Mascletà

Cent quilos d'explosius ens permeten fer un castell de focs d'artifici espectacular que deixe amb la boca oberta a mig món, o bé fer esclatar un cotxe bomba a la porta d'una administració pública, que deixarà amb la boca oberta a l'altre mig món, però d'horror i d'estupefacció. En un cas, la finalitat serà fer espectacle. En l'altre crear confusió i caos. L'altre dia, la meua dona i jo, varem anar a la plaça de l'ajuntament de València, per a gaudir de la impressionant mascletà amb què ens va delitar el pirotècnic que eixe día disparava a la catedral de les mascletaes. Feia temps  que no vivia eixa experiència. Vaig tornar a reviure situacions ja viscudes, en una espècie de deja vu: La quedada amb els amics a la porta de Correus, l'aglomeració de la gent que en certs moments pot arribar a ser angoixosa, el venedor ambulant que ven, amb el carrer de la compra, llaunes de cervesa a un euro, el mimo que asombra els xiquets i no tan xiquets amb el seu espectacle de carrer, el venedor de globus a l'estil de la pel·lícula Up, el músic ambulant que anima la festa a canvi d'unes simples monedes, el baló enorm de propaganda que va donant bots per damunt del cap dels congregats, el pirotècnic que està davant de la porta de l'ajuntament amb un casc verd a la ma i que dóna avís a la fallera major, quan es possa el casc al cap, de que pot començar a disparar-se la mascletà, l'espera tediosa quan falten només cinc minuts per a que comence tan important espectacle, les emocionants paraules de la Fallera Major que s'escolten per la megafonia: "Senyor pirotècnic: pot començar la mascletà", l'olor intens a pólvora que tant ens emociona als paterners, ...Tinc entés que la mascletà que dispara la pirotècnia Vicent Caballer a la plaça de l'ajuntament de València per a falles, és la mateixa que dispara este extraordinari pirotècnic a l'avinguda d'Europa a Paterna el dia del Crist de la Fe. De fet, algun any vaig assistir a les dos mascletaes, i recorde algun efecte de ritme, que era similar en les dos. La mascletà, és soroll. I ritme.  I comboi. I colla d'amics. I barret de palla. I mocador d'herbes nugat al coll. I València en falles. I ulleres de sol. I la primera mànega curta de l'any. I el got de cervesa a la ma. I un plat de braves en acabar. En definitiva, mentre hi ha qui fa del terror un espectacle execrable amb cent quilos de pólvora, la mascletà és la forma genuina que tenim els valencians de fer, amb els mateixos cent quilos de pólvora, un espectacle de soroll i de festa, de percussió i de màgia, amb l'elegància que l'explosió de tota eixa aparellada pirotècnica ens ofereix a les dos de la vesprada.

La ruta del colesterol

Caminar ha deixat de ser una forma de desplaçar-se d'un lloc cap a un altre, perquè cada volta utilitzem més els mitjans de transport de tracció necànica per a anar fins i tot al cantó del carrer. Este sedentarisme ha fet que apareguen determinades malalties, la millor medecina per a combatre-les és l'exercici físic. D'esta manera, caminar ha deixat de ser un mode de transport personal i ha passat a ser una forma de fer esport, sobretot per als més majors, que ja no tenen la força per a anar a un gimnàs i tancar-se entre quatre màquines per a fer abdominals, esquena, cames... en una entretinguda taula que va marcant la rutina diària a ritme d'una matxacant música tecnomaquineta que ens sorbeix el poc de cervell que ens queda, dalt d'una monòtona bicicleta estàtica o d'una entretinguda el·líptica. Des d'un temps cap a esta banda, a tots els pobles, a tots els barris, quasi sempre recomanat per algún metge que altre, s'ha destinat alguna extensió de terreny més o menys gran, per a anar a caminar, sense escaparates que ens distraguen ni semàfors que ens puguen interrompre el ritme de de la nostra marxa. Sol tractar-se del perímetre d'alguna superfície gran, o algún camí prop del poble, que ens sol portar normalment a alguna ermita, o al cementeri, amb una orografia a poder ser amb pujades i baixades, no molt pronunciades, però si suficientment marcades, com per a notar l'esforç que es fa al caminar. De fet hi ha llocs on, segons faces el camí en un sentit o en el altre, és més costós o menys, segons la intenció i la voluntat que eixe dia tinga un en esforçar-se més o menys. A Paterna, la ruta del colesterol que podriem dir és la oficial, és la que abarca tot el perímetre dels quarters militars que ocupen la zona de campament. Així, rodant per l'Avinguda d'Europa, continuant per el camí paral.lel a la CV 31, que separa Paterna de Benimàmet,  fins a arribar a la rotonda que dóna entrada a Paterna per campament i que inicia la Avinguda de les Corts Valencianes, fins a arribar al carrer mestre Ramon Ramia Querol, que arriba a la rotonda on comença l'Avinguda d'Europa, on varem començar el camí, tot este recorregut és el que s'anomena col.loquialment la ruta del colesterol. Fins i tot hi ha un lloc on s'han instal.lat uns senzills aparells per a fer una miqueta de moviment físic, com pot ser un aparell per a moure els braços en forma circular, o uns pedals per a moure les cames. Al llarg de tot el dia és normal vore a algúna que altra persona que segueix esta ruta. Bé un grup de dones amb blusa, falda i espardenyes de fer esport que duen de forma acompassada el camí amb una viva conversa, alguna parella de edat avançada que camina al seu ritme, algún jove totalment equipat per a fer running que va adelantant els grups que hem anomenat abans. Caminar ha deixat de ser una forma de traslladar-se d'un lloc a l'altre. Ara és la forma de fer exercici per a mantenir-se en forma sense fer molt d'esforç.

