lunes, 30 de diciembre de 2013

Cap d'any.

Ara, quan a penes queden unes hores per a que el 2013 siga el record d'un temps passat, tanque els ulls i faig un xicotet balanç d'este any que ara conclou. Pense en totes i cada una de les coses bones que m'ha donat el 2013. En cada gota de felicitat viscuda, en cada copa d'alegria beguda, en cada pastisset d'esperança mossegat. Cadascuna d'elles la col·loque en un plateret d'una balança de les antigues, de dos braços. I a l'altre plateret l'òmplic de les llàgrimes dels moments trists, de les gotes de suor del treball d'enguany, de la fel de les paraules que hauria d'haver dit i no vaig pronunciar, tal volta per por o per vergonya. I amb els ulls tancats, com si de la deessa Iustitia es tractara, enlaire la bàscula com si fos una romana per a sospesar els bons moments i els roïns. Dels bons, em quede amb el regust dolç del bon moment, com si d'un caramel de fresa o de llima es tractara. Dels moments roïns em quede amb la lliçó apresa, amb pissarra i clarió inclosos. Perquè dels fracassos és d'allò que més s'apren.

En el moment actual de la meua vida en el que la botella no la veig ni mig plena ni mig buida, sinó en la seua meitat exacta, tan sols li demane al 2014 que els bons moments que m'esperen en el nou any siguen infinitament superiors als viscuts durant l'any passat, en companyia de les mateixes persones amb les que els vaig viure. Tal volta alguna més, però de cap manera amb ninguna menys. Que els moments roins no siguen més que una gota d'aigua o una respiració mal feta. No sabrem mai què serà allò que ens té predestinat el futur ni tampoc el que ens esdevindrà a nosaltres i als nostres. Que cada dia del'any nou que ara comença, siga un nou mamprendre, una nova entrega, una nova esperança i una nova il·lusió per a nosaltres i els que ens envolten. Perquè les coses menudes són allò que ens sostenen i ens alenen a continuar treballant i lluitant en el dia a dia, a cada instant i a cada pensament per a fer, entre tots un món i un demà millor.

De tot cor vos desitge un feliç 2014!!.

lunes, 23 de diciembre de 2013

Nadals.

Conten que hi havia una dona que el dia de Nadal, de bon matí se'n va anar al forn a fer una panera de coques i de pastissets per a Nadal. Així li ho va dir el seu home el dia d'abans. "Demà fes una panera de pastissets per a Nadal". I així ho va fer. A l'obrador del forn va pastar, va deixar fermentar, va coure i va arreglar amb molta cura aquelles peces de rebosteria dins d'una panera, la va tapar amb una tela i se'n va anar cap a sa casa. Com era una dona molt obedient a les directrius del seu marit, en el camí que hi anava del forn a sa casa, a tots els qui veia, els parava i els preguntava "Escolte, vostè és Nadal?" I el seu interlocutor li contestava "No". I ella li deia "Ah val, moltes gràcies". Així va succeir amb tRes o quatre persones amb les què va coincidir al carrer. El següent  amb qui es va entropessar fou un home. "Escolte, per favor, vostè és Nadal?", li va preguntar aquella dona innocentment. Aquell home, que estava més sord que una rella, va entendre que li deia "Escolte, per favor: Hui és Nadal?" I sense dubtar-ho li va respondre "Sí" I la dona aquella, li va dir "Pues aleshores, tinga, açò és per a vostè". i li va donar aquella panera tota plena de llepolies nadalenques tal i com li va encomanar el seu marit. 

Este conte o rondalla nadalenca que escoltava de menut de llavis de mon pare i que em consta que ha passat de pares a fills almenys com a mínim un parell de generacions en arrere dels meus avantpassats, em feia il·lusió deixar-vos-el per escrit per a la posteritat, en una data tan significativa com és el dia de Nadal. Perquè estem en  la època de l'any en la qual tornem a ser xiquets de nou entre els xiquets, en què tornem a renàixer en nosaltres mateixos per a ser una miqueta millor. Per això, Nadal hauria de ser tots els dies de l'any i no només el 25 de desembre. No ens deixem enlluernar pel reflex de les lluminàries dels grans magatzems, que llumenen tota la nit sense adonar-se'n que estan donant llum. La nostra claredat, la de les persones de bona voluntat, és molt més forta encara.

Amb tots els meus millor desitjos de pau i de felicitat. Que sempre siga Nadal en el vostre cor!!

viernes, 13 de diciembre de 2013

Taronges.

