viernes, 22 de febrero de 2013

Has vist el poder d'atracció que té el meu dit?

L'altre dia, l'Àlex em va dir, assenyalant-se el replanell de la ma esquerra amb el dit índex de la mà dreta: "Mira". Vaig dipossitar la vista allà on m'indicava. Inmediatament, soltant una rialla,  em va mirar als ulls i em va dir "Et tinc dominat, et tinc dominat".

Va ser una actuació que em va deixar una miqueta perplexe i em va dur a fer-me una serie de reflexions al voltant de la comunicació entre les persones. Perque a banda de la feta per mitjà de les paraules, sempre ha existit una comunicació no verbal que fa que sense dir res, ens assabentem d'allò que el nostre interlocutor ens vol fer transmetre, alhora que vol influir en la nostra voluntat. Una clucada d'ull, un xiulit o una besada a l'aire no són tan sols un missatge que se'ns dóna per a expressar-nos entre les persones una senyal de complicitat, d'amistat i fins i tot d'amor. A més a més, pretenen influir en la nostra voluntat, de tal manera que este tipus de comunicació sol ser més enriquidora que no les meres paraules. Amb una simple mirada, amb un somriure obert, amb una sinzera caigudeta d'ulls diem moltíssimes més coses que amb una enramada de paraules, per molt dolces que éstes siguen.

Recorde de menut un joc o una broma que soliem gastar-nos els xiquets i que consistia en el següent: sense dir paraula, assenyalaves a un amiguet que es trobava mitjanament lluny de tu, amb l'índex. Innocentment preguntava: "És a mí?" Després de respondre afirmativament amb el cap, amb el mateix dit que l'havies assenyalat, el menejaves curvant-lo cap a tu rítmicament, de forma que feies que l'interlocutor s'arrimara cap on estaves. Aleshores li deies: "Has vist el poder d'atracció que té el meu dit?". I d'eixa forma el deixaves més xafat que un paper de diari.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Este refrany no podia ser més encertat per al cas que ens ocupa. Si bé també hem de tindre en compte que si qui no enten una mirada no és capaç d'entendre una llarga explicació, qui es distrau en un gest de comunicació no verbal,  sempre acaba caiguent en la broma. Tal volta siga per això que quan em diuen "Mira!" i em mostren el replanell de la mà, sempre acabe mirant-hi.