A Paterna, la dona que tenia el malnom oficial de "bunyolera", no fou per haver-se dedicat a fer bunyols. Ni tan sols per ser nascuda o haver viscut a dita localitat, sinó perquè va anar uns dies a Bunyol -tres o quatre, no anem a pensar que hi va estar varios mesos o anys- i en tornar, el comentari del veïnat era "mira la bunyolera" i altres pareguts. Eixos comentaris, en una època en la que no existia encara la televisió, varen ser elevats a la categoria de malnom i "bunyolera" se li va quedar, tant a ella com als seus descendents.
Però a esta entrada no anem a parlar del poble de la comarca de la hoya de Bunyol - Chiva, sinò d'aquell dolç homònim que és l'estrella dels berenars en les fredes vesprades d'hivern. O el desdejuni ideal d'un matí de diumenge de gener. A la ciutat de València i els pobles dels seus voltants, parlar de bunyols és parlar de falles, de la frescoreta de març que bufa de bon matí i de vesprada quan s'amaga el sol. A soles, o bé arrebossats en sucre, o remullats dins d'una dolça tassa de xocolata ben calenta, és el millor reconstituent per a després d'una llarga nit turística fallera quan, amb els peus cansats de perseguir tanta falla, un es seu a qualsevol lloc, tot desitjant agafar prompte el llit per a dormir còmodament.
La vida del bunyol és efímera. Germina de bon matí, quan a un llibrell s'aboca farina, aigua, rent i carabassa bullida, i es pasta a ma, jugant amb els dits dins de la pasta, amb la destresa d'un pràctic amanuense. per a que tots els ingredients es mesclen ben mesclats, fins que la massa adquireix el color característic que li correspon. És en eixe moment quan hi ha que deixar-la que s'unfle una bona estona, fins que arriba al punt de fermentació òptim. Aleshores es prepara un bon perol tot ple d'oli que es posa al foc fins que bull.
És curiós que la persona que s'encarrega de fer els bunyols sol ser una dona de mitjana edat que, abillada amb un davantal blanc amb blonda, en una ma agafa un pessic de massa que l'exprimeix, tot i fent una bola que deixa esmunyir per entre els dits gros i índex. Amb l'altra ma l'agafa i, d'una manera molt habilidosa, amb l'índex esgarra un forat a la bola de massa al mateix temps que la deixa caure dins del perol amb l'oli bullint. A poc a poc, anirà daurant-se i adquirint el color cobrís característic de la carabassa. Una volta arribat el punt exacte de fregit, amb una desbromadora es trauen del foc i es deixen caure a una safa per a que s'eixugue l'oli sobrant. Després només queda obrir la boca i menjar. I al segon o tercer mos, la pregunta és innecessària: Els bunyols són de carabassa, no?
