d'haver-te endormiscat, i per una altra per un cert mal de cap a conseqüència de dita sesta. En definitiva que, buscant buscant, entre llaunes de tonyina, pots de cervesa, bosses de paper enrotllades, tetra briks de llet i alguna bossa de papes que altra, m'he trobat amb un paquet de galetes que feia un bon grapat d'anys que no en veia a les tendes. En forma cilíndrica, enrotllades amb paper plastificat blau i amb el dibuix de la galeta en  qüestió impresa, tota majestàtica i ampul·losa, alli presidint el rebost, n'hi havia un paquet de galetes "Girasol" de la marca Rio. Es coneix que l'altre dia, la meua dona el va vore a la botiga, el va comprar i el va guardar al rebost. En vore'l, no he pogut evitar recordar l'agradable olor a galeta recent enfornada que omplia el cel de Paterna certs dies del mes, com si fora una atmosfera de canella i sucre que envoltava tot el poble, com si d'un núvol de cotó es tractara. He obert el paquet, estirant del filet roig que, en sentit transversal enrotlla el paper que fa d'envoltori, tot cercenant-lo i he deixat a la vista la primera galeta del paquet i l'he treta ajudant-me del ditet menut. Aquella galeta redona amb un forat enmig, de sabor a canella en rama i granets de sucre blanc apegats al llarg de tota la seua superfície era el berenar favorit dels xiquets. Bé a soles, a mos redó. O tota d'un mos, que omplia la boca d'una argamassa que s'apegava entre els queixals i que per a engolir-la hi havia de pegar un glop d'aigua. O remullada en un got de llet calenta en hivern, on es desfeia en sopes que, en acabant anava menjant en cullereta. De qualsevol de les maneres estava bona, amb eixe gust final de canella que envernissava la vesprada infantil, tot continuant amb els deures de l'escola. He rememorat la meua infància amb dos mossos certers de records i d'enyorances, mentre a la ràdio, amb veu de dona, aconsellava Elena Francis, i ma mare, la meua iaia Sabe i ma tia Rosa feien punt de ganxo al voltant d'una taula de braser coberta per un tapet de vellut roig i coronada amb un altre de ganxet. He provat a introduir el dit índex pel forat de la galeta per a menjar-me-la tal i com l'anunciaven a la televisió, ja fa trenta anys. I a penes m'ha cabut l'ungla. He provat amb el dit més xicotet, el menut, i amb un cert esforç he arribat a introduir mitja falange. Després de menjar-me'n unes quantes, a l'hora d'enrotllar l'envoltori i subjectar-lo amb una pinça, he observat que, al paquet, en lletra negra i menuda, ja no hi posa "Paterna - Carretera de Manises, s/n", sinò "Polígono de Portelada - Logroño". I em fa recordar les llargues vesprades d'estiu al poliesportiu municipal, quan jugàvem al futbol. Per a tornar passàvem per davant de la fàbrica de galetes "Vda. de Salvador Calatrava, S. A.", altrament anomenada "Galletas Rio". Al sostre, sobre l'entrada principal,  hi havia una escultura d'Andreu Alfaro que no tenia ni principi ni fi. I que simbolitzava la laboriositat, l'esforç i el treball d'aquella empresa. Amb tots estos records a la ment, he guardat el que queda del paquet de galetes al rebost. I en companyia d'ell, tots els meus records de la infància.

Paterners de Paterna. Ernest Ferrando

Ernest Ferrando Mir. O Ernest el del Molí, com el coneixien tots. O també Ernest d'el Molí, com solia signar els seus articles. Va nàixer a finals del segle XIX, més concretament a l’any 1885, a Paterna. Fill de moliner i moliner de profesió, va ser el propietari del molí de Ferrando, construit allà on naix la sèquia Uncia. Va ser acalde als anys 1930-31 del segle passat. Durant el seu mandat, es va instal.lar una bomba per a que arrivara l'aigua del naiximent al poble i s'inauguraren varies fonts públiques. Va iniciar la construcció del camí que fins al pont uneix Paterna amb Manises. A més a més, va donar un impuls a la zona residencial de la Canyada, que en aquells moments no era més que el germen d’allò que amb el pas del temps acabaria sent. Va ser, a més a més, jutge de pau durant una mesos a l’any 1939. Per estos motius, se li va dedicar eixe mateix any, a un moliner com era la persona de la que estem parlant, l’anomenat tradicionalment com a carrer Batà, que era el que anava del centre del poble a parar al molí del Batà, davant de l’estació de Campament, que va passar a denominar-se carrer d’Ernest Ferrando.

