viernes, 27 de junio de 2014

La finestra.

 El papa Benedicte XIII, més conegut com el papa Luna per la seua pertinença a dita noble família aragonesa i per ser part activa al famós i tristament conegut com a “cisma d’occident”, quan es va exiliar al Palau de Peníscola va manar obrir a una de les seues estances, al seu estudi pontifici, una finestra que estiguera encarada cap a Roma per a, d’eixa manera, poder contemplar el seu objectiu: La ciutat eterna. A este lloc que hui en dia és objecte d’excursions dominicals, podem imaginar-nos al papa Luna assegut al bancalet d’obra que hi ha darrere de la finestra, cóm mirava cap a un lloc indeterminat del Mediterrani, mentre a la seua ment li colpejaven una volta darrere l'altra aquells records d’un passat recent, mentre cridava, amb ulls injectats en sang “El Papa sóc jo! El Papa sóc jo!"

Tots ens hem construït a algun racó de la nostra vida i de la nostra ment una finestra que mira cap a la nostra Roma particular, o record d’allò que en el seu dia arribàrem a protagonitzar i que hui en dia ja no ho tenim. Tal volta siga un tendre record de la infància. O un amor perdut de l'adolescència. O una amistat de molts anys que es troba a molts quilòmetres de distància. O uns estudis que vam mamprendre amb moltíssima il·lusió i que les circumstàncies de la vida ens varen obligar a deixar-los. O un treball del qual hem segut acomiadats injustament. Tots tenim el nostre record, la nostra nostàlgia i la nostra melangia. Tant com finestres puguem obrir de cara a un Mediterrani d’aigües clares i transparents, amb dofins que naden alegrement, en llibertat, mentre travessen les seues aigües tranquil·les.


Per a recuperar aquell vell somni o record impenitent, només hem de descobrir eixa finestra des d’on contemplar el nostre mar propi de llums iridescents, unes voltes en calma, altres ennuvolat i altres embravit que ens done l’esperit necessari per a contemplar-nos alhora a nosaltres mateixos, amb els nostres defectes, les nostres virtuts, les nostres aspiracions, les nostres aptituds, els nostres desitjos, les nostres grandeses, les nostres misèries i, en definitiva, a nosaltres mateixos tal com som, sense conservants ni edulcorants, ni res d’allò que ens puga adulterar la nostra personalitat. Serà en eixe moment quant, d’una manera decidida podrem aguaitar per la nostra finestra particular per a mirar en la llunyania. Segur que aleshores descobrirem els set tossals que escorten la ciutat de Roma.

viernes, 20 de junio de 2014

"Despedida de soltero".


 El dissabte passat varem anar pel centre de València a donar una volta i gojar d’una vesprada assolellada d’estiu. Un volta varem abaixar a l’estació de Colon, varem enfilar cap a la zona on esta la Catedral. Quan anàvem pel mitant del carrer de la Pau, allà lluny hem escoltat un soroll de persones. –“Segurament serà alguna manifestació”-, vaig pensar. En acostar-nos a la font del soroll, hem vist un grapat d’unes dotze o quinze persones que duien a una altra, disfressada de superman, mentre que una altra, megàfon en mà, anava donant veus, mentre a l’altra mà sostenia un cubata dels de fer botellot, del qual anava bevent-ne, de tant en tant un glop i un altre glop. Més endavant, quan hem arribat el carrer Sant Vicent, per la plaça de Saragossa, ens hem trobat amb un altre grup, de circumstàncies paregudes, però esta volta era de xiques, sense megàfon a la mà, però abillades amb una banda, com si fora de fallera, on posava ”Despedida de soltero”.

Tal volta siga per la imminència d’una boda a la que aniré d’ací a poc de temps d’una persona prou arrimada a mi, tal volta siga per la calor, per l’estiu proper, perquè feia una vesprada meravellosa o vaja vostè a saber per què, m’ha cridat poderosament l’atenció. I m’ha recordat quan jo em vaig casar i vaig fer la meua “despedida de soltero”. I descobreixes que no n’hi ha res de nou davall el sol: La disfressa del novio de torero, de superman o del que siga, el seu vilipendi per part dels amics pels carrers de la ciutat, el sopar de germanor i la festa de després fins a que el cos aguante, que mai serà abans de que eixca el sol,tot això regat amb litres i litres d’alcohol, són els elements bàsics de qualsevol festa d’estes característiques, on predomina el bon humor, l’alegria i les ganes de passar-s’ho bé per part de tots, començant pel mateix novio.

La pregunta que m’he fet a continuació, ha segut “Cóm es dirà «despedida de soltero» en valencià?” Si fem la traducció literal, probablement seria “despedida de solter, despedida de fadrí o comiat de fadrí”. Esta expressió que és més bé de laboratori, m’ha fet preguntar per ahí per descobrir si hi ha alguna locució o expressió feta. I hi ha hagut qui m’ha dit “anar-se’n de farra”, o “possar-se a remulla”. “Com els cigrons, igual”, he pensat jo quan m’ho han dit. La veritat és que no hi ha en valencià ninguna expressió autòctona que arreplege este tipus de celebració, al menys que jo sàpiga. I hi ha qui m’ha dit que es tracta d’un tipus de festa per a la qual no hi ha ninguna denominació pròpia, perquè quan la llengua predominant a les nostres terres era el valencià, este tipus de festes no existien encara, tal i com les coneguem en l’actualitat. Però quan varen començar a posar-se de moda, la nostra llengua ja es trobava en un procés de minorització i substitució que va fer que no fera falta crear-ne’n una en valencià, car tothom ho deia en castellà. El mateix passaria amb la paraula “Halloween”. La seua traducció literal seria “Vespra de tots els Sants” o alguna cosa pareguda. Però el que es celebra no és exactament el mateix que a les nostres terres amb expressió de festa de Totsants. En fi, que si algú sap de quina forma es diu “despedida de soltero” amb alguna expressió autòctona, pregue m’ho digau, com a comentari a esta entrada. Mentrestant, el títol el posarem en castellà.

viernes, 13 de junio de 2014

Exàmens.

