viernes, 24 de octubre de 2014

El gesmiler.


A voltes, el record de temps llunyans, ens arriba per qualsevol circumstància per rara que parega. Una paraula, una mirada o una simple olor, ens pot transportar a temps tan llunyans com ho pot  ser eixe record mateix.


L'altre dia, a Paterna, vaig passar per davant de casa d'una senyora que, encara que no és família carnal, com sol passar als pobles, la relació que hem tingut amb ella al llarg de tota la vida ha segut com si ho fora o, inclús més. I després d'estar raonant amb ella sobre temes diversos, ens va convidar a entrar a sa casa. Es tracta d'una casa típica paternera, amb corredor ample, tot alicatat fins a l'altura de la vista amb taulells de Manises decorats, amb  habitacions a les dos bandes, amb el menjador al final del corredor, a una banda, com si fora una habitació més, però sense paret que els separe, com si fora una ampliació del propi corredor. I a l'altra banda, la cuina. Una típica cuina valenciana de principis del segle XX, amb culleres de fusta i escudella tradicional. El corredor acaba en una portalada tota encristallada, que dóna a un corral ample, molt ample, amb varies cobertes on, tal volta fa uns cent anys hi hauria algun tipus de caballeria, o d'animals domèstics. Vorejant la casa, des del corral hi ha un camí per on cap perfectament un vehicle i que va a parar a una portalada contigua a la porta principal, per on entrava i eixia el huicents cinquanta que el seu marit, que en glòria estiga, utilitzava per a anar a treballar.

En entrar a aquella casa, em varen vindre de sobte milers de records de la meua infància. Quan anava amb la meua iaia Sabe a aquella casa on l'ama, que era la mare de qui ens va convidar a passar, em rebia amb eixos besos en estèreo que només les iaies saben donar: varios besos  seguits, de metralleta, acompanyats d'un "Ai, bonico" "Però quin xiquet més salat", i comentaris pareguts. Doncs be, a aquell corral, a un cantó hi havia un gesmiler, a l'ombra del qual, jo jugava amb un cotxet d'un pam quadrat de diàmetre i un grapat d'airgam boys, per aquell pis de porland, que com si d'autèntics mercenaris es tractaren causaven el terror a tots els animalets que allí hi havien, especialment les formigues.

 Davall l'ombra d'aquell gesmiler de flaire inconfundible, fileres de formigues avançaven l'una darrere de l'altra amb un ordre exquisit, que jo m'encarregava de desfer amb eixa innocència que només els set o huit anys s'atreveixen a fer-ho. O bé em sentia caritatiu i agafava una crosta de pà del berenar que m'havia preparat ma mare o una rosquilleta de la meua iaia i la desfeia en molletes molt menudetes i les deixava caure sobre les mateixes formigues a las quals el dia anterior vaig atemorir. Aleshores me'n recordava del passatge de la Bíblia que parlava que còm nostre Senyor va donar el manà als israelites al desert. I em sentia el rei de la creació, mentre aquells animalets arreplegaven les molles i les introduien al seu cau. I jo me'l imaginava amb televisor, nevera, rebost i joguets per tot arreu.

Han passat anys, molts anys de tots estos records de la meua infància més llunyana. La meua iaia i la seua amiga ja no estan entre nosaltres, però en entrar l'altre dia al corral d'aquella casa i percebre aquella sentor de gesmil quasi quasi atarantant, vaig reviure, encara que només fora per uns instants aquelles tendres mirades de la meua iaia Sabe, aquells carinyosos besos en estereo que em donava la seua amiga, aquelles vesprades inacabables al recer d'aquell gesmiler on domesticava airgam boys i formigues, així com aquells jocs amb els quals em sentia el rei de la creació