jueves, 25 de septiembre de 2014

Arena

Una volta més són els diaris els qui em donen peu a escriure una entrada al meu blog. I és que el titular que llisc a la premsa és que el local on es trobava la discoteca "Arena Auditorium" serà a partir de l'any 2015 un supermercat. I no done crèdit al que estic llegint. Arena va començar sent la discoteca Pachá. Era  a principis dels huitantes. I concretament un vint-i-nou de desembre de 1983, va començar la seua trajectòria com a discoteca, primer com a Pachá i després per una qüestió de marques enregistrades, ja definitivament com a Arena Auditorium. 

Què feia d'esta sala de ball que fora diferent? Tal volta la seua ubicació. O tal volta la seua construcció en un edifici antic anomenat popularment com "la patatera" i conegut pels antics per haver segut en el seu temps un magatzem de creïlles -Creïlles Bayarri-. O tal volta per la seua grandària, la seua amplitud i pels seus mitjans tècnics, que va fer d'esta sala no tan sols una discoteca, sinò que, a més a més va ser sala de concerts on, des del set de gener de 1984 que va actuar Alaska i Dinarama, varen passar per aquell lloc tots els millors grups de música de pop i de rock que en aquell moment brillaven en l'univers musical. 

Bandes com els Sex Pistons, Inmaculate Fools, Texas, Ramones, the Waterboys, Simply Red, Peter Murphy, Foo Fighters, the Cure, the Mission, Depeche Mode, o Deacon Blue entre altres, actuaren a l'escenari d'aquella imponent sala. I si de l'àmbit internacional actuaren, entre altres, els que hem anomenat, les bandes nacionals que allí varen actuar varen ser pràcticament totes les existents en el moment. Grups de la talla de Heroes del Silencio, los Suaves, Loquillo y los Trogloditas, los Ilegales, Golpes Bajos, Manu Chao, Siniestro total, Mano Negra, Joaquín Sabina, Presuntos Implicados o Seguridad Social entre altres, varen causar la delícia de la joventut valenciana d'aleshores. No deixa de ser curiós que el mític concert de Radio Futura anomenat "Escuela de Calor", va ser gravat allí. "Arde la calle al sol de poniente, hay tribus ocultas cerca del rio, esperando que caiga la noche... Ven a la escuela de calor" cantava una i altra volta un desafiant Santiago Auserón, mentre una enfervorida joventut valenciana corejava les seues famoses cançons.

Jo hi vaig anar per primera volta quan només tenia setze anys. Va ser la primera discoteca a la que vaig anar, crec que a alguna festa de l'institut. En acabant, hi vaig tornar a anar tres o quatre voltes només, car el meu itinerari de festa i diversió anava per altres llocs. Però sí que guarde certs records d'aquella sala: El camí en l'antic trenet des de Paterna, on hi havíem de fer un parell de transbordaments fins a arribar a aquell lloc, entre solars i algun camp de tarongers. I una volta dins, la seua amplitud, la quantitat de gent, la pantalla gegant que, de tant en quant abaixava, alhora que un potent projector emetia el video d'alguna cançó d'algun concert mític. Així succeïa, entre altres, amb "Where the streets have not name" d'un revolucionari U2,  amb "Dignity" d'uns jovenets Deacon Blue o amb "Friday i'm in love" d'uns maquillats the Cure. Es tractava de moments màgics, que eren comentats pel grup d'amics adolescents, que tornàvem a casa en el cotxe del pare d'algun amic, després d'una intensa sessió de discoteca vespertina.

L'auditori Arena no va a arribar al segle XXI, car va tancar les seues portes a l'any 1999. Interesos empresarials, problemes amb l'Administració, així com l'expansió urbanística, que  va fer que passara d'estar pràcticament a un solar envoltat de tarongers, a estar encaixonat entre finques de nova construcció, amb els problemes de convivència que esta circumstància va començar a donar, tot acò va tancar Arena Auditorium. I a partir d'eixe moment, va començar la seua degradació com a edifici. Varios saquejos, l'ocupació per part d'indigents, un incendi i diversos desplomes, varen dur  a este edifici a un estat lamentable.

I catorze anys després, un es pregunta: Després de setze anys donant el millor de sí  els millors cantants i grups de rock i pop del moment, no n'hi ha cap de gravació enregistrada en cap de lloc? No n'hi ha cap d'audio o de video en cap de lloc que recorde els moments més màgics viscuts a aquella sala? Açò també és cultura. Segurament estaran en mans privades. I seria molt interesant que qualsevol persona pogués accedir a tot eixe material, car també forma part de la història de València.  De moment ens conformarem a recordar els bons moments viscuts a aquells 1.500 metres quadrats, mentre una dolça veu femenina ens anuncia que, a la secció de verduleria, tenim les tomaques a un euro el quilo.

