Campaments

Estem en plena temporada de l'estiu. Només hem de vore cóm assota el sol al migdia i cóm es sua de nit al llit, en un estiu que ha polveritzat rècords de calor. Fa vint anys enrere, quan arribava principis d'agost me n'anava en companyia d'altres persones, de campament. Concretament al campament dels Tarsicios, on en companyia d'un centenar de persones, gaudia d'uns dies de joia plena, on l'únic objectiu era estar en mig de la natura, en algun paratge extraordinari, convivint amb altres persones, les edats de les quals abarcava des dels déu fins als seixanta o més. Ja fa uns anys, ja vaig escriure una entrada al meu blog sobre este campament, anomenada    El campament dels tarsicios. Allí vaig compartir valors tan importants com l'amistat, la fe, la fraternitat, la solidaritat, i mots altres que també acaben en -at i que ara mateix no recorde. De tant en tant, em venen a la ment determinats records puntuals que em fan traure un somriure, pintat amb un puntet de melangia. I un de tants pensaments que tinc de tant en tant, és cóm seria un campament d'aquells hui en dia. Perquè no podem negar que cada època de la vida té les seues circumstàncies personals de cadascun de nosaltres, però també les própies del temps que un està vivint. I així, hi ha coses que els xiquets de hui en dia, ni s'imaginen que fa vint o trenta anys s'utilitzaven. D'esta manera, he fet una relació de coses que en un campament actual, probablement ni es coneixen.

1.- Anar a la cabina a telefonar. A la plaça principal de cada poble hi sol haver una cabina telefònica, des d'on qualsevol pot accedir per a telefonar. Al campament, quan es feia una excursió al poble, sempre acabava havent una cua de xiquets davant la porta de la cabina, per a telefonar els pares i dir-los que s'ho estan passant de meravella.

2.- Fer fotos amb una máquina de retratar, amb carret. Hui en dia, el móvil és la navaixa multiusos, que igual ens val per a telefonar, fer una foto o caçar un Pokémon. Quan no hi havia mòbil, les fotos es feien amb una werlisa amb carret, que s'havia de dur a revetllar a un estudi fotogràfic. Normalment es solia tardar varios dies en tindre les fotos a les mans, amb la consegüent ilusió per recordar moments importants.

3.- Anar i tornar en un autobús sense aire condicionat. Hui en dia és inqüestionable que en agafar un autobús, este ha de dur el major confort posible. Però fa no molt de temps, el confort era només l'anar i vindre. Anar en un autobus digam-ne "borreguero", era la norma habitual. I el fet de que portara ràdio, era ja un avantatge.

4.- Nadar en un riu amb carranqueres. De una a dos del migdia, era l'hora del bany. En tots els campaments, sempre ha hagut una piscina, un riu o, encara que fora una xarca, per a remullar-se en estos dies de calor. L'uniforme oficial era el trage de bany, la tovalla penjada al muscle i les carranqueres, on predominava el pragmatisme per damunt de l'estètica.

5.- Escriure una carta i enviar-la per correu. Tal volta hui no ho entengam del tot, especialment les generacions més joves, que amb un dit arribem a comunicar-nos amb qualsevol racó del món. Però quan la missatgeria instantània encara no existia, s'escrivien cartes, per a que la família tinguera notícies nostres i estigueren tranquils durant tota aquella quinzena.

6.- Apuntar-se a una llibreta la direcció d'un amic per a mantindre correspondència durant tot l'any. Era costum, en finalitzar el campament, repartir una xicoteta revista confeccionada de forma totalment casolana, -màquina d'escriure, multicopista i grapes- amb les anècdotes més divertides del campament. Eixa revista que es deia "La arañica", duia un suplement, que contenia el nom de tots els membres del campament, així com els seus domicilis i telèfons. D'esta manera, és fomentava l'amistat entre els xiquets. Encara guarde jo pàgines entranyables, ja engroguides pel pas del temps, d'amics dels quals guarde un més que bon record.

