Escoltat a Paterna (III)

Una manifestació més de la cultura popular es dóna a les cançonetes per a xiquets. Són cançons que serveixen per a engrunçar, per a dormir o per a entretindre al nadó mentre menja. Tenen un ritme senzill, pegadís, amb lletres fàcils de retenir i d'adeprendre, moltes voltes acompanyades de moviments senzills amb les mans. A través d'elles, és com es transmet la saviesa popular als més menuts. Són el melic que els connecta amb el passat i els uneix amb el futur: el dia que seran pares. A mi m'han cantat estes cançons de menut. I algun dia, si tinc algun fill espere poder cantar-li-les.

1.- Serra serraura

que ta madre está en costura

I ton pare en el molí

Fent coquetes en panses i en vi.

Esta cançò, en aparença tan innocent, ja ens va adoctrinant al voltant del rol que per ser xiquet o xiqueta un o una ha de desemvolupar en la vida.

2.- Bernat Bernat

Pega't al cap

Amb un coixí

Ple de forats.

I es canta pegant-se amb el replanell de la ma en el cap, sense fer-se mal , quasi quasi acariciant-se el monyo

3.- Quan vages a la carnisseria,

 que no et tallen ni per ací, 

ni per ací, 

ni per ací. 

Per acíiiiiii.

També està la versió en castellà. Al xiquet se li ha d'agafar la maneta amb una mà. I amb l'altra, que simularà un ganivet, anirà fent com si li tallara el braç, a tallets transversals, començant per la monyica i concloent a l'aixella. Una volta s'ha arribat a l'aixella, amb les iemes dels dits se li farà cosquerelles.

4.- Xin xet

ha caigut un baquet

s'ha trencat la cameta

s'ha quedat coixet

Esta cançó, que dona una miqueta de llastimeta, se sol cantar quan el menut està malaltet, per a acompanyar-lo així en la seua malaltia.

5.- Lleganya tenia un hort

Llaurava amb un burro tort

El forcat era de canya.

Arre, burro Lleganya!!

Esta cançó me la cantava ma mare quan em rentava la cara per a anar a l'escola -a costura-, i em llevava les lleganyes que tenia apegades a les parpelles.

6.- Pos Senyor

açó era

un retor

Polit i gros

Es tira un pet

I cau de tos.

Antigament era important la figura del rector als pobles. I eixa autoritat que se'ls atribuïa, feia que a voltes se'ls caricaturitzara, com en la cançó.

7.-Ai mixineta,

sampa la gateta,

Pa de la panereta,

Vi de la boteta.

Ja t'ho has menjat?

Xap xap xap xap xap, al corralet.

L'us de diminutius i de parauletes tendres és fonamental a les cançons dels menuts.

Ecos de luz.

"Cada vint i quatre de gener es celebra la festivitat de la Mare de Déu de la Pau -la Virgen de la Pas-, Patrona del Villar del Arzobispo. I hui cedesc la paraula a la meua dona, Carmen, que és filla del Villar, en este interessant i emotiu article que ha escrit per a l'ocasió."


En el umbral de la festividad de nuestra patrona La Virgen de la Paz y también, sin dejar a un lado, el de nuestra fiesta de Las Reliquias (se celebra el día posterior), me viene a mi mente y corazón, recuerdos llenos de sentimientos hacia aquellos villarenses, de diferentes épocas y generaciones, que salieron de sus casas de El Villar, bien por motivos personales, culturales, laborales o económicos, para ir en busca de sus ilusiones fuera de nuestro pueblo, a unos cuantos miles de kilómetros de sus amigos de la infancia, familia y vecinos.

Muchos de éstos han regresado, otros siguen todavía lejos, otros acaban de irse y otros, posiblemente, se quedarán para siempre, volviendo como esas oscuras golondrinas, cada primavera, cada verano.

Yo también viví esa experiencia durante un par de años, aunque afortunadamente para mí,tenía a parte de mi familia conmigo,(si bien existía ya internet, no estaba todo lo avanzado que yo hubiese querido ni todo el mundo disfrutaba de estos avances), y la nostalgia era más llevadera cuando llegaban estas fechas tan entrañables.

Hoy en día, gracias a las redes sociales como: facebook, twitter, webcam, whatsapp... estos villarencos continúan, de forma virtual, estando presentes. Y vuelan a vista de pájaro, viviendo segundo a segundo, instante a instante, cada evento que se festeja en estos días.!Cuánto placer y alegría para el alma!.

Pensad en los villarenses que echaron raíces hace ya décadas en otras tierras y sólo podían comunicarse por el correo de aquel entonces y el "milagroso" teléfono mucho más costoso y por tanto, menos utilizado.La mayoría de estas personas tardaban años en poder de nuevo abrazar a sus padres, hermanos,...porque el trabajo y las comunicaciones tan tediosas y onerosas, se lo impedían en un primer momento. Ahora, por suerte, tenemos los viajes low-cost y una diversidad  de medios de transporte como de tecnología que nos parece que nunca se hayan ido...