A finals dels huitantes n’hi hava un grup de música anomenat Danza Invisible que va tindre un gran èxit amb una cançó anomenada Sabor de amor on, en la seua lletra, al final de la cançó, com a colofó, deia “Besarte es como comer naranjas en agosto y uvas en abril”. Els que ens hem criat en una cultura més bé agrícola, de l’Horta, on la taronja era la font principal de cultiu,  esta lletra ens feia molta gràcia, a diferència dels xicons més de capital, perquè en aquella època en què l’agricultura intensiva no estava encara tan desenrotllada, com ho està en l’actualitat, qualsevol persona savia que les taronges venien a partir de la tardor. “De la Purísima en avant, les de la Canal Fonda. I les de la Corrucossa, en passar reixos”, deia mon pare.

I és que el calendari de recol·lecció de cítrics a Paterna, començava el dilluns següent a l’últim diumenge d’agost, és a dir, el dia del Santíssim Crist de la Fe, dia de festa gran al meu poble. El llaurador aprofitava aquella efemèrides per a descansar, eixir en la cordà, anar a missa major, dinar en família i per la vesprada anar a la processó. I al mateix temps, aprofitava eixe dia el corredor de Pascual Hermanos per a fer una passejada pels bancals del terme i pegar una ullada a la collita propera i comprovar que la grossor de les taronges era la correcta, que l’última pedregada no havia afectat en absolut al camp, que s’havia sulfatat contra la serpeta i que la corfa de la taronja estava neta i pura com l’ànima de l’amo del camp que fervorosament besava els peus del Crist al mateix temps i amb la mateixa devoció que el corredor acostava la pituitària a la taronja per olorar-la i comprovar el seu estat per a la campanya citrícola d’eixe any.


Després venia la visita oficial al camp per part del corredor, el preu a ull o a pes, la discussió perquè el preu de l’arrova era el mateix que l’any passat, mentre que el del guano l’havien pujat a la cooperativa, a l’igual que el sequiatge i la contribució, i que si l’any que ve m’ho deixe i que es perda el camp i coses paregudes, eren els arguments que s'esgrimien entre el llaurador i el corredor, endolcits amb gesticulacions amb els braços, fins que s’arribava a un acord en quant al preu i es xocaven la mà. I allò ja era tracte tancat. A partir d’eixe moment, el mal de cap o de ventre, estava en mans de la meteorologia. Cara a l’hivern, un dia feia fred, un altre plovia i l’altre gelava. La temperatura de l’aeroport de Manises, donada a la ràdio i a la televisió, era la referència obligada, si bé el termòmetre casolà per excel·lència era la persiana de casa de forma que, quan bufava l’aire i feia colpejar-la contra la finestra, mon pare, en lloc de lamentar-se per la persiana en si i dir:”Ai, la persiana”, més bé deia “Ai, les taronges”. Cada sacsejada era un parell d'arroves de taronges en terra. Eixe patiment era constant fins al dia que telefonava el corredor per a anar a collir, normalment d’un dia per a l’altre. A punta matí, els collidors mamprenien entre la rosada del matí, la foguera que a alguna claror del camp es feia per a calfar el cos i torrar l’esmorzar, i alguna blasfèmia que altra. Un a un, anaven traient els caixons del camp, al muscle dels collidors, en fila índia, caminant per damunt d’un marge de terra, amb la mà esquerra recolzada a la zona lumbar, mentre amb la dreta subjectava l’ansa del caixó per a que no es volcara. Després de pesar-los, s’anaven carregant al dalt del camió, ben arreglats per a que caberen el màxim possible. Una volta collit tot el camp, sols faltava cobrar, operació que es feia una volta passades les falles, o com a molt, abans de Pasqua. I de nou, tornava a comença.el cicle de la vida.

miércoles, 4 de diciembre de 2013

Albert Hernández i Xulvi.

Publicada a El periòdic d'Andorra de
22 de Novembre de 2013.
Foto: Alex Lara.
Me n’assabente que l'escriptor de Catarroja Albert Hernández i Xulvi ha guanyat un premi de narrativa en Valencià. Un amic em diu “Albert està pletòric. Acaba de guanyar el premi Fiter i Rossell de novel·la del govern d’Andorra”. I jo navegue pels fons abissals d’Internet per a trobar la notícia. Efectivament, els mitjans de comunicació andorrans s’han fet resó de la cerimònia d’entrega de la XXXVI nit literària andorrana amb els següents titulars: “L’escriptor valencià Albert Hernández Xulvi obté el Fiter i Rossell de novel.la”, es llig al diari Bondia. “Albert Hernández guanya el «Fiter i Rossell» de Novel·la”, publica el Diari d’Andorra. El Periòdic d’Andorra, destaca unes paraules d’Albert: “Albert Hernández Xulvi: «La meva carrera literària està lligada a Andorra». I així podem llegir, un a un, uns quants titulars al respecte i la notícia desenrotllada. Després d'informar-me a tots estos diàris electrònics i alegrar-me per l’èxit merescut d’Albert, faig un xicotet rastreig de la notícia pels diaris, com diuen els més castissos, “del terreny” i no veig més que apenes unes línies que ens parlen de l’esdeveniment. Tal volta si el seu mèrit en lloc de ser guanyar un prestigiós premi de narrativa, haguera segut cometre algun delicte dels grossos, probablement seria primera plana de tots els diaris de tirada nacional, regional i fins i tot locals.

