viernes, 27 de marzo de 2015

Vicent Andrés Estellés una altra volta

El calendari em diu que hui fa vint i dos anys que ens va deixar el insigne poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. Per a recordar esta efemèrides, he agafat el Llibre de Meravelles i l’he obert a l’atzar, per una pàgina qualsevol. I m’ha aparegut el poema que encapçala esta entrada. Els carrers de València, el cast amor de l'adolescència, el gesmil a la mà, o a la boca, com un bes furtiu als setze anys, les trompetes del Jazz, que irrompen de sobte, amb l’alegria de la joventut a qualsevol cafè al carrer de Ruzzafa. Llig el poema i pense en eixos anys seixanta de precarietats que jo no he viscut, però sí tota eixa generació que volteja ara mateix els huitanta anys. Si Estellés encara visquera hui dia, tindria noranta un anys i, encara que major, seria un iaio més que per les vesprades aniria a qualsevol parc de Burjassot i s’asseuria en un banquet per a vore la passa de la gent, tal volta en companyia d’altres amics de la infantessa, mentre recordaria aquells anys de la més tendra joventut en què no hi havia ni un xavo, però s’era feliç amb el passeig per l’albereda o per aquells carrerons entranyables del centre de València, agafat de la mà d’aquella xicona, Isabel, que el va acompanyar fins l’últim segon de la seua vida. Llig el poema i m’imagine a mon pare anant o tornant del forn de la Corretgeria, amb el saquet de pa a la mà. Per l’edat de l’un i de l’altre, i per les descripcions dels carrers que ens dóna el nostre poeta, probablement més d’una volta coincidirien per algun carreró de la València vella. No sabria l’un qui era l’altre, però els dos, cadascun en el seu gènere, han segut dipositaris d’eixa cultura popular valenciana de poble, que a poc a poc va esgotant-se, l'un com un dels poetes més importants que ha donat la nostra llengua al llarg de tot el segle vint i l'altre, com un home de Paterna que va inculcar als seus fills l'amor per la terra que xafem a traves d'una sèrie de contarelles, rondalles i refranys tradicionals. Llig el poema i recorde cóm l’altre dia, va vindre un nebot a casa per a que li explicara unes coses d’Estellés. I varem llegir el poema Testament Mural, per a comentar-lo. I vaig descobrir cóm, després d’haver-me llegit el Llibre de Meravelles un grapat de voltes, encara és capaç de fer-me descobrir noves experiències. Tal vegada la pròxima volta que l’òbriga per la mateixa pagina i llisca els mateixos versos, segurament em diran alguna cosa totalment diferent a allò que em diuen ara mateix. Llig el poema i pense en la atemporalitat del mateix. Cóm una simple successió de versos que són la banda sonora original d'un temps, d'un poble i d'unes circumstàncies, tenen el mateix valor als anys seixanta, a l’any dos mil, o a l’any dos mil dos cents. Hi ha sentiments que han existit, existeixen i existiran, sempre que hi haja persones pel món. Llig el poema per última volta, tanque el llibre i seguesc el camí.