Para todos ellos y cada uno de ellos, me gustaría que fuera esta pequeña bocanada de mención, a pocas horas de ver salir de la iglesia a nuestra Virgen de la Paz, madre de todos nosotros. Porque mañana, también, nuestra Virgen de la Paz, saldrá al encuentro de estos queridos villarencos, de nuestros paisanos por el mundo.

PD: Mi gratitud hacia Alejandro por haberme cedido hoy  este espacio de su valioso blog."

Mª. Carmen Porter.

Metges.

Diuen que la salut i la llibertat són dos virtuts de gran valua, que només sabem apreciar-les quan no les tenim. Hui parlarem de metges, eixe gran amic que tenim quan la salut fluixeja. Perquè a Paterna, quan es tractava d'una malaltia comuna, com podia ser un refredat, era un atent D. Valentín qui a la seua consulta t'auscultava, tot i arrugant el nas, mentre amb la seua peculiar veu nasal característica, diagnosticava la malaltia que un tenia, alhora que el proveïa de tot tipus de medicaments per a fer-li front. Però si es tractava d'alguna malaltia més seriosa, era quant D. Valentín expedia el volant corresponent per a acudir al metge especialista, al centre d'especialitats que en aquells moments era el que hi ha al carrer Alboraia, de València. No sé jo per què, però totes estes visites eren de vesprada. A partir de les tres començava a passar visita el metge, per la qual cosa s'havia d'estar allí una estona abans. Per això mateix, el ritual, sempre era el mateix: Eixe dia es dinava abans. Després d'eixir de l'escola, en lloc d'anar a jugar amb els amiguets fins a l'hora de dinar, a la una del migdia un ja estava amb la cullera a la mà, per a així agafar el trenet de les dos que ens portaria fins a l'estació del pont de fusta on, només travessar el carrer, s'arribava al imponent edifici d'especialitats. La pujada a la planta corresponent amb un ascensor en el que cabien set o huit persones, inclós el zelador que s'encarregava de polsar la planta a la que cadascun dels ocupants anava,  l'espera, mentre ma mare feia amistat amb la senyora que havia pres cadira  al seu costat, la visita del metge pròpiament dita, on s'havia d'obrir la boca i traure la llengua i dir aahh, o mirar a la paret d'enfront, i dir, o a voltes endevinar, quina lletra era la que hi havia escrita, el diagnòstic metge i la propera cita per a l'any següent, tot i emportant-se com a regal el pal de fusta amb el qual el metge ens ha auscultat la gola, era el ritu mèdic a seguir. Una volta ja en el carrer, era costum aprofitar que estàvem a València, per a dur a terme quefers diversos: mirar alguna manteleria que feia falta, o alguna peça de roba, o algun parell de sabates... Per a això, es travessava l'antic llit del riu Túria a través de la passarel·la que encara existeix, fins  arribar als peus de les torres de Serrans. La primera parada, obligatòria, era la casa dels caramels on, com a premi pel comportament -o per a que callara- sempre em compraven una coseta o altra. El carrer Navellos desembocava a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats on la segona parada obligatòria era la seua Basílica des d'on, després d'una estona d'oració, continuàvem camí pels carrerons del centre de València, buscant uns pantalons o un jersei a alguna parada de la plaça redona, o alguna escudella pels voltants del mercat central o algun retall de la Huerta Valenciana per a fer alguna cortina o alguna passamaneria. Després de recórrer aquells carrerons, el destí final era recarregar forces a la xocolateria Santa Catalina, on feia uns cent anys, la infanta Isabel va degustar aquella tasseta de xocolata que nosaltres en aquell moment berenàvem. Una volta acabat, i ja quasi de nit, era el moment de desfer el camí i tornar a Paterna, amb el cansament de tota la vesprada caminant pels carrers de València. I  amb el traqueteig d'aquell trenet verd amb jardinera que feia parada a l'estació de Paterna i que continuava camí cap a Llíria, concloïa aquella excursió vespertina, mentre, amb cura, baixàvem els dos escalons de fusta  del trenet, que ens tornaven a la realitat del nostre poble.

