L'altre dia varem passar per la porta de la llar del jubilat que hi ha un carrer més enllà de ma casa. Allà només entrar, al hall, a ma dreta, al costat de la porta que hi ha per a entrar a la sala de ball, a la vista de tothom, inclosos aquells que passejàvem pel carrer, hi havia colgat, a mena de cartell, com el que reclama l'atenció dels demés perquè ha perdut un animalet de companyia, o, fins i tot, com una espècie d'esquela, la imatge que adjuntem a esta entrada. La primera impressió ha segut de incredulitat. La següent, d'escepticisme. A continuació un pensament graciós m'ha envait el cervell, per a concloure en un sentiment de certa llàstima. He observat que hi ha hagut persones, especialment dones, que s'han acostat per a vore la fotografia i interessar-se per la persona en qüestió. En una paraula: per a alcahuetejar. La reacció de qui ho llegia era, en uns de gràcia i en altres, de indiferència. I aleshores m'han vingut a la meua ment dos moments pareguts viscuts quan era adolescent. L'un fou quan vaig escoltar per primera volta el refrany "Els vells, les rates juguen en ells". I li ho vaig escoltar a un tio meu, ja major, que vivia temporades de l'any a cals meus pares. L'altra fou una volta que davant de mi, un home li ha donar el pesame a un altre perque feia uns quinze dies va faltar la seua dona. I al preguntar-li que cóm estava, li va contestar que malament. I que sobretot s'enrecordava de la seua dona quan arribava a poqueta nit i es veia dins de les quatre parets de sa casa a soles, i quan de llargues se li feien les nits sense la compañia de la seua esposa. Tant una circumstància com l'altra em varen fer que pensar i em varen impressionar estes dos vivències de la meua època d'adolescent. Ara, ja a mitant camí de la meua vida, l'altre dia, en llegir aquell full al hall de la llar del jubilat del meu barri, em varen vindre al pensament aquelles dos experiències viscudes. I vaig vore que, encara que passen els anys, les circumstàncies es repeteixen. I un dels problemes als quals ha de fer front la nostra societat, especialment en allò que fa referència als més majors és a la soledat. I no deixe de pensar en cóm de injust que és el món este amb les persones majors.
