L'altre dia vaig entrar a una llibreria del centre de València, on m'agrada anar de tant en tant i perdre'm entre piles i piles de llibres antics i moderns, entre anaquels, enciclopèdies i manuals de tot tipus, a poder ser amb un ditet de pols al llom. Buscant no res, vaig descobrir a una ignota prestatgeria, a l'altura dels ulls el llibre "Los puentes" de Vicente Cardona Llabata. La meua primera reacció fou de sorpresa. D'agradable sorpresa, en tropessar-me amb algo que no esperava, entre la incredulitat i la il.lusió. No m'ho vaig pensar dos voltes i el vaig adquirir. Pareixia que estava esperant-me a la prestatgeria des de tota la vida.
Quí era Vicent Cardona? Fou un paterner nascut el 2 de setembre de 1918, fill de Vicent Cardona Lerma i Josefa Llabata Sebastiá i germà de Dª María Luísa Cardona Llabata, mestra nacional a les escoles del Calvari i més tard, en tancar estes, al col·legi Cervantes. La seua passió pel teatre va fer que ja de ben jovenet formara part del grup de teatre "Grupo los 41". Ja de major va actuar a la companyia de teatre "Cuello duro" de la que era director D. Antonio Ferrandis, "El Coto", totes elles companyies de Teatre amateurs locals. No tan sols es va dedicar a la interpretació, sinó també a la seua creació, de forma que també va escriure diverses obres de teatre que en acabant varen ser estrenades per ells mateixos. Este va ser el cas de l'obra "Los Puentes", a la que em referia abans, que va guanyar el prestigiós premi València de Teatre a l'any 1965. En 1967 va guanyar el Premi Ciutat de Palma amb l'obra "Desvío en el camino" i el premi Joan Sennet, amb l'obra "Les paraules i la urgencia". A més a més té estrenades les obres de teatre "Recuerda... lo que debes" i "Eixa extraña tutela".
Cal destacar la seua llavor com a corresponsal de premsa al periòdic "Las Provincias". Durant més de trenta anys. va escriure guions d'adaptació de novel·les per a televisió. També va col.laborar al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, amb articles literaris, sempre vinculats a la festa i a Paterna durant quasi cinquanta anys. En ells va tractar temes paterners diversos. De fet en un dels seus articles últims deia que el dia de demà, quan s'escriga la història contemporània de Paterna s'hauria de consultar els llibres de festes. Cal destacar, com a un dels seus mèrits que va ser un dels impulsors dels Jocs florals de la Vila de Paterna, allà pels anys seixanta, col·laborador i guionista en els actes de clausura i entrega dels premis. Així mateix, va ser membre del Jurat qualificador en diverses edicions. També va ser mantenidor en la presentació i proclamació de la Regina de les festes i la seua cort d'honor en 1969.Tot este bagatge cultural i literari va ser reconegut en diversos homenatges que se li varen rendir en el seu moment com a paterner il·lustre i home de bé. Jo el vaig conèixer ja major, a l'última etapa de la seua vida. El recorde com un home prim i menut que passejava pels carrers de Paterna, especialment per la Plaça del Poble i els seus voltants, que era on vivia. Una volta sent jo un xiquet, era escolanet i després de la misa de les huit de la vesprada varem pujar varios xiquets al campanar, sense dir-li res al senyor rector qui, quan va acabar, va eixir al carrer i va rodar la porta amb pany i clau. Quan varem baixar del campanar varem vore que estàvem literalment tancats dins de l'església. A algú se li va ocórrer tocar les campanes per a advertir que estàvem allí tancats. Casualment passava per allí D. Vicent Cardona que anava cap a sa casa. Es va acostar a la porta de l'església perquè va escoltar unes veus de xiquets que eixien d'allà dins. Recorde que va dir "tranquils que ja hem avisat al senyor rector, que ve de camí". Quan obriren la porta varem vore un rogle de tres o quatre persones que es varen acostar per a vore què havia passat i per si podien ajudar en alguna cosa. Entre ells estava D. Vicent Cardona qui, prèviament, a l'altra banda de la porta, des del carrer, ens va tranquil·litzar als xiquets que allà dins ens havíem quedat tancats.
Ens va deixar a l'any 2004, als 86 anys. Que estes humils paraules meues siguen un senzill, però a la volta sincer homenatge a la seua memòria.
