Tresor

Una volta més, són els diaris els qui em donen peu a escriure una nova entrada al meu blog. Perquè ha eixit publicat als diversos mitjans de comunicació que, en dies passats ha hagut una dona de Paterna que s’ha trobat a un parc de dita localitat un paquet amb onze mil euros. I el més curiós és que la notícia no és este fet en si, sinó el fet de que dita dona ha anat amb la troballa i l’ha entregada a la Policia Nacional. De immediat, s’ha aplicat allò que estableix el Codi Civil als seus articles 614 i següents i s’han entregat els diners a l'alcaldessa de Paterna, per a que faça les publicacions preceptives “en la forma acostumbrada, durante dos domingos consecutivos”, per a que l'autèntic propietari aparega i acredite que dita quantitat de diners és d’ell i se li’n faça entrega d’allò que li correspon, com a legítim propietari. Tot siga dit de pas, que dita acreditació es tracta d’una prova complexa –diabòlica-, el fet d'acreditar que uns bitllets són d’un mateix, donat el caràcter anònim a l’hora que fungible que tenen els diners. I el que més em sorprèn, després de llegir la notícia als diaris a través de la xarxa així com tota la gran quantitat de comentaris que al respecte s’han anat escrivint a les xarxes socials, és cóm una conducta que hauria de ser digna d’un elogi comú de tots els ciutadans, de forma que esta dona se li considerara al menys com una heroïna local, els comentaris comuns van més bé en la línia contraria, que obviem reproduir ací per respecte, tot i això, sense contar amb la quantitat de punyalades que se li donen al diccionari al escriure este tipus d’opinions. Francament, he de reconèixer que si haguera segut jo qui s’haguera vist en la situació d’esta dona, no sé quina haguera segut la meua reacció, ni tampoc sé de quina manera haguera actuat. Segurament m’ho hauria pensat més de dos voltes què fer amb eixa poltracada de diners. Tal volta ho haguera entregat a la policia. Tal volta no, no ho sé. Però el que sí que reconec, davant els fets consumats, és l'esperit cívic, noble i ciutadà de la dona en qüestió, de la qual no sabem la seua identitat -i espere que no la sapiguem mai- i per tant, no sabem la seua situació econòmica. Perquè donat el panorama de crisi generalitzat que estem patint en estos moments, probablement dita persona no arribe a finals de mes. O tal volta sí. O tal volta estiga en el paro. O tal vegada tinga quatre fills menuts que alimentar... Totes estes circumstàncies donen més mèrit a la seua conducta. Al final pareix que qui és massa bo, és bo dos voltes, és a dir bo-bo, quan realment s’hauria de dir d’ell que és honest, sincer, exemple de conducta, i altres comentaris semblants, mentre que aquell que triomfa, moltes voltes sense escrúpols, pareix ser que és de qui es solen fer els comentaris positius i les lloances. El que realment desitge és que una volta transcorreguts els dos anys que estableix l’article 615 del Còdi Civil, la dona anònima de Paterna que va trobar estos diners, prenga possessió efectiva de dita quantitat, en premi i en reconeixement a la seua honestedat, al seu civisme i la seua ciutadania.

En clicar ací, llegireu la notícia.

Arabesco

Foto: Diari Levante EMT de 6 de febrer de 2014.

