Totes les
èpoques de l’any són bones per a pegar una bona becadeta.
Perquè,… Hi ha moment més dolç al llarg del dia que aquell en
què recolzem el cap cap enrere del sofà, mentre al televisor van
dient notícies de guerres, assassinats o corrupteles vàries? De
sobte, mentre un escolta cóm s’ha produït el robatori a un banc i,
sense adonar-se’n, es va deixant caure les parpelles, a poc a poc,
com si no anara amb un la cosa, de forma que la següent imatge que es
veu al televisor és la d’una xicona que, amb molta cautela, ens murmura l’oratge que farà al dia següent.
La
becadeta de la primavera és sentida, breu i quasi, quasi furtiva,
car és aquella que les obligacions quotidianes de treball o estudis
ens permet, de forma que, si s’excedeix déu minuts de l’estona
que teniem programada, sol dur darrere seu un sentiment de
remordiment de conciencia que ens durarà tota la vesprada,
especialment si no arribem a cumplir amb totes les obligacions que
ens haviem proposat dur a terme durant la vesprada.
La més
dolça és la del estiu. Intensa, llarga, sense preocupacions, perquè un està de vacances i la seua obligació vespertina no va més
enllà d’una cervesseta fresqueta amb els amigots per a xarrar de
temes vanals estiuencs al bar de sempre. Ací ja no estem parlant de
becadeta, sinó ja de becada de competició, amb majúscules. És
aquella de la qual un es desperta amb la front plena d’una
teranyina de suor i la roba humida, especialment al bescoll i
l’esquena. I allò que recorda per última vegada són els
rètols de l’inici de la pel.lícula que en eixe moment acava de
concloure. Llàstima de film que ens hem perdut, pensem, mentre xuclem
la llengua contra el paladar unes quantes voltes.
Els més
ortodoxes de la dormida vespertina opten per buscar un lloc més
còmode, normalment un llit o una hamaqueta on poder sostindre el cos
en posició horitzontal, sense altra complicació més en eixe
moment que no caure’s del llit. És allò que els puristas de la
bona via anomenen una “Siesta de pijama, Padrenuesto y orinal”,
de la que un es desperta amb el cap mig atarantat sense enrecordar-se
d’on està, o si és de nit o si és de dia.
La
becadeta de la tardor és cabotada strictu sensu. I és la més
entranyable, ja que ens du el record dels feliços dies de l’estiu i
on canviem la cervesseta de la vesprada per un expedient a arxivar,
un informe per a fer o un client per visitar. És aquella que ens fa
enyorar el dissabte i el diumenge de vesprada, per a dur a terme una
becadeta que ens recorde aquell feliç i a la volta llunyà estiu en
que ens queia un filet de bava per la comissura dels llavis, mentre
una soporífera sèrie de televisió, mexicana, ajudava a donar
llustre a la nostra cabotadeta.
La
becadeta de l’hivern es sol executar davall d’una manta que ens
abrigue una trista vesprada de diumenge fins a l’hora de donar una
volta pel poble, mentre ens acompanya una avorrida pel.lícula al
televisor, de sèrie B. Evidentment, no ha de ser molt llarga la
sesta, perquè en passar Totsants, a les sis de la vesprada ya sol
ser de nit i la dormida de la sesta es barrejaria amb la de la nit,
amb els consiguients problems d’insomni que es podrien produir eixa
mateixa nit.
Bé, com
no vull cansar al personal i que esta entrada siga combustible fácil
d’una sesta estiuenca, ho deixem aci, fin a la pròxima.
