L'altre dia vaig felicitar a través d'una xarxa social a un bon amic de qui no sabia res des de feia anys. I ha segut a través d'esta xarxa social per mitjà de la qual he tornat a tindre contacte amb ell al igual que amb molts altres amiguets de la infància. I em va deixar escrit, com a agraïment a les meues paraules de felicitació:
"Podrias escribir en tu blog acerca de la expresión teta-tete". I en va fer reflexionar al voltant de la posibilitat d'escriure alguna cosa sobre dita paraula. I el primer que faig es acudir als diccionaris de rigor. Així, segons el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dita expressió la defineix com a
"m. i f. [infant.] Germà". Veig que el meu amic, sobre ser castellanoparlant, quan utilitza esta expressió, s'ajusta exactament a allò que ens defineix el nostre diccionari, sobretot quan parla amb els seus germans, als quals els anomena amb esta expressió, si bé el significat de dita paraula l'estira de tal forma que ens incloeix a aquells que en un moment de la seua vida ens hem considerat pràcticament com a tal. Busque la mateixa paraula al diccionari de la RAE, per a saber si el seu significat en castellà és el mateix que en valencià, quan descobrisc que el sentit de dita paraula no és el que coloquialment entenem, que sí que es replega en valencia, sino que és el següent:
"1. m. coloq. Chile. engorro." No encara satisfet, busque la mateixa paraula a un diccionari anglés. En la llengua de Shakespeare, vol dir:
"tete (familiar) SM (Cono Sur) mess, trouble". I en francés, si li posem un accent circumflexe (^) a la primera e per a que es pronuncie correctament, al diccionari comprovem que el seu significat fa referència a l'extremitat superior de les persones, és a dir, al cap, i totes les derivacions que del seu concepte es poden dur a terme. Com per exemple, quan després de dinar, quan fan el tour de França per la tele, els qui van en cap, se'ls sol subtitular
"Tête de la course", per a indicar que són els qui encapçalen la volta ciclista. En definitiva, es tracta d' una paraula que, per la seua fàcil pronuncia, quasi quasi onomatopèica, especialment per als més menuts, sempre s'ha fet servir per a cridar als mes propers, que normalment solen ser els germans, els cosins o fins i tot, algun amiguet molt arrimat a nosaltres, com és el cas del meu amic de la infància.
