Croissants

Un croissant no és més que un didal de rent barrejat amb una muntanya de farina, un got d'aigua, un dau de mantega, un glop de llet i un pessic de sal que, tot pastat, dissenyat amb la seua forma característica, i amb la cuita justa en un forn, a poder ser de llenya, ens ompli la boca de sabor tot un matí si es menja per a desdijunar, o tota una vesprada si és per a berenar, be en companyia d'altres persones, o bé amb la soledat relativa que ens dóna una tassa de café en llet o de xocolata ben calent, fumejant diria jo, especialment en hivern. La seua forma allargasada, ampla, enrotllada, de banya de bou,  de cíclop jovenot ciclat o, com dirien els més romàntics, de mitja lluna, amb eixe vernís de melassa que desprén iridiscències multicolors, convida a ser despedassat, be d'un mos, be d'un pessic, be tallant-lo quirúrgicament amb un ganivet i un tenedor per a, a continuació ser portat eixe troç de croissant a la boca i ser menjat, a poc a poc, saborejant-lo, deleitant-nos amb eixe regust tan dolç que s'adhereix al paladar, mentre notem cóm algun troç de croissant ja desgarrat se'ns apega per entre les genives donant una agradable molèstia que ens farà estar una bona estona menejant la punta de la llengua per entre els indrets més recòndits de la nostra boca intentant endevinar on es troba eixe trosset de croissant que ens estorba. Hi ha el croissant pur, amb xocolata dins, o amb crema. O pintat amb un engrut d'aigua i sucre que li dóna eixe color de melassa refulgent característic. O amb un espolçat de sucre glassé que li dóna eixe tarannà casolà que convida a ser devorat en eixe mateix moment, sense cap tipus de protocol. També n'hi han salats, per als qui no som tan llèpols: amb una tallada de pernil dolç i de formatge dins, o de xoriço, amb una salsitxa de les anomenades de Frankfurt, o amb qualsevol aliment salat que càpia dins de les quatre polzades quadrades de superfície que hi han dins del cor d'un croissant. Els més escèptics, se'l tunegen ells mateixos, tot i agafant la peça de bolleria de la mateixa forma que el pare Abraham va agafar el seu fill Isaac per a un immediat sacrifici, i li fan un tall longitudinal, de forma que es separen les dos mitats de la peça de bolleria. S'empastra per la part de dins amb mantega i se li afegeixen unes tallades de pernil dolç i de formatge. Immediatament s'introdueix al microones on hi estará donant voltetes no mes de dos minuts. Una volta ja s'ha derretit la mantega, és el moment de barrejar-se els sabors: el dolç del croissant amb el gust salat de la mescla. I, com diria Estellés, cloc els ulls i me'l fot!!

Després vingué la música

El passat dissabte sis de juny vaig tindre la possibilitat d'asistir, al saló d'actes de la Casa de la Cultura de Puçol, a la presentació del doble CD "Després vingué la música" on un bon grapat de músics nostres varen interpretar una sèrie de cançons que tenen com a denominador comú, que la lletra de les matèixes pertanyen al poeta de Puçol, Manel Alonso i Català. Es tracta de poemes seus que han segut musicats i enregistrats en eixe doble CD, on la peculiaritat del mateix consisteix en que ha segut finançat utilitzant la fórmula del crowdfunding, tipus de mecenatge de moda en l'actualitat gràcies a les xarxes socials, que consisteix a la difusió pública per part de qui busca finançament per a un determinat projecte i que té com a conseqüència la financiació mancomunada per part de tots aquells que simpatitzen amb la causa o persegueixen un rèdit oferit pel prestatari. I el primer pensament que em ve a la ment al voltant de tot açò és que els somnis, si es persegueixen i es desitgen de cor, al final acaben sent una realitat. Este és el cas de Manel, qui segons confesava a l'acte de presentació, duia molt de temps amb este projecte al cap i que al final ha pogut ser realitat. Es tracta d'una oportunitat per a conèixer més a fons, a partir de la música, la poesia de Manel Alonso. Tendra i compromesa, alegre i bucòlica on, al llarg de vint-i-dos cançons, podem fer un recorregut per la trajectòria poètica del puçolenc, tot i descobrint al Manel més íntim, però alhora més compromés. Poemes de denúncia social com "Dona", on deixa ben pales el seu rebuig més absolut front a la tristament anomenada violència de gènere, o "Cavallers, ara va de bo", on fa una denúncia clara i fefaent dels xiquets-soldats, es barregen amb la tendresa i l'exquisidesa dels seus versos d'amor, com "Rella del temps" o "Com una onada embravida". O fins i tot ens convida a passejar pels paisatges bucòlics de les nostres terres, al seu poema "Sol per la Serra Calderona". Al mateix temps, és una ocasió idònia per a descubrir a tants i tants artistes valencians que res han d'envejar a altres que, dins del seu gènere, coneixem tots com puga ser el cas de Ismael Serrano, o de Celtas Cortos, per exemple. La única diferència estriba en que uns han tengut al darrere seu la promoció d'una bona discogràfica, a diferència dels altres, que han hagut de conformar-se amb una producció pròpia. Però la qualitat dels mateixos es tanta o més. Amb por de deixar-me a algú, han participat músics de la talla de Tomás de los Santos, Andreu Valor, Rafael Estrada, Ruben Durà, Lluís Vicent, Borja Penalba, Andreu Valor, Josep Lluis Notari, Carles Pastor, Miquel Gil, Rafael Estrada, Artur Alvarez o Carles Enguix, i grups autóctons con Doctor Dropo i el Miracle, Tàpera, Aura Daurada, Cant Viu, Gent del desert, Juanen + Juanako & Buga, King Kong Boi, Àcid Cookies o L'arrel. Al llarg del doble CD podem trobar rock, blues, ska, cançó d'autor... En definitiva, es tracta d'un treball ben acabat, que paga la pena escoltar-lo. Vos el recomane.

