Vicent Andrés Estellés in memoriam...

Hui fa vint anys que ens va deixar Vicent Andrés Estellés. Poeta de les coses quotidianes, de l'amor, del sexe, del poble, en definitiva, de la vida. Poeta de meravelles, des del seu poble, Burjassot, on va escriure gran part dels seus poemes, fins a València, ciutat que tant s'estimava, passant per tots els racons de tots els pobles de totes les nostres comarques, va saber cantar a les coses més elementals de la vida. Al pimentó torrat tallat a tires o al xiquet del veïnat.a qui li contava cóm era la mort, en un llenguatge fàcil de comprendre per a ell. També va saber cantar a les més complexes: a l'amor per la seua esposa i a l'amor per la terra. Va ser un poeta compromés amb el seu poble, al que estimava moltíssim, tant, que així ho va deixar escrit al llarg dels seus poemes. A través de les seues págines podem trobar amor, vida, passió, emoció, encís i tantes i tantes més coses més que no cabrien en varios posts.


 He tornat a rellegir alguns poemes seus que els tenia ja en el record, com és el cas del que acompanya a esta entrada. Es tracta del més que conegut No escric èglogues. Conten les males llengues que el poeta va vore passar una turista exuberant pels carrers cèntrics de València, probablement pel carrer on estava la redacció del diari Las Provincias, on aleshores treballava i aprofità esta circunstància per a descriure’ns  una serie d'elements de la nostra ciutat, propis d'aquella època, a propósit de la passejada d’aquella xicona: La dona que esten la roba, els xiquets que juguen al carrer, els homens que carregaven els camions,...

Després de rellegir-lo una altra volta, em plantege el seguent: Estos versos que varen ser escrits al final dels anys cinquanta, quina actualitat tenen ara als inicis del segle vint-i-un? Què li poden dir a un jove que ara mateix puga tindre uns vint anys per a quí el record de la guerra civil o de la dictadura de Franco és el mateix que podem tindre nosaltres de les guerres carlistes o les napoelòniques? El temps transcurrix, però les circumstàncies són les mateixes. Les generacions es succeixen, però repetixen els mateixos fets, les mateixes vivències, les mateixes equivocacions, les mateixes alegries i les mateixes penes.

Tal volta si visquera ara el burjassotí i tornara a escriure estos mateixos versos, on diu Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants..., Hui en dia, potser diria Hi ha els cibercafés, els bunyols, les famílies monoparentals,.... o alguna cosa pareguda. Tal volta, en lloc de parlar de l'albereda i de les baranes del riu ens nomenaria la Ciutat de les Arts i de les Ciències, els telèfons mòbils i els ipads. Els anys de presó per coses de la guerra hui dia seria substituït per la crisi, la prima de risc i els desnonaments. Ja no vindrien els autobusos de Gandia i Paterna, sinò que  hui dia vindrien tranvies del marítim o agafariem el metro a la parada de Colom en eixir de l’atropellament de gents a la porta d’uns grans magatzems el dissabte de vesprada, mentre un grupet de xicons esperen al cantó del carrer Isabel la Católica unes amigues per a anar a sopar i després anar a algún pub de la zona del Carme per a fer-se’n una. Els infants que jugaven en eixir de l’escola, hui en dia ja no jugarien al carrer, pels solars, tal volta al futbol o al sambori, sinò que es passarien hores i més hores cara a l’ordinador o a la play station jugant a qualsevol joc cibernètic sense eixir de la seua habitació. La dona que arreplegava la roba del terrat tal volta seria secretària de direcció a la seu central d’un banc a punt de ser recapitalitzat i l’home que recomponia lentamente un rellotge, tal volta seria un paquistaní que regentaria una fruiteria de barri, o un senzill locutori des d’on telefonar a la família que viu a l’extranger o des d’on remetre’ls uns quants diners per a que puguen viure dignament, allà a l’Equador, a Kènia o a Colòmbia... Per últim, les famoses cames,  probablement de la filla o neta d'aquella que va donar raó de ser a este poema, ja no tindrien la carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.  Potser, la solemnitat de la seua carn tendra vindria estilitzada per una liposucció recent duta a terme a una clínica privada ben a prop de la plaça de l'Ajuntament.

Podem vore que els fets canvien, les persones són diferents, però les circunstàncies continuen sent les mateixes, als anys seixanta, huitanta o al dos mil tretze. I la vigència dels versos d'Estellés, podem comprovar que estan plens d'una vitalitat que trascendeix les persones, les modes i els fets que es van esdevenint al llarg dels temps. D'ací a cent anys, o dos cents o fins i tot cinc cents, que es continue estudiant l'obra de Vicent Andrés Estellés, els seus versos continuaran estant de rabiosa actualitat. Seran unes altres persones els qui el llisquen. Les circunstàncies polítiques, económiques i socials seran totalment diferents a les actuals. Però la essència dels seus versos continuarà estant totalment vigent en aquells que  habitaran els nostres pobles en aquells temps futurs.

  

Les persones passen. Les paraules queden. Vicent Andrés Estellés ens va deixar fa vint anys tal dia com hui. Ens varem quedar sense la persona, però ens queden els seus versos, el seu record, i la seua memòria.

NO ESCRIC ÈGLOGUES

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrecl'Albereda. Aquells llocs familiars..
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra.
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anares per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat i dignitat tu sola,
tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions
Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

********

Poeta de meravelles, Vicent Andrés Estellés és el títol del documental amb què Dossiers va retre homenatge a qui està considerat l´Ausiàs March del segle XX. Espere que vos deleiteu tal i com jo ho he fet veent-lo.