7.- Estar tota una setmana sense saber res de la teua família. Resulta estrany, però era tal qual ho conte. Quan un anava de campament, no es tenia contacte amb la resta del món, no com ara que la missatgeria instantània ens permet saber en temps real qualsevol esdeveniment. Es tractava d'una desconnexió total.

8.- Fer cua per a dutxar-se i tindre tres minuts per a dutxar-se. Després de l'activitat de la vesprada, normalment un rastreo o una marxa, tocava dutxa. El  mateix tipus de cua que es feia per a telefonar a la gabina de la plaça del poble, es produïa per a dutxar-se. Hi havia un temps limitat per  a la dutxa i fins i tot hi havia algún monitor que altre, cronòmetre en mà, que anava indicant els temps.

Epicur

Llisc una cita d'Epicur: "La finalitat de la vida humana és procurar el plaer i evadir el dolor, però sempre d'una manera racional, evitant els excessos, doncs estos provoquen un posterior patiment". La torne a llegir una altra volta. I no puc evitar que em vinga a la ment la imatge d'una persona. T. acaba de cumplir quaranta cinc anys. Ja de menut, les persones majors deien de ell que tenia muchas leyes. Yo l'he conegut ja adult i me l'imagine donant-li instruccions a sa mare, a la seua iaia o a la veïna sobre quin tipus d'aliment havien de menjar les gallines angleses, o sobre quines atencions ha de tindre una gata siamesa, mentre el miraven amb cara entreverada entre la tendresa i l'admiració. Amb estudis superiors, autorealitzat, amb un treball qualificat d'oficina, a uns cinquanta quilòmetres del seu poble, des de la ciutat que l'ha acollit, somnia en el cap de setmana, de forma que, quan es fan les tres de la vesprada del divendres, eix escopetat del treball i encara dina a cals seus pares. És un autèntic relacions públiques, de tal manera que, encara no ha acabat de dinar, ja hi ha algun amic o amiga que li envia un wassap, el telefona o, fins i tot, pasa per sa casa per a quedar amb ell i prendre un cafè només dinar, a un dels bars del poble.  Més d'un café és pren, acompanyat d'un got d'aigua amb gas, per a fer millor la digestió. Amic dels seus amics, empatitza amb ells al llarg de la conversa, amb un consell o altre que generosament ofereix a qualsevol persona que li'l demane. Amant de la vida, amant dels xiquets, que són el seu treball i amant de la natura, la seua passió i la seua vocació, sempre ha tengut especial predilecció pels animalets i les plantetes, sobretot pels gossets, les tortuguetes i els periquitos, dels quals siempre n'ha tengut varios al seu voltant. De fet, eixe amor pels animalets, el transmet de forma constant a tots els qui l'envolten, començant per la seua germana i pels seus pares, als quals siempre els endossa un gosset o una cacatua, que el cuiden com si fora un més de la casa. És una persona que té sempre penjada la motxilla al muscle, preparada per a fer un viatge, on siga i amb qui siga. De fet, tots els anys planeja un parell de viatges que els du a terme amb qualsevol amic que se li unisca a la seua aventura de viatjar, només amb uns sola condició: Que el deixen anar al seu aire. Domina les xarxes socials, de tal forma que, eixe viatge que du a terme, els seus amics el seguim en directe, com si d'un gran hermano és tractara, entre l'admiració dels uns i l'enveja dels altres. Recentment, ha penjat al seu mur uns selfies a la cala Finestrat, rodejat d'amics. T. du dins de sí l'autèntica essència epicúria manifestada amb les ferramentes i la forma de pensar del segle XXI.