Un arabesco és una decoració amb formes geomètriques que imita formes de fulles, flors, fruites, animals... i que apareixen quasi sempre a les parets de certes construccions àrabs, com són les mesquites. D'acord amb estes premises, allà pels anys 90, a uns terrenys que aleshores eren de Paterna, però que hui en dia pertanyen al municipi de Sant Antoni de Benaixeve, es va construir una discoteca, aleshores la més gran de tota la Comunitat Valenciana que, encara que la seua construcció tenia una aparença neoclàsica, especialment si mirem el seu sostre, les columnes que la sostenen, els arcs que es formen entre capitell i capitell, així com la seua decoració exterior, imitaven un estil àrab, tot intentant recrear un ambient màgic alhora que exòtic a les nits de diversió de la joventut valenciana, paregut a les mil i una nits. Era l'època feliç en què un jove Juan Luís Guerra cantava aquella batxata mig empalagosa que deia allò de que "Quisiera ser un pez para tocar mi nariz en tu pecera y hacer burbujas de amor por donde quieras..." en aquella pista gran, amb escenari i pantalla enorm, que pujava i abaixava a discreció, segons ho considerava convenient el DJ. O bé uns The Farm inspirats entonaven allò del "All together now" a la pista de ball xicoteta, contigua i insonoritzada o bé uns barrocs the Cure hi cantaven "Friday I'm in love", mentrimentres per davall de la cabina del DJ s'omplia aquell habitacle de fum de discoteca. O bé podies anar a la barbacoa que hi havia a una zona independent de la sala, on podies fer-te unes braves, o una hamburguesa, i regar-ho  tot amb una gerra de servessa, o de vi amb coca-cola, altrament dit calimocho, alhora que s'escoltava Pure, interpretada per uns transgressors Ligthning Seeds, entre rialles i bromes del grup d'amics, que escalfaven d'eixa manera per a anar a ballar a qualsevol de les dos sales. O be es podia gaudir, especialment en estiu, de la terrassa que hi havia, contigua a la barbacoa i que feia més agradables aquelles matinades de festa i diversió, a ritme dels Simple minds i el seu famós "Don't you (Forget about me)". També estava habilitada aquella discoteca per a celebrar convits de boda a unes sales especialment condicionades a la planta superior, totalment independent, i que des de les quals els convidats de la boda hi podien accedir, una volta acabat el convit, com a detall de la casa. Quatre ambients diferents hi havien en aquella discoteca, en la que fàcilment podien juntar-se a aquella sala més de tres mil persones. Bons records guardem d'aquell lloc de diversió que va causar sensació entre la joventut de Paterna, per a la que hi havia servici d'autobusos a unes hores determinades, tant per a anar, com per a tornar. Sessions increïbles es varen viure allí, de forma ininterrompuda, divendres i dissabtes de vesprada i de nit, així com diumenges de vesprada, fins a març de dos mil set, en que va tancar definitivament les seues portes per les presions dels veins i  després d'haver canviat de nom un parell de voltes: Queen i Space. 

Bicicletes

Fernando Fernán Gómez escrigué als anys setenta una obra de teatre anomenada “Las bicicletas son para el verano”. Jo no sabria dir si són per a l’estiu o per a l’hivern. El que sí que sé, és que el dia que vaig complir nou anys, em varen regalar una bicicleta model Meteor BH, que els meus pares varen aconseguir mitjançant la imposició d’una quantitat de diners a termini fix a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, actual Bankia, en aquella època en la que els bancs i, sobretot les caixes d’estalvis, encara complien una llavor social i et regalaven alguna cosa que altra, com podia ser una enciclopèdia o una bateria de cuina. Encara recorde l’emoció en eixir de l’escola per anar corrent a casa a descubrir el meu regal. Allí, en mig del menjador estava, senyorial, quasi quasi pontifical, aquell aparell de dos rodes que causaria les delícies dels meus dies infantils, recolçada sobre el seu caballet, que li feia un aire mes dinàmic encara. Encara la vaig abaixar al carrer per a donar una volteta per davall de casa, acompanyat de mon pare. A penes arribava als pedals, per la qual cosa, el sillí me'l varen abaixar el màxim posible per a arribar a pedalejar cómodamente. Aquella era una bicicleta tot terreny, amb els pneumàtics de les rodes dentats amb “tacos” per a agafar-se millor al terreny. I per a mí, també era tot terreny, en la mesura en que igual l’aprofitava per a anar amb els amics a jugar a l’estil “Verano Azul”, com per a anar amb mon pare a l’horta per a ajudar-lo en els seus quefers habituals. Amb aquella bicicleta vaig recorrer tots els carrers de Paterna, tot i vivint aventures a l’estil de “Los Cinco” de Enid Blyton en companyia dels meus amiguets de la infància. Així, varios dissabtes de matí vàrem anar uns quants amiguets del col.legi, travessant el polígon, a la Canyada on acabarem en casa d’una companya de classe. Una altra volta varem anar a menjar-nos la mona per allà per darrere dels terrenys militar de tir, més o menys per on està Lloma Llarga, altrament dit Valterna. En una altra ocasió varem anar dos amics i jo als camps del València Club de Futbol, per a vore còm entrenaven els seus jugadors. Moltes més experiències viscudes recorde i no acabe, com quan se'm va enganxar la jaqueta que duia nugada al manillar, a la roda de davant que feu que es frenara en sec i vaig votar per damunt, caient en terra. Vaig estar un més amb el braç embenat. O quan em la varen furtar i la vaig recuperar al poc de temps, gràcies a una marca que li havia fet a la roda davantera i que em va permetre reconèixer-la amb facilitat. En definitiva, aquella bicicleta em feia ser Koji Kabuto quan tripulava aquell robot gegant, anomenat Mazinguer Z, per a alliberar el món del mal.

