 |
| Le printemps («La primavera», 1873), pintura de Pierre Auguste Cot. |
Ja fa algun temps vaig llegir no sé on, que l'amor és allò que un senteix sense voler i no allò que un vol sentir. Et pots seure a la cadira de la barra d'un bar a esperar que vinga el príncep blau abillat amb una xupa de cuero i unes botes de cow boy i que et convide a prendre'n una, fins a les tantes de la matinada. O pots estar a la pista de la discoteca mirant la fauna salvatge que es contorneja per davant dels teus nassos per a, en un moment determinat, deixar caure les teues garres sobre la víctima, que estava esperant sentir cóm s'esmunyen les teues ungles esmolades sobre la seua pell. Totes estes circumstàncies es poden produir, i de fet es donen dia a dia. Açò és amor? L'amor no es busca sinó que s'encontra. No es mira, sinó que ell et mira a tu, al igual que el lleó observa, a la joca, a la seua presa. No, no l'esperes, perquè ell ja t'està esperant des d'abans que tu nasqueres. És una porta oberta, una finestra de infinits, una llum esperançada, una camisa nova, un crit d'alegria, una pluja d'esperances. Tot perolet té la seua tapadoreta, deien els nostres antics, per a donar a entendre que per a totes les persones hi ha una persona que ens complementarà sentimentalment al llarg de la nostra vida. El qui tinga que ser per a tu, ni es casarà ni es morirà deien també a la jove en edat casadera i que encara no tenia cap de tipus de relació amb els homens. I és que l'amor està en l'aire, darrere del somriure del teu company de facultat que et guarda la cadira de bon matí. O darrere dels ulls de la pescatera que et fileteja un lluç per a cuinarlo reboçat amb farina i ou. O darrere d'un perfil d'una xarxa social que polsa immediatament "m'agrada" a cada comentari, foto o opinió que escrius amb il·lusió. Quan estigues al teu lloc de treball i et vinga a la ment, com una mala gana, el rostre d'aquella companya de la teua cosina que vares conèixer en la seua boda fa uns quinze dies i t'impedisca concentrar-te en la redacció d'eixe informe tan urgent que t'ha demanat el teu jefe, o el somriure d'eixe company de treball teu amb qui tant et rius a l'hora de l'esmorzar quan et trobes sola a ta casa netejant la cuina, aleshores, podras comprobar fefaentment que estas inoculat pel virus de l'amor. Perquè l'amor, és allò que un senteix sense voler, no allò que un vol sentir.