Es tractava d’una persona molt culta. Tots els anys el convidaven a escriure un article per a llibres de festes diversos, a la qual cosa ell ben gustosament col.laborava: Per al de les festes al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, per al de les festes de Santa Cecília, per al de les festes de Ntra. Sra. dels Desemparats, per al de la falla del dos de maig i voltants... En ells, amb un llenguatge senzill i pla, en el valencià de l’època i en un estil purament rondallístic i costumista, en Ernest ens va omplir les pàgines dels llibres de festes del nostre poble, de personatges que formen part de la nostra història local quotidiana i que tal volta s’hagueren perdut en la nit dels temps si no els haguera recollit en paper. Així, ens parla de guarda-barreres que s’oblidaren d’abaixar la barrera quan li tocava passar el tren, de perolers que venien a vendre perols, cassoles i tot tipus d’escudella els dies de festes, d’aiguaders que anaven a omplir la bota o tonell que cobria tota la caixa del carro, d’aigua del naiximent al barranquet del Sau, al depòsit que alli hi havia, on omplien el tonell d’aigua cristalina i la venien pels carrers de València, com a “Agua de la Fuente de Paterna” a quinze o vint cèntims el cànter, de barbers que feien servici a domicili i que anaven fins i tot al camp on es trobava el llaurador al qual havia d’afaitar. Tots estos oficis que hui en dia ja no existeixen, han quedat perfectament descrits per a la posteritat per part de en Ernest i han segut desenrotllats per paterners que hui en dia ja no viuen, però dels que ens queda el seu record. Així podem parlar de Tomàs Mànec, el tio Pere de la Cadena, Gostinet el Carnicer, Pepet de Perança o Teresa la Blanca entre altres. En definitiva, tants i tants paterners que reviuen entre les seues pagines, on ens ha deixat escrit per a les generacions futures un estil de vida i de costums: Les pròpies de finals del segle XIX i de principis del segle XX. La seua redaccio, entre graciosa, plana i una miqueta irònica incloïa a un personatge paterner que va crear, anomenat Vicent Bolena, que suposadament se'n va anar a viure a Caracas. Allí, l'únic contacte que tenia amb el seu poble era per mitjà de les cartes que li escrivia en Ernest. Allí li contava les novetats que hi havien al poble. Açò feia que els seus articles foren molt esperats, celebrats i comentats.

Però no solament ens va parlar de persones, sinó també de llocs, de circumstàncies  de fets, d’esdeveniments o de succeïts –o sosoits, que anomenava en Ernest- que ens descriuen la quotidianitat de la seua època: De la Cisterna de la plaça, on anaven els paterners a per aigua per a beure, del naixement de l'aigua de la font, de la picaresca a l'hora de vendre l'aigua de Paterna, del trenet que anava de València a Llíria i feia parada a l’estacio de Paterna, dels xiquets que anaven en estiu a nadar a la sèquia Uncia, de l’escola de 1893, on els xiquets anaven i no entenien moltes coses de les que deia el mestre perquè els parlava en castellà...

Així mateix, ens ha deixat escrites cançonetes que es cantaven o s'improvisaven en forma de guitarrà com

 "Ací al peu d'esta fonteta

tinc que vindre a berenar

amb una paternereta

amb la que em pense casar."

A les seues fulles ens deixà escrita  una certa "doctrina parda" que era popular entre els xiquets de la seua època que anaven a la catequesi:

"Padre nuestro

que viene el maestro

con una correa

pim, pom, ceba."

O també:

"- Qué es fe?

- Menjar be

¿Qué son buenas obras?

 - El «palacio», la torre i la casa gran"

Entre els seus articles ens retrata cóm eren les festes de Paterna fa més de cent anys: Les festes de Sant Vicent Ferrer, del Crist de la Fe, de Sant Roc i els Sants de la Pedra, la festa de les xiques fadrines, de les agosteres, de la forma de triar els clavaris, de cóm es disparava la cordà antigament... Costums i festes, moltes d’elles desaparegudes i altres encara en plena vigència. Com podem vore, es tracta d’un testimoni que perdura en el temps entre les pàgines engroguides dels llibres de festes de Paterna. Per tot açò, a l'any 1972 el clavaris li varen concedir el Coet d'Or. Així mateix se li va concedir la "Encomienda de Alfonso X el Sabio", en reconeixient de la seua trajectòria de vida. 

En Ernest Ferrando ens va deixar a a finals dels setantes. La tasca de replega de la rondallística, tradicions i costums és una llavor àrdua, delicada i pacient que encara està per fer al nostre poble. Però si haguerem de començar per algú seria, evidentment, per en Ernest, qui va replegar 21 dels seus articles en un llibret anomenat “Una llocá” on ens va deixar «21 contets amb història paternera, publicats en “Llibres de festes” de dos parròquies». Un clàssic imprescindible en qualsevol llar paternera.