Pipper

Els qui em coneixen, saben que no sóc persona amant de tindre animals de companyia. Preferisc més la companyia de les persones, que la dels animals. No és que em parega mal que existisquen i que el personal es desvisca cadascun pel seu, però sí que em pareix un contrasentit que en seixanta metres quadrats convisquen un matrimoni, dos fills, la sogra, dos gossos, una gateta, un periquito i una tortugueta en una llauna de sardines com si de l'arca de Noé es tractara. Pense que per a tindre qualsevol animal, s'ha de tindre amb condicions dignes i sobretot amb totes les conseqüències. Però sí que és veritat que, d'un temps cap ací, varies persones molt arrimades a mi han anat adquirint un animalet de companyia que ha fet que els haja canviat la vida. I m'he quedat gratament sorprés amb alguna reacció d'eixos animalets, als que només els ha faltat tindre la facultat de parlar, començant per la recepció que et solen fer en arribar a la casa com si fores un capitá general, abraçant-te una cama, o alçant una extremitat, o fent un lladrit de benvinguda. No conec fidelitat més gran que la que un animal de companyia pot tindre cap a les persones, sobretot quan qui cuida a dit animalet el tracta amb la dignitat que es mereix. Ni conec companyia més grata que la que un animalet d'estos pot fer a les persones, especialment a les que viuen soles que, moltes voltes fa que el tracten com si fóra una persona més. A voltes, veient el món des del punt de mira dels humans, vem els animals de companyia com si es tractaren d'una cosa, o d'una propietat nostra als que respectem però dels quals ens encarinyem amb una tendresa, moltes voltes inusitada, que va creixent a poc a poc i que ens ha fet calfar-los el menjar al microones, o portar-los al veterinari, com si d'un xiquet menut es tractara. De vegades em pregunte que què és el que realment pensaran de nosaltres els humans, davant de les reaccions que cap a ells tenim, si pogueren expressar-se de manera que els poguerem entendre i intercomunicar-nos amb ells. Supose que la majoria de les voltes, la seua expressió seria d'agraïment, encara que ells, a la seua manera, manifesten eixe agraïment amb la seua companyia i la seua leialtat. Per això, quan un animalet de companyia deixa d'estar entre nosaltres, el seu buit es nota quasi tant com si d'una persona es tractara. Cóm serà el seu cel? Plé d'ossos per a rosegar? Ample per a poder correr en total llibertat? No ho sabrem mai. Però estic ben segut que serà animal de companyia d'un amo que, en esta vida haurà estimat els animals com si foren un braç o una cama seua.

Autobús

Des de fa uns temps, he decidit anar al treball en autobus en lloc d'anar en cotxe. I tal volta siga perquè ja feia temps que no agafava este mitjà de transport i que durant tot eixe temps no he segut conscient dels canvis que s'han anat produint en la nostra societat i cóm ens han anat influint en els nostres costums quotidianes, especialment referides als mitjans de transport, però he anat observant, en els pocs dies que estic agafant el transport públic, la gran quantitat de gent que, només pujar i seure o, fins i tot, de peu, agafa el mòbil, l'encén i comença a navegar per les xarxes socials, fins a arribar al seu lloc de destinació. Durant els vint o quaranta minuts de trajecte, observe com pràcticament tots els passatgers, s'escabussen dins del seu mòbil, tot i buscant un missatge graciós, una fotografia curiosa o unes paraules enginyoses al voltant de l'actualitat política, econòmica o social, que li facen traure un somriure fàcil, per a immediatament compartir-ho amb les seues amistats virtuals, per a que ells també, participen d'eixe somriure viral que d'una manera anònima es va escampant per entre tot l'univers mediàtic. Observe que no hi ha diferència d'edat, ni de sexe, ni de status social. Perfectament es pot tractar d'un senyor que va rigorosament abillat en trage jaqueta i corbata, o d'una senyora que du un cabàs de la compra penjant del braç i que va a pegar la volteta al mercat del Cabanyal. O bé d'una xicona que recolça el mòbil damunt d'una carpeta on porta dins els seus apunts de literatura contemporània. Tots ells participen de la mateixa conducta. I no puc evitar mirar pel retrovisor de la meua vida per a recordar quan fou la última volta que vaig agafar un transport públic d'una manera més o menys asídua. I em recorde allà per les postrimeries del segle XX, agafant el metro per a anar de Paterna a la Plaça d'Espanya un parell de vesprades a la setmana a cal preparador per a cantar un tema de Dret Processal d'entre tots els que duia preparats. En eixe trajecte, tant a l'anada com a la tornada, sempre solia coincidir pràcticament amb les mateixes persones, les quals cadascuna d'elles tenia la seua distracció particular en el trajecte en metro cap al seu lloc de destinació: Un aprofitava per a llegir. L'altre mirava per la finestra, absort amb els seus pensaments. L'altre aprofitava per a omplir un motcreuat o un sudoku. I recorde cóm, aquella quietud començava a trencar-se amb el soroll repentí d'una musiqueta o d'un timbre que posava en alerta a tots els passagers d'aquell vagó: Estava sonant un telèfon mòbil, entre la sorpresa dels uns i l'escepticisme dels altres. I no deixa de causar-me un certa perplexitat cóm aquells fets han esdevingut en estos altres, que ara descubrisc dins d'un autobús urbà.