Aniversari

Hui és el meu aniversari: Sí. Hui, onze de gener, és el dia en el que cumplisc anys. Quaranta dos. No. No els oculte: Quaranta dos, torne a repetir. Encara estic en una edat que es pot dir tranquil.lament; sense por de que et miren amb una certa consideració i respecte. No sé si ben cumplits o no. Jo crec que sí, o al menys això em diuen els qui m'envolten, no sé si amb més carinyo que llàstima o amb més apreci que estima. No sé si tinc més anys que vida o més vida que anys. Perquè cumplir anys és el primer requisit per a viure. I viure no és més que el deixar-se dur per les circumstàncies que a un l'envolten. Un professor de Dret Civil que vaig tindre en segon de carrera deia que " un no és allò que un vol ser, sinò més bé allò que a un li deixen ser en la vida i que, a poc a poc va sent". I he de reconèixer que al llarg de la meua vida, en el camí he anat aconseguint aquelles xicotetes metes que la propia vida et va donant en comptagotes. I ara que estic a l'equador de la mateixa, només li demane a estos tres-cents seixanta cinc dies que ens venen per davant, que jo done tot el millor de mí mateix, de la mateixa manera que cadascun d'estos tres-cents seixanta cinc dies em donaran el millor de si a mi mateix. I és que serà en el dia a dia, en la distància curta, en el cos a cos rere la trinxera de la vida, on millor ens medirem les forces este nou any i jo mateix. A poc ha, vaig llegir que Manuel Vicent, a la seua columna setmanal, en la contraportada de El País, deia que " No hay viejo que no pueda vivir un año más ni joven que no pueda morir al día siguiente". I jo, que  em trobe al bell mig de la vida i que acabe de mirar a la mort amb cara de gos, quan arribe el meu proper aniverari, no sé si seré més ric o més pobre. Si viuré ací o viuré enllà. El que espere de veritat és que les experiències que vaig a viure al llarg d'este any m'enriquesquen de tal forma que, quan complisca els quaranta tres, sigueu tots els que m'envolteu una miqueta més feliços.

Feliç any nou!!

Ara que canviem d'any, és moment de fer una xicoteta reflexió al voltant d'allò que ens ha succeït al llarg d'este any i de fer  un bon grapat de dessitjos per a cada més  del proper. Des d'estes humils pàgines volem regalar-vos un bon desig, per cada mes de 2015, en forma de refrany, amb tots els nostres millors desitjos per a l'any vinent:

1.- A gener es gelà sa mare en el llavaner. Gener és, probablement, el més mes gelat de l'any. I per això mateix, hi ha un grapat de refranys que parlen del fred i d'este primer mes de l'any. En este cas, en el lloc dels pobles on, per excel·lència es reunien les dones pràcticament a diari i on, probablement més fred feia.

2.- Al febrer, abriga't be. Continuant amb la temàtica de la climatologia, el mes de febrer també es un mes gelat. Tal volta, fins i tot més que gener.

3.- Marso marsero, carasero. Este refrany, mig en valencià, mig en castellà, fa referència a que el mes de març es un mes que fa carasses, es a dir, que un dia igual fa fred, com al dia següent fa calor.

4.- Abril, per l'ull i per l'arraïl. El mes d'abril és un mes plujós per excel·lència. I per això mateix, este mes entra l'aigua -de la pluja, clar, tant per l'ull, és a dir, pels nous rebrotims que eixen als arbres, com per l'arraïl.

5.- Maig arrivat, hivern passat. Una volta passat el plujós més d'abril, ve maig ple de sol i de llum. Ja en l'alta primavera, l'hivern ja s'ha passat i ja anem cara a l'estiu, que tot el món viu.

6.- A juny, corbella en puny. A principis de l'estiu arriba el moment de collir tot allò que són cereals. I encara que hui en dia es sol dur a terme amb potents màquines trilladores, algun dia es feia manualment amb la corbella.

7.- A juliol, ni dona ni caragol. La calor esgota a les persones. I per això mateix, s'ha d'evitar allò que puga contribuir a esgotar encara més, com pot ser les relacions sexuals -ni dona-, com els menjars massa picants -ni caragol-.

8.- En agost, figues i most. Al mes d'agost és quan es comença a collir la figa i el raïm. Figues napolitanes o bacores, raïm blanc, negre, moscatell,... es la fruita de temporada.

9.- A setembre, qui tinga blat, que el sembre. De nou comença, una volta passat el cicle del cultiu del cereal, un nou cicle de cultiu amb la sembra.

10.- Octubre el vanitós, set llunes cobreix, l'enganyós. Seria l'equivalent en valencià del refrany castellà "La luna de octubre siete lunas cubre". Amb ell se'ns diu que si a la lluna plena del més d'octubre plou, ho estarà fent fins a la primavera, és a dir fins al mes d'abril.

11.- Si pel novembre trona, la collita serà bona. Una volta s'ha sembrat la collita per a l'any vinent, arriba el moment d'esperar a que brote. Quan ja han aparegut els brots de la nova collita, si se li acompanya d'un bon remulló, en forma de tronada, farà que la collita d'enguany cresca amb més força.

12.- A Nadal, coques. Acabem este repàs pels refranys dels mesos de l'any, amb este que és prou eloqüent, ja que quan arriba desembre, la festa més important és la de Nadal. I és a Nadal quan és típica la rebosteria nadalenca: Torrons, pastissets de moniato, maçapans,... En definitiva, coques.