Paterners de Paterna. Maruja López, la Cota.

Ja fa algun temps, uns ja granats Presuntos Implicados cantaven allò de “La mujer que mueve el mundo con sus manos, no descansa, no tiene calendario, y hace girar el día a su compás y hace feliz de tanto como da”. I en escoltar esta cançó, sense voler, em ve a la ment un determinat perfil de dona del poble, de tota la vida, mare i esposa, treballadora, que els problemes dels qui la envolten els fa propis, de la mateixa manera que els problemes propis els comparteix amb els demés. L'anada de Maruja López, la Cota, m’ompli de infinita tristesa, i em fa recordar els bons moments viscuts en la meua infantesa, quan el dia de Pasqua, després d’anar a vore l’encontre entre la Dolorosa i el Ressuscitat al carrer sant Roc i d’estrenar les pasqüeres, els meus pares em duien a la caseta dels caçadors, a la Vallessa, on, en companyia d’altres xiquets i xiquetes jugavem enmig de la natura mentre ens menjavem la mona, al mateix temps que els majors, entre els qui estaven els meus pares, Maruja i el seu marit Pepe “El Colom”, entre altres, jugaven a les cartes, anaven a donar una volta per aquells camins plens de pins i garroferes o parlaven d’allò que anomenaven, coses de majors. El record de Maruja amb el devantal posat, pelant un pollastre, posant a remulla el garrofó, sofregint una paella tota plena de tomaca o cridant, una volta parada la taula, quan tot el món ja estava escudellat i a punt de mamprendre a menjar-nos la suculenta paella, a plé pulmó “Un aplausoo para el cocineroo” mentrimentres tots alhora oferiem una forta i tancada ovació a qui s’havia encarregat de cuinar, són els primers records que em venen a la ment, així, de sobte, de la seua persona. I és que, eixe perfil de dona en perill d’extinció és el de qui ha fet front a la vida, amb els seus defectes i les seues virtuts, les seues alegries i les seues penes, els seus triomfs i els seus fracasos. Que ha sabut criar a tres fills extraordinaris –Mª Ángeles, Pepe i Vicen-. Que s’emocionava amb els èxits del paterner més universal que hem tingut al nostre poble, Antonio Ferrandis, el coto, germà de sa mare. Que obria les portes del baix de sa casa, al carrer Major, la nit de la cordà per a que qualsevol tirador que anava a eixir a la mateixa poguera abillar-se correctament sense que hi haguera perill de que es cremara. Que vibrava quan passava el Crist de la Fe per la porta de sa casa el dia de la seua processó. Desconec d'on prové eixe malnom de Cota. Però el que sí que sé -sabem tots-, que es tracta d'un malnom de tan forta arrel que es perd en la foscor del temps. Ja el duia la seua iaia Vicenta, a qui no vaig conèixer per raons obvies, i que després va passar a sa mare la tía Maria, amiga de la meua iaia Sabe, que varen saber  crear, mare i filla, del no res una botiga d'encurtits i d'abadejo al carrer Major, així com una parada al mercat, negoci amb el que s'alimentava tota la família. No deixa de ser curios que, en una societat més be masclista com ho era la de meitat segle XX, el malnom que ha anat passant de generació en generació en dita família ha segut el de la mare, i no tant el del pare, amb la qual cosa es posa de manifest el carisma d'estes dones. Mentrestant, em quede amb el record d’aquell xiquet, que era jo mateix, que veia cóm es ponia el sol per darrere de la Vallesa, mentre Maruja la Cota introduïa aquella clau antiga, enorme, negra i quasi rovellada, al forrellat d’aquella porta robusta de la caseta dels caçadors i rodava la clau, mentre ens deia adeu, amb un seguit de bessos i un “Bonico!!”, fins a la pròxima paella.