"Han passat unes setmanes. «Griset» te una galta més grossa i vermella que l'altra. ¿Què li passa? Vol dir-li-ho al Sr. mestre per a que el deixe anar a sa casa. No sap com li ho té que dir en castellà, perquè el mestre es estremenyo i no enten el valencià.
- D. Joaquín...
- ¿Qué quiere?.
- Que me hace mal un... un "quijal".
- Te duele una muela?
- Un... "clavo", un diente...
El castellà no li entra a Griset. ¿Per què varen inventar el castellà? Una muela... ell coneix les moles de molí pero ningua d'eixes li fa mal".
Esta conversa que es produïa a finals del segle XIX, s'ha anat reproduint entre persones diferents, en contextes diferents i sobre temes diferents, però la circumstància de fons, sempre ha segut la mateixa: el contacte entre llengües i les confusions que, de bona fe, de volta en volta es duen a terme..
Ma mare sempre ens ha contat que quan era fadrina i vivia a cals seus pares, a una finca que hi ha encara enfront de la portalada on vivien, es va posar a viure un matrimoni que venia de Madrid. Varen fer amistat amb ells, especialment amb la dona. Un dia aquella dona va dir "Me voy a comprar judías verdes que a mi marido le gustan mucho". Tant ma mare com la meua iaia, que savien que l'home d'aquella senyora estava delicat de salut, comentaven entre elles "Fixat, va a comprar fessols". "Però si són molt indigests". "I més de nit". Un dia va coincidir ma mare amb aquella dona pel mercat. I en vore que a la venedora li demanava "judías verdes", es va esperar per a saber què era allò que havia demanat. I el que va comprar va ser... Bajoquetes. D'esta manera, es va resoldre el misteri.
En una altra ocasió, al costat de ca la meua iaia hi havia una altra casa, la cambra de la qual els amos l'havien dividit en diverses habitacions que les llogaven a gent forastera que s'establia a Paterna per a treballar. En esta ocasió es tractava d'una família que venia de Còrdova. La dona, quan parlava del seu marit, el anomenava com a "mi Curro" i quan parlava del fill, este era "mi Currito". I ma mare i la meua iaia es miraven. I després comentaven "Cóm que curro?" "Que li faltarà alguna ma?" "O algun braç? "I al fill?". I quan veien a l'home aquell, el veien amb els dos braços, i les dos mans, a l'igual que el fill. El misteri aquell es va resoldre quan, amb més confiança li varen preguntar a aquella dona que què era allò de "curro". I ella els va dir que "Curro" era el diminutiu carinyòs que als qui tenen el nom de "Francesc", reben a Andalusia.
