viernes, 13 de diciembre de 2013

Taronges.

A finals dels huitantes n’hi hava un grup de música anomenat Danza Invisible que va tindre un gran èxit amb una cançó anomenada Sabor de amor on, en la seua lletra, al final de la cançó, com a colofó, deia “Besarte es como comer naranjas en agosto y uvas en abril”. Els que ens hem criat en una cultura més bé agrícola, de l’Horta, on la taronja era la font principal de cultiu,  esta lletra ens feia molta gràcia, a diferència dels xicons més de capital, perquè en aquella època en què l’agricultura intensiva no estava encara tan desenrotllada, com ho està en l’actualitat, qualsevol persona savia que les taronges venien a partir de la tardor. “De la Purísima en avant, les de la Canal Fonda. I les de la Corrucossa, en passar reixos”, deia mon pare.

I és que el calendari de recol·lecció de cítrics a Paterna, començava el dilluns següent a l’últim diumenge d’agost, és a dir, el dia del Santíssim Crist de la Fe, dia de festa gran al meu poble. El llaurador aprofitava aquella efemèrides per a descansar, eixir en la cordà, anar a missa major, dinar en família i per la vesprada anar a la processó. I al mateix temps, aprofitava eixe dia el corredor de Pascual Hermanos per a fer una passejada pels bancals del terme i pegar una ullada a la collita propera i comprovar que la grossor de les taronges era la correcta, que l’última pedregada no havia afectat en absolut al camp, que s’havia sulfatat contra la serpeta i que la corfa de la taronja estava neta i pura com l’ànima de l’amo del camp que fervorosament besava els peus del Crist al mateix temps i amb la mateixa devoció que el corredor acostava la pituitària a la taronja per olorar-la i comprovar el seu estat per a la campanya citrícola d’eixe any.


Després venia la visita oficial al camp per part del corredor, el preu a ull o a pes, la discussió perquè el preu de l’arrova era el mateix que l’any passat, mentre que el del guano l’havien pujat a la cooperativa, a l’igual que el sequiatge i la contribució, i que si l’any que ve m’ho deixe i que es perda el camp i coses paregudes, eren els arguments que s'esgrimien entre el llaurador i el corredor, endolcits amb gesticulacions amb els braços, fins que s’arribava a un acord en quant al preu i es xocaven la mà. I allò ja era tracte tancat. A partir d’eixe moment, el mal de cap o de ventre, estava en mans de la meteorologia. Cara a l’hivern, un dia feia fred, un altre plovia i l’altre gelava. La temperatura de l’aeroport de Manises, donada a la ràdio i a la televisió, era la referència obligada, si bé el termòmetre casolà per excel·lència era la persiana de casa de forma que, quan bufava l’aire i feia colpejar-la contra la finestra, mon pare, en lloc de lamentar-se per la persiana en si i dir:”Ai, la persiana”, més bé deia “Ai, les taronges”. Cada sacsejada era un parell d'arroves de taronges en terra. Eixe patiment era constant fins al dia que telefonava el corredor per a anar a collir, normalment d’un dia per a l’altre. A punta matí, els collidors mamprenien entre la rosada del matí, la foguera que a alguna claror del camp es feia per a calfar el cos i torrar l’esmorzar, i alguna blasfèmia que altra. Un a un, anaven traient els caixons del camp, al muscle dels collidors, en fila índia, caminant per damunt d’un marge de terra, amb la mà esquerra recolzada a la zona lumbar, mentre amb la dreta subjectava l’ansa del caixó per a que no es volcara. Després de pesar-los, s’anaven carregant al dalt del camió, ben arreglats per a que caberen el màxim possible. Una volta collit tot el camp, sols faltava cobrar, operació que es feia una volta passades les falles, o com a molt, abans de Pasqua. I de nou, tornava a comença.el cicle de la vida.