domingo, 11 de enero de 2015

Aniversari

Hui és el meu aniversari: Sí. Hui, onze de gener, és el dia en el que cumplisc anys. Quaranta dos. No. No els oculte: Quaranta dos, torne a repetir. Encara estic en una edat que es pot dir tranquil.lament; sense por de que et miren amb una certa consideració i respecte. No sé si ben cumplits o no. Jo crec que sí, o al menys això em diuen els qui m'envolten, no sé si amb més carinyo que llàstima o amb més apreci que estima. No sé si tinc més anys que vida o més vida que anys. Perquè cumplir anys és el primer requisit per a viure. I viure no és més que el deixar-se dur per les circumstàncies que a un l'envolten. Un professor de Dret Civil que vaig tindre en segon de carrera deia que " un no és allò que un vol ser, sinò més bé allò que a un li deixen ser en la vida i que, a poc a poc va sent". I he de reconèixer que al llarg de la meua vida, en el camí he anat aconseguint aquelles xicotetes metes que la propia vida et va donant en comptagotes. I ara que estic a l'equador de la mateixa, només li demane a estos tres-cents seixanta cinc dies que ens venen per davant, que jo done tot el millor de mí mateix, de la mateixa manera que cadascun d'estos tres-cents seixanta cinc dies em donaran el millor de si a mi mateix. I és que serà en el dia a dia, en la distància curta, en el cos a cos rere la trinxera de la vida, on millor ens medirem les forces este nou any i jo mateix. A poc ha, vaig llegir que Manuel Vicent, a la seua columna setmanal, en la contraportada de El País, deia que " No hay viejo que no pueda vivir un año más ni joven que no pueda morir al día siguiente". I jo, que  em trobe al bell mig de la vida i que acabe de mirar a la mort amb cara de gos, quan arribe el meu proper aniverari, no sé si seré més ric o més pobre. Si viuré ací o viuré enllà. El que espere de veritat és que les experiències que vaig a viure al llarg d'este any m'enriquesquen de tal forma que, quan complisca els quaranta tres, sigueu tots els que m'envolteu una miqueta més feliços.