Antigament, quan a una casa naixia una xiqueta, el veïnat, quan anava a vore la criatura, com a enhorabona als pares, se'ls deia "Tu si que sucaràs xocolate", fent referència a que sempre estaran ben atesos eixos pares per la filla, siga el dia que siga i a la edat que fora. No tan antigament, eixa mateixa filla, una volta es feia gran i estava en edat fèrtil, quan es quedava embarassada, -en estado, era compradora, i un fum d'eufemismes més- era costum, parlant el sexe del nasciturus, dir el següent refrany: "La dona aseà, primer es trau la crià" al·ludint a que si la criatura era dona, li ajudaria en les llavors de la casa. Si seguim amb l'exemple de la xiqueta que acaba de nàixer, esta es farà major, estudiarà a l'Universitat i potser aconseguirà un bon treball, qualificat, d'acord amb la valia de la xicona. Segurament tindrà una parella que la farà feliç i uns fills que la faran més feliç encara. i, tal volta hi haurà alguna persona del poble que, quan vaja a vore a la partera, de bona fe, també li felicitarà dient-li "Tu si que sucaràs xocolate", fent referència al rol que, des de temps antics ha desenvolupat la dona. El refranyer nostre està ple de refranys de caire més bé masclista que ha influït en la nostra societat des de temps immemorials. Hui en dia, en el temps de la informàtica i la cibernètica, amb una societat més evolucionada, i molt més preparada, quan les lleis parlen d'una igualtat formal de gènere, el que realment hi hauria d'haver és una igualtat material de tal forma que eixe gènere no hauria de ser una rèmora per a que qui més val no hi haguera de renunciar a unes perspectives de futur professional per haver de fer front a una maternitat i a una casa. Hi havia una vinyeta de Forges molt bona en la qual hi havia dibuixada una dona molt atarejada en la cuina de sa casa en la que, alhora que fregava el piso, rentava plats, i netejava la pols amb set o huit braços, es feia la següent reflexió "Tinc tot el que voldria qualsevol dona d'èxit: un bon treball, una família, uns fills, èxit... Però realment el que estic és farta". Per això mateix, hui en dia, si una dona, quan arriba a l'edat en la qual es planteja seriosament el tindre descendència, no ha tingut al seu treball la promoció que realment es mereix: Ha de renunciar a la seua maternitat per a obtindre eixa promoció professional ben merescuda? O bé ha de renunciar a la promoció professional per a poder atendre, amb la dignitat que es mereixen eixos fills que naixeran o han nascut ja? En gran quantitat de casos, s'opta per una reducció de jornada, amb les renúncies que d'una manera explícita -salari- o de forma implícita -promoció- la dona accepta, fins i tot arribant a produir per part dels seus "jefes", certes suspicàcies, al posar per damunt del treball una atenció mèdica del xiquet, per exemple, o una pèrdua de l'ambició professional que temps enrere li feia menjar-se el món. Estes reflexions les plantegem en l'any 2015, al segle XXI, quan ens pensem que la nostra societat està tan evolucionada. Pensem que, davant d'estes desigualtats naturals, els poders públics haurien de dur a terme polítiques que promogueren les condicions per a que la igualtat de les persones i dels grups en els quals s'integren, siguen reals i efectives. així com remoure els obstacles que n'impedesquen o en dificulten dita igualtat. Amb estes paraules no estem inventant res. Això és el que diu la Constitució de 1978. Si en el principi dels temps, la dona era la que s'encarregava de la casa i dels fills, mentre que l'home era qui portava el jornal a casa, el següent pas fou la incorporació de la dona al món laboral en plena igualtat de condicions. Però esta igualtat formal de condicions, no ha anat acompanyada d'una igualtat material en quan allò que fa referència al gènere. Haurà de ser el poder públic el qui les faça efectives, amb polítiques de benestar social que posen de manifest que l'estat social i democràtic de dret encara continua viu. Però al final resulta que són les mateixes dones les que han de reivindicar una i altra volta la seua condició i la seua desigualtat, any rere any en jornades com la del huit de març, per a poder aconseguir allò que hauria de donar-se, sense tindre necessitat de demanar-ho. I no tan sols les dones. Pensem que es tracta d'una qüestió de justícia social, que qualsevol persona, home o dona, amb una miqueta de trellat i de sentit comú ha de tindre l'obligació moral de reclamar-la.