Emma Cohen

Ha aparegut als mitjans de comunicació esta setmana, la notícia de la trista desaparició d'Emma Cohen. Nascuda a Barcelona i resident a Madrid, ha segut una artista polifacètica: actriu, articulista, escriptora i directora de cinema, també fou parella sentimental de Fernando Fernán Gómez. Ha interpretat diversos papers a pelicules com Celedonio y yo somos así, Condenado a vivir, o Al otro lado del espejo entre altres. També ha dirigit pelicules com La Plaza o Quería dormir en paz. Però els qui estem en una franja d'edad entre els 40 i els 50 anys, tots la recordem especialment per ser l'ànima de la gallina Caponata. Allà a meitat  dels anys setanta, una nova sèrie per a xiquets anomenada "Barrio Sésamo", començava a emitirse a Televisió Espanyola. És tractava d'una adaptació de la sèrie nordamericana Sesame Street, que basada en l'esquema de tele-teatre infantil, feia la delícia del públic més menut, amb personatges de titelles com Epi i Blas, Supercoco o la granota Gustavo entre altres, els quals, alhora que educaven, explicaven als xiquets conceptes elementals com amunt i avall, prop o lluny. Recorde aquell televisor en blanc i negre que només retransmetia els senyals del primer canal de Televisió Espanyola i el segon canal per la UHF. Des de que s'encenia el televisor fins que es veien les primeres imatges, havia d'esperar set o huit minuts, mentre em menjava el berenar que consistia en el clàssic entrepà amb un bollo de xocolata que atravessava longitudinalment el pa. En acabant, era moment de fer els deures que un gojós don Paco Barambio ens havia possat per a fer a casa. Eren temps en els quals la única preocupació era anar a l'escola i jugar, quedar amb els amiguets i passar la vesprada jugant al futbol amb el baló de reglament que li havien deixat els reis mags al més futboler del grup, mentre a cada xut al baló un somniava en ser Arconada o el nostre Subirats. O bé a l'escondite, o a xurro va! La plaça del poble, a Paterna, encara estava empedrada. El carrer tort acabava en la casa de la tia Sílvia la comare, en la façana de la qual es podia llegir la cartellera del cine Palafox. La plaça de la replaçeta, recien agranada i regada després d'un llarg matí de mercat, el carrer teniente Alfonso o Eduardo Dato, eren els llocs ideals per a jugar, tot i aprofitant un solar o un tros de vorera més ampla.  Eren vesprades llargues, que acabaven a poqueta nit, quan una veu cridava des d'una finestra anònima, en un to entreverat entre la fermesa la tendresa, -la de la mare- dient-nos que era l'hora d'anar a sopar.

José Luís Llopis

Era a principis de  tardor de 2002 quan un D Bernardo Aparisi, ja esgotat per problemes de salut, demanava el seu trasllat de la parròquia de Sant Pere de Paterna a una altra més menuda. Monsenyor Agustín García Gasco, acceptava aquella difícil decisió i li concedia l'administració de la parròquia de nostra Senyora de Campolivar. Era l'inici de la primavera de 2003, un vint-i-nou de març, a punt de començar la Setmana Santa,  quan un ilusionat José Luís Sanchis prenia possessió de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Paterna. Ell seria qui s'encarregaria de regir el destí d'esta parròquia des d'aleshores. Nascut a Genovés, va ser ordenat sacerdot l'any 1989. El seu últim destí havia segut la parròquia de nostra senyora dels Desemparats del barri de Natzaret. Arribava, per tant, un nou rector amb una nova forma d'exercir el ministeri sacerdotal per a uns nous temps.  L'administració de la parròquia mare del poble, amb una recent transformació de l'organització de les seues festes majors, la substitució d'una persona, D Bernardo, que, després de més de vint-i-cinc anys entre els paterners, havia aconseguit ser uno més  entre nosaltres o el dur a terme una llavor de pastoral adaptada al tercer mil.leni eren, entre altres, els reptes que se li presentaven per davant, als quals ha sabut fet front i superar-los d'una manera encomiable. Este canvi va suposar, per una banda, un canvi de generació, car venia un rector jove, amb noves inquietuds i moltes ganes de fer coses i,  per una altra banda,  eixa juventut venia acompanyada d'una adaptació als nous temps, de modernització en forma de xarxes socials