viernes, 19 de septiembre de 2014

Montgó

 Estic rellegint-me el llibre "Del café Gijón a Ítaca", del molt admirat Manuel Vicent on, amb una prosa extraordinària ens narra una sèrie de viatges i d'excursions dutes a terme, on la Mediterrània és el personatge principal. Cabotatges a Tabarca, Mallorca, Eivissa, creuers per les illes gregues on els déus grecs es barregen per entre les càmeres de vídeo dels turistes i els capvespres amb horitzons de vellut, amb la mar novament com a protagonista, són els ingredients bàsics d'esta novel·la que ja em vaig llegir fa vint anys i que ja em va fascinar en el seu moment. I entre viatge i viatge, llegesc als diaris la notícia de que el Montgó s'ha pegat foc, entre els termes municipals de Dènia i Xàbia. Davant la incredulitat inicial seguida d'un breu estupor, a continuació apareix la suspicàcia. "Segur que haurà segut intencionat", pense. I veig les inquietants fotografies que es van penjant quasi quasi en temps real als diaris digitals. I em venen a la ment possibles delinqüents: Constructors, especuladors del terreny, artistes de la picaresca urbanística.... Així com possibles responsables que, per acció o, sobretot per omissió o desídia han permés que haja passat tan trista catàstrofe. I em pregunte: Algun dia hi hauran culpables d'esta desfeta? Seran condemnats?

I recorde les meues vacances d'enguany a finals d'agost, tan properes i tan llunyanes ja, de tres o quatre dies per Xàbia: Els passeigs vespertins per la platja de l'Arenal o pel Port, el remulló a la increïble cala de la Granadella, o al Portixol; l'estret camí que uneix Dènia amb Xabia pel Montgó per a anar al cap de Sant Antoni així com les meravelloses vistes que des d'allà dalt es contemplen... llocs tots ells entranyables, passejats i retratats este estiu, entre plat de paella i glop de cervesa inclosa.

I em venen a la ment les campanyes estiuenques contra el foc "Todos contra el fuego, todos contra el fuego, tu lo puedes evitar..." i missatges pareguts. I no puc més que lamentar esta desfeta ecològica que tardarà més de trenta anys en tornar a ser el que era. Mentre, ens queda el consol de recordar tots aquells paratges, retratats amb les savies paraules del vilaveller "Con la visera sombreándome  las cejas diviso en el círculo del horizonte la mineralogía del cabo de San Antonio, la bruma de palmeras que levanta Denia en el soto del Montgó, la cresta de los montes de Sagaria sobre el valle de Pego y después las siluetas de Oliva, Gandía y el cetáceo de Cullera que cierra el golfo de Valencia".

viernes, 12 de septiembre de 2014

Ordinador nou.

 Al treball m'han canviat l'ordinador. Pareix ser que el nou equip és més ràpid, té major capacitat de memòria i no sé quants avantatges més. A mi no em feia molta gràcia perquè a l'altre ordinador tenia moltes coses guardades i que necessite per al meu treball. Però encara aixi he canviat d'equip. L'he desempaquetat, l'he montat, he connectat els cables i l'he encès a la llum. De sobte, una pantalla tota fosca ha començat a enllumenar-se i, de sobte han aparegut imatges estranyes. El nou ordinador estava començant a funcionar. La botonada que li havia donat a la torre ha produït el mateix efecte que quan se li donen varies palmades al cul a un nadó i este comença a bramar i comença a viure. El mateix efecte, igual. Una volta encès ja hem començat a instal·lar els programes informàtics que necessita per a treballar. Millor dit: els meus companys, que són informàtics, han segut els qui me'ls han instal·lat I encara que tire de menys alguna ferramenta informàtica que altra, sé que a poc a poc aniré instal·lant-la. Hem pogut comprovar aleshores que el nou ordinador funciona més a pressa, i millor.

I m'ha vingut a la ment la següent reflexió: tots vivim dia a dia en una rutina que ens fa vore totes les coses iguals. Però quan arriba el moment de canviar dita rutina, tots en som renuents. Ens agrada la comoditat, el dia de la marmota que ens du a fer sempre les mateixes coses. No ens agrada gens canviar. Jo el primer. I moltes voltes desitgem canviar, dur una nova vida, més bonica i millor. Però la por als canvis ens frena. Al final, ha de ser una força externa a nosaltres qui ens anime, o millor dir, ens obligue a canviar. I és una volta quan hem efectuat el canvi, quan ens en adonem de quan babaus que hem segut. I que probablement, si haguerem sabut abans els avantatges que ens anava a produir el canvi, tal volta l'hauríem dut a terme abans. I pense en la teoria de l'evolució de les espècies de Darwin, especialment en allò que deia que la espècie que es conserva no és la més forta,sinó la que millor s'adapta als canvis. I immers en estos pensaments, continue teclejant al nou ordinador.