En fi, que el bon amic Albert ha segut premiat a Andorra amb una novel·la titulada “La ciutat de les flors” on, en paraules del Diari d’Andorra, “...torna al gènere històric i a un episodi gens transitat en la literatura hispànica: la guerra d’Ifni, una guerra fantasma de la qual, amb prou feina en va transcendir a l’època –parlem del 1957, amb el franquisme plenament consolidat– l’operació de propaganda amb la visita de dues estrelles del règim, l’actriu Carmen Sevilla i l’humorista Gila, a les tropes destacades a la colònia.

Hernández Xulvi hi situa les amistats perilloses entre un legionari valencià de vida més aviat dissoluta i passat més fosc que les llistes de la OCDE, i la senyora del cacic de la capital del territori, Sidi Ifni, l’únic pedaç de l’enclavament que quedarà en mans espanyoles en acabar oficiosament la guerra, el 1958, i fins a la cessió definitiva d’aquest tros de sorra al Marroc, el 1969.” (Diari d'Andorra, 22-XI-2013).

Es tracta “d’una novel.la realista i amb ganxo”, en paraules d’Albert, qui ja va guanyar varios premis a Andorra en edicions anteriors. A l’any 1990 el “Seguimon de Plandolit” amb la novel·la eròtica “No mireu per l’ull del pany”. A 1995, el “Sant Carles Borromeu” per “Històries inquietants” i el 1996 el “Manuel Cerqueda” per Arran de pell”. Efectivament, la seua carrera literària està lligada a Andorra, sense oblidar els guardons que ha obtingut a les nostres terres, entre els quals destaquen el premi nacional de Literatura Juvenil, de 1987, a Ibi, per “El capità Pèrtil” o el premi narrativa de la IV Edició dels premis literaris de la tardor, per “L'antic desig”. Eixe mateix any, la Diputació de València li concedeix una beca per “Sara” i el grup Deliri Teatre, estrena una obra seua “L'atic”. Com tenim ocasió de comprovar, no tan sols ha escrit narrativa, sinó que també s'ha atrevit amb el teatre i a més a més ha escrit algun que altre guió per a televisió.



Altres obres premiades són “Aquell paisatge d'agost”, premi novel.la Benvingut Oliver. “La síndrome i altres històries”, premi l'Encobert a Xàtiva l'any 1988. “Dafne l'última nuesa", fou la seua primera novel.la negra. Al 1991 publicà “Silenci es grava”. El 1997 va guanyar el premi de novel·la “Modest Sabaté Vila” de Perpinyà amb “Temps de fang”, novel·la històrica que ens transporta a l'època més crua de la postguerra on ens descriu la desolació amb un llenguatge directe i alhora poètic. En 2004 va publicar a l'Editorial Pagès la novel·la premiada “Arran de Pell” on ens fa un retrat paral·lel del món de l'especulació i la droga, amb personatges marginats de carn i ossos, amb la seua psicologia molt ben descrita i que ha sabut imaginar conjugant erotisme, realitat i ficció amb un estil àgil, sorprenent i aclaparidor. En 2005 va guanyar el premi “Enric Valor” de novel·la amb “El tango de l'anarquista”on ens mostra, amb el transfons històric de les guerres i les dictadures a una banda i l'altra de l'atlàntic, una història plena de dolor, de fragilitat on se'ns narra cóm l'ésser humà és capaç de fer i sentir allò que mai haguera imaginat.

Albert Hernandez i Xulvi
davant la seua casa natal.
© Banc de la Memòria/Fernando Gabrich
.
A més a més, també ha fet alguna incursió en el món de la poesia amb el poemari “La branca de l'Om fosc”, guanyador del XXV premi de poesia “Francesc Badenes Dalmau - Vila d'Alberic” l'any 1996 on, amb un lirisme dramàtic ens parla amb ràbia, impotència, amargor i tristesa de l'horror de la guerra.

Des d'estes humils línies felicitem al flamant guanyador catarrogí, de qui esperem timdre prompte a les mans la seua novel·la “La ciutat de les flors”, publicada per l'editorial Pagès a les llibreries i gaudir així de la seua lectura.