L’altre dia, vaig anar a fer un examen de valencià a una de les facultats de la Universitat Politècnica de València. Eren les onze del matí d’un recent i calorós dissabte de juny. Ja no me’n recordava ja del món dels exàmens i les facultats i vaig tornar a reviure aquella sensació de nervis, malestar i ganes d’acabar que vaig viure jo, ja fa temps, quan era estudiant, sobretot en vespres d’arribar l’estiu.
Em va cridar l’atenció què jovenets eren aquells que anaven a examinar-se. Recorde l’ordre, la puntualitat, la porta de l’aula que s’obri quasi solemnement, el professor que eixia amb la llista dels convocats a la mà, el nomenament un a un de tots els convocats, la identificació amb el DNI o el carnet d’estudiant, els bolígrafs col·locats en paral·lel a la part de la dreta de la taula… Recorde algun examen escrit i algun examen oral, algun de tipus test, així com algun pràctic als quals he fet front al llarg de la meua vida, tots iguals, amb el seu ritual característic, però tots diferents. Uns millors. Altres pitjors. Uns, esperats. Altres imprevisibles. Uns en dia assolellat. Algun que altre, en dia de pluja.

Mentre espere al hall de la facultat, veig passar amunt i avall els estudiants, cóm l’un va caminant i escrivint al seu mòbil un missatge de telefonia instantània, probablement comunicant que ja ha l' ha conclòs i explicant cóm li ha anat. Un altre, passa en sentit contrari amb el telèfon mòbil a l’orella, segurament narrant-li de viva veu a qualsevol persona les vicissituds de la prova, com si d'un partit de futbol es tractara .

De sobte, quan conclou l'examen, una desbandada de persones eix de les aules, cadascun amb la seua experiència personal de la prova. Ara només cal esperar els resultats. Jo recorde que abans hi havia que esperar un mínim de quinze dies per a saber els resultats, que es consultaven als llistats colgats al departament corresponent. Ara, les noves tecnologies permeten que, en uns dies, els resultats de l’examen estiguen penjats al web, a l’abast de tothom per a que qualsevol, des de qualsevol lloc del món puga saber quin ha segut el resultat del seu examen.

jueves, 5 de junio de 2014

L'abdicació.

Cada època té els seus mecanismes de comunicació mitjançant els quals es transmeten les notícies que es van produint cada dia. El dilluns passat, vaig entrar a Internet i vaig llegar a un periòdic digital que a les deu i mitja el president del govern anava a fer una declaració institucional. “Es tractarà d’una remodelació del Consell de Ministres”, vaig pensar. Mogut per la curiositat, a les deu i mitja en punt vaig entrar a una pàgina web per a seguir en directe dita compareixença. El seu rostre de solemnitat, delatava enseguida  que es tractava d’una notícia de gran transcendència pública. Efectivament, l’abdicació del rei Joan Carles ens ha sorprés a tots amb el pas canviat i, encara que es tracta d’una notícia que, abans o després es veia vindre, ningú s’ho esperava d’una forma tan immediata com ha ocorregut.

Intente entrar a la pàgina web de la casa reial. No sé si és perquè ha caigut el seu servidor o perquè s’ha dut a terme una parada d’una manera programada, apareix a la pantalla un missatge que diu que no s’ha pogut establir comunicació amb la pàgina web en qüestió. En passar uns minuts, he refrescat la pàgina i apareix la imatge del monarca signant el document d’abdicació, amb el següent titular: “Su majestad el rey abdica la corona de España”.
I a continuació entre a les webs de varios diaris generalistes de diferent signe polític per a seguir la notícia. I el titular és comú: “ El rei abdica” Esta és la notícia i esta ha segut la forma per mitjà de la qual he tingut coneixement.
La mort de Franco va ocórrer quan jo tenia dos anys només, per la qual cosa no recorde res de tot allò. I encara que era una notícia esperada per la llarga agonia, la forma de donar-la a conéixer va ser per mitjà d’un sec “Españoles. Franco ha muerto”, dites per un desconhortat Arias Navarro davant d'una càmera de televisió, esta encara en bolquers. A mon pare el va sorprendre davant la boca del forn on treballava. Una telefonada al fill de l’amo del forn va fer sabedors a tots els presents d’aquella important notícia.
A l’any 1931, evidentment, jo encara no vivia. Ni mon pare tampoc. Jo no sé ara mateix de quina manera se’n va assabentar el meu iaio Julio de l’abdicació i posterior exili del rei Alfons XIII, així com de la immediata proclamació de la II República. Però estic ben segur que fou a través de la ràdio, mitjà de comunicació per excel·lència d’aquells temps.
Cada època té els seus mecanismes de comunicació. Com se n’assabentarem de l’abdicació de Felip VI en favor de la seua filla Leonor, o per la proclamació d’una III República? Sols el temps ho dirà.