jueves, 4 de septiembre de 2014

D. Paco Barambio.

Estava predeterminat que, a l'igual que la meua germana, jo també anara al parvulari del Calvari durant dos anys, per a després entrar al col·legi Cumbre, a estudiar l'E. G. B., dirigit per un exigent D. Pedro Franco, que va fer de la meua germana una excel·lent alumna que, fins i tot, va arribar a donar classes de taquimecanografia a les seues aules. Amb estos referents, s'entén el perquè de la meua predeterminació acadèmica. Però la declaració en runes de les escoles del calvari i la seua posterior demolició un curs abans d'entrar-hi, varen fer que la primera part del projecte dels meus estudis infantils es volatilitzaren, de forma que vaig entrar a primer de parvulitos, a un edifici de nova construcció al col·legi públic Villar Palasí de Paterna al qual, a uns cent o dos cents metres de cals meus pares, em duia de la mà, o bé ma mare, o bé mon tio Rafa. Allí, una dolça doña Maricarmen es feia càrrec d'uns trenta xiquets i xiquetes, entre els quals em trobava, i ens ensenyava a llegir en unes llibretes encartonades. Mi-ma-ma-me-mi-ma i frases paregudes eren el nostre cavall de batalla diari. En concloure els dos anys de pàrvuls, va vindre el dilema: O canviar-me al col·legi "Don Pedro" com se li coneixia col·loquialment al centre "Cumbre", o continuar en el col·legi Villar Palasí, on ja m'havia integrat perfectament i estava a punt de començar primer d' E. G. B.  Va predominar la integració en el col·legi, de forma que vaig continuar en el mateix centre on vaig començar pàrvuls. I de doña Maricarmen, vaig passar a tindre com a mestre a don Paco.

D. Paco Barambio, marit de doña Maricarmen, era un mestre que va vindre de terres manyes. I ací es va quedar. De cabells platejats i una miqueta rulls, era un mestre dels que podríem anomenar de la vella escola. Dels qui, quan un xiquet arribava tard i entrava a l'aula sense dir " bon dia" -o buenos días-, el feia eixir de classe i tornar a entrar per a saludar correctament. De les seues mans vàrem conèixer la conjugació dels verbs,  la taula de multiplicar, el subjecte i el predicat, la canción del pirata, de Espronceda, el poema  d'Antonio Machado "Caminante son tus huellas, el camino y nada más...", i altres més que havíem d'aprendre's de memòria. "En los mejores colegios del mundo cuando terminan sus estudios, se saben varias poesias de memoria". Era disciplinat, i més amic de les lletres que de les ciències. Encara recorde la musiqueta amb la que ens dictava  els diferents accidents geogràfics de la península. "El Guadiana nace en las Lagunas de Ruidera, pasa por... " I cóm ens els havien d'adeprendre de memòria i recitar-los en classe, d'una forma pareguda a com deia el poema de Machado " mil veces ciento, cien mil / mil veces mil, un millón". O cóm ens preguntava pícarament: "¿Cual es el monte más alto de España? ¿Y el de la península?". O cóm una vesprada a la setmana, la classe de gimnàstica consistia a jugar al futbol els xics i a la goma les xiques. O cóm una altra vesprada, la del divendres, era per a l'assignatura de religió on, des del púlpit de la seua taula de mestre, ens adoctrinava en els valors de la fe catòlica. "Si queremos ir al Cielo con las manos llenas...", repetia constantment, davant d'una feligresia infantil, que l'escoltava amb la boca oberta. O també cóm, quan va ocórrer la pantanada de Tous, va passar pel carrer un cotxe patrulla de la policia local fent ban i demanant l'ajuda a tots els paterners per a col·laborar amb els damnificats per aquella catàstrofe. I va aprofitar la classe de religió d'aquella vesprada per a instruir-nos en els valors de la solidaritat i la caritat amb els demés.


Durant cinc cursos- de primer a cinquè d'E. G. B.- va ser el meu mestre i tutor. Estem parlant del primer lustre dels huitantes, en plena transició, quan una nova escola, amb uns nous mètodes i uns nous valors, anava prenent forma. Entre altres, una formació en Valencià. De fet don Paco, que sabia el meu escàs interès pel futbol i els meus coneixements orals de valencià per ser valencianoparlant, aprofitava per a parlar amb mi de temes diversos per a, d' eixa manera, practicar una llengua que, no sent la seua, segurament estaria aprenent en algun curs de reciclatge.

Més de trenta anys han passat ja, des d'aquell curs de cinquè en què es va acomiadar de nosaltres i es va traslladar de col·legi. Nosaltres varem passar a sisè, amb nous mestres. L'últim dia de classe,  ens va desitjar el millor. I fins i tot ens va escriure a la pissarra el seu telèfon particular, així com el seu domicili, per al que vulguerem. I en començar el nou curs, varem anar un dissabte de matí a sa casa, on el varem tornar a vore a ell, a la seua dona doña Maricarmen i a la seua filla Maricarmen, que va ser companya nostra de classe i de jocs durant tots aquells anys. Des d'aquell dia, ja no he tornat a vore'l. I sempre que ens hem vist algun que altre amiguet d'aquells temps sempre ens hem preguntat què seria de don Paco. I sempre ha hagut un bon comentari per a la seua persona. No sé què haurà segut d'ell, però el seu record i els seus ensenyaments han estat presents, d'una manera o d'altra, i m'han anat acompanyant al llarg de la meua vida. I no puc menys que somriure en recordar una part de la meua dolça infància.