Cues

He anat al supermercat, en companyia de la meua dona, per a fer la compra. Una volta amb el cabàs plé de tot tipus de productes i d'aliments, m'he dirigit cap a la caixa per a pagar. Des del generós "Només portes una cosa? Pues pasa", que ens diu generosament el qui va davant de nosaltres quan anem pràcticament buits de compra, fins a la carrera desenfrenada a lo Ben Johnson que alguns es fan quan ix una nova caixera que ocupa una caixa buida i crida "poden pasar per esta caixa per ordre de cua", tot i perdent pel camí algún producte de la compra, es poden viure situacions molt variades i variopintes. Hi ha qui arriba i directament pregunta que quí és l'últim, encara que la resposta estiga ben clara. Hi ha qui arriba i, sense preguntar, es col·loca darrere de l'última persona que veu i comença a fer cua fins que li arriba el torn. Hi ha qui a mitant espera, de sobte se'n recorda que li falta un últim producte que, curiosament, s'encontra exposat a l'últim aparador, el més llunyà de la línia de caixes. I un es planteja el sa repte d'anar i tornar amb dit producte, sense que se li passe el torn, tot i deixant com a penyora, el cabàs amb la compra. Hi ha qui, amb molta delicadesa i aprofitant el desori que hi sol haver els caps de setmana als grans magatzems, especialment un dissabte a la vesprada, on tot són carros i més carros de la compra l'un darrere de l'altre, encara hi ha qui te el noble art així com l'atreviment de colar-se sense que ningú se n'assabente. Hi ha qui, a la cua de la caixa ràpida, on només es poden passar huit o déu productes per persona, intenta passar-ne'n algún més, amb la indiferència fingida de la caixera de torn. Hi ha qui, a la caixa autoservici que estan posant-se ara de moda, un intenta colar algun producte, sense que se n'adone la màquina. I què fem mentre esperen a la cua que ens toque el nostre torn? Mirem amunt i avall, especialment els aparadors ubicats estratègicament al costat de les caixes, que ens ofereixen apetitosos productes que consisteixen en llepolies, molt atractius per a la vista, especialment per a la dels més menuts. A voltes es manté algun tipus de conversa totalment superficial amb qui va davant o darrere de nosaltres, o fins i tot amb la caixera, sobre temes tan peregrins, però alhora tan socorreguts com tòpics, com puga ser el temps, mentre que la caixera ens ofereix comprar algun producte addicional, com puga ser una promoció o una oferta del tres per dos, vigent. En l'actualitat, la distracció més repetida per tots durant l'espera, entre els quals m'incloc, és la d'agafar el mòbil i revisar les nostres xarxes socials, així com les nostres comunicacions de missatgeria instantània. No deixa de ser curiós cóm hi ha qui, s'atreveix fins i tot, temeràriament, a telefonar a algú, o a agafar el telèfon mentrimentres està duent a terme l'onerosa acció de pagar, amb els consecuents erros que es poden produir. "El pagament el farà en metàl·lic, o en targeta?", ens preguntarà una simpàtica caixera, mentre diposita algun producte dins de la bossa de plàstic que acabem d'adquirir. Una volta feta la transacció corresponent, abandonem l'establiment amb una poltracada de bosses a les mans, tot i pensant que quan serà la próxima volta que hi tornarem per a fer novament la cua pertinent.