El passat vint-i-huit de juny, el Consell de
Ministres va aprovar l’augment dels imposts sobre l'alcohol i el tabac, així com la creació d'un nou impost que gravarà els aires fluorats, que són els que
n’hi ha als extintors, aerosols, aires condicionats i
qualsevol tipus d'aparell que porte esta classe d’aire. Serà un impost que se li
cobrarà al fabricant de gasos fluorats, als importadors o adquirents intracomunitaris d'estos productes, així com als revenedors. Després este tribut es repercutirà als
consumidors. Escolte a la ràdio esta notícia el mateix divendres per la vesprada i mentre estic dins del cotxe parat davant d'un semàfor en roig, allò em du a la ment un record de la infància, quan encara a Paterna n'hi havia
la sana costum de fer rogle a la fresca i pegar la xarradeta, a la porta de
casa, on cadascun es treia la cadira o bé li servia de cadira improvisada el bancalet de l'entrada. Era a meitat dels huitantes. El Seat 131 ranxera i el Land Rover Blau,
tots dos de la Policia Municipal custodiaven, a la Plaça del Poble, el terme
de Paterna. A la confluència entre el carrer tort -actual Mestre Soler- i la plaça del Poble, en un rogle d'unes cinc o sis persones, n'hi havia una d'elles que es queixava de la pressió fiscal
que en aquells temps patien els autònoms, així com els xicotets i mitjans
empresaris. La frescor o la ponentada de la nit d’estiu, no recorde si seria al
mes de juliol o el d’agost, envoltava les seues paraules. "Qualsevol dia ens
cobraran per respirar!", es queixava, mentrimentres s’arremangava els camals
dels seus pantalons de tela fins els genolls. Un altre contertulià que també tenia
una situació tributària pareguda, assentia les seues paraules i menejava el cap donant-li la raó en allò que
estava dient el primer interlocutor. De tant en tant, pujava o baixava algú pel carrer tort i
saludava amb un discret “Bona nit”. Quan es tractava d’alguna persona coneguda,
a banda de saludar, sempre feia algun comentari de l’estil “Caram, que be esteu
ací a la fresqueta”. I el primer interlocutor contestava alguna cosa pareguda a “De moment, es
lo únic per lo que no tenim que pagar”. Jo, que no devia tindre més de déu
anys, no acabava d’entendre la situació. Pensava per a mí "Hala, quina
exageració! Cóm ens van a cobrar per respirar? I quí s’encarregarà de
controlar les respiracions que ha fet cadascun? I si un respira més que un
altre, pagaria mes? I si un aguanta la respiració pagaria menys? I si un pateix
d’asma hauria de pagar suplement? O
estaria exonerat de pagar?” Esta classe de pensaments em venien a la ment a propòsit de les converses d’adults que
escoltava al meu voltant. Ara, als quaranta anys, recorde esta vivència
personal i, donades les circumstàncies actuals de crisi i la fam de diners que
totes les Administracions patixen, pense que probablement no aniria
desencaminat del tot aquell primer interlocutor, quan, de forma irònica deia aquelles paraules de
cobrar per respirar o per prendre la fresca. Jo, per si de cas, em vaig a
apuntar a classes de ioga i fer a muntó d'exercicis de pranayama per a així deprendre a controlar la respiració.
Només per si de cas.
