No sé si serà pel clima tan bo que tenim al llarg de l’any, o tal volta siga per tindre la mar ben a prop de nosaltres i ens fa ser genuïnament mediterranis. Ens agrada viure bé, menjar be i beure millor. Busquem la part pràctica de les coses i rebutgem aquelles que, per improductives, no ens donaran només que problemes. Ens agrada discutir i crear polèmica, moltes voltes, quan més boves i de més poca substància, millor: que si crida o cridà, que si…. Que a voltes ens fa traure el pitjor de nosaltres, però que la gran majoria de voltes ens descobreix gratament el millor de nosaltres en quan a la part creativa es tracta, com hem pogut comprovar fa no res amb allò de “el caloret”. Som meninfots respecte a gran quantitat de qüestions que ens identifiquen com a poble, però fem ben nostre que en les coses de menjar no es juga. Així, quasi que ens dóna el mateix que ens furten la cartera, però discutirem hores i hores al voltant dels ingredients de la paella: Que si ha de dur conill i pollastre. Si admet pimentó, o carxofa o alls porros. Que si això ja no és paella, sinó més bé arròs amb coses, i comentaris pareguts farem. Però això sí, sense parar de pegar cullerada a eixe arròs tan suculent que ens estem menjant, mentre que el remullem amb un bon got de vi del terreny i aguaitem a la llunyania, per damunt del banc de la cuina, una muntanya de catxaps, d’arnadí, de congrets o de coca de llanda, que ens esperen ansiosament per a després del dinar. Se'ns il·lumina el rostre d'una manera coral en parlar de les coses pròpies de casa, especialment quan estem lluny de la nostra terra, mentre que quan la xafem de nou, ens riem de la música i dels tocadors. Amb tots estos ingredients, Eugeni Alemany, persona a la que no conec personalment, però de la que si que és ben palesa la seua preparació així com la seua gràcia personal, com hem pogut constatar a diversos programes de televisió con “Caiga quien caiga”, “Trau la llengua” o “Un pais de llibre”, ha aconseguit, utilitzant com a altaveu les xarxes socials, crear un corrent d'opinió per a aconseguir que l’emoji de la paella siga reconegut per Unicode com una emoticona més, per a comunicar-nos a traves de les xarxes socials, així com a traves de la missatgeria instantània. Sí. Totes les persones del món, podran tindre accés a esta icona, que passejarà el nóm de València pel món sencer. D’esta manera, no serà ni la bandera ni la llengua ni l’escut ni el territori els qui ens identifiquen a les xarxes socials com a valencians, sinò l’arrós, el conill, el pollastre, la bajoqueta i el garrofó d’un bonic dia de diumenge. No sé si tot açò s’ha degut –si se’m permet l’expressió- al frikisme d’una persona. O tal volta al càlcul comercial d’una mercantil arrossera com és Arròs la Fallera. No ho sé. Però el que sí que sé és que amb este fet, Eugeni ha segut capaç d’unir, entre l’escepticisme i la picardia, la gràcia i la contundència, a tots els valencians, amb una circumstància comuna com només és capaç de fer-ho el futbol en una final de copa. Esta il·lusió és el famós comboi, expressió ben coneguda pels pobles de la Ribera, que ens transmeteix entusiasme, activitat festiva o diversió colectiva, tal volta afavorit i influenciat pel clima tan benigne del que gaudim a les nostres terres. Crec que l`última volta que algú ens va unir als valencians per a aconseguir alguna cosa fou el rei Jaume I. O tal volta fou Francesc de Vinatea? Dóna igual qui fora. El més important és que per una volta no hi ha habut una renya entre germans. “Que si bellea, que si bellesa, que si valencià, que si català…" L’única cosa que demane, especialment ara que s’acosten les eleccions, és que el que Eugeni ha unit, que no ho separe ni la política ni els polítics.
