Escriure un article és com fer un allioli. Cuàntes voltes ens n'hem anat de torrà de xulles a la muntanya amb els amics? Sempre hi ha un que té la precisió justa de moviment a la monyica que li fa lligar un allioli exquisit. Per a fer-ne'n un tradicional, cal fer servir tres o quatre alls, un pessiguet de sal, un rovell d'ou, oli a discreció i paciència i tranquil·litat per a lligar-lo. Per a escriure un article cal tindre unes quantes idees que tinguen substància, saber lligar-les i donar-li el punt just de crítica que ha de tindre l'article. L'all de les idees que un té al cap, s'ha de triturar dins del morter, amb la maça. No en va, un conjunt d'alls units, s'anomena un cap d'alls. Per a parlar de qualsevol tema, s'ha de saber de què es parla. Un ha de informar-se previament i desfer minuciosament les idees per a no caure en el ridícul més espantós. A continuació, s'ha de deixar caure el rovell de l'ou, que porta la substància d'allò que es vol dir. Amb un moviment ferm de la mà s'ha de començar a pegar-li voltes amb la maça. Ja des del primer moment, ha d'agafar consistència, com ho ha de fer l'article que tenim entre mans. L'oli és la tinta amb la qual s'esmuny l'article que s'està escrivint amb l'estilogràfica de la maça. Una i una altra volta. Una i altra volta. Així, sense parar, tot i subjectant amb el replanell d'una mà, fermament, la maça, mentre que, entre les cames es falca ben falcat el morter. I tot això, sense parar de donar-li voltes a l'allioli, per a que es lligue bé. Una i altra volta. Una i altra pasada. I una altra. Estic més marejat que un allioli, diu la saviesa popular. Segurament, qui va inventar dit refrany, estaria fart de fer alliolis. O d'escriure versos. En el procés de redacció que, a poc a poc es va elaborant, volta a volta, paraula a paraula, frase a frase, es van intercalant i combinant les diferents idees que, d'una forma inteligent, es van desenrotllant, fins a arribar al punt exacte en el qual, l'article podem considerar-lo com a redó. Eixe és el moment en el qual, si el morter és envernissat de color groc amb betes verdes, al donar una i altra passada amb la maça, l'allioli s'apega a les parets del morter, tot i fent un soroll específic, particular i apegalós d'una pasta que s'apega i es desapega mecànicament a una superfície llisa. Aleshores és el moment de parar de moure la maça i clavar-la en el bell mig del morter, amb un colp sec, asertiu. Duraràs més que un cul de morter, deien els antics. Si la maça es queda clavada en mig de l'argamasa d'allioli i es manté de peu, haurem fet un allioli perfecte. Quan un arriba al punt final de l'article, este es sol emfatitzar amb el mateix tipus de colp que el que es dóna amb la maça. Però amb el bolígraf sobre el paper. Per a que l'allioli siga exquisit, ha de tindre una grogor pàl·lida, ha d'estar cremoset, amb un primer gustet d'oli cru d'oliva d'inici, però amb un regust final a all lleugerament picantet, que ómpliga tota la boca, de forma que demane a crits un bon glop de vi. Com les bones col·lumnes que s'escriuen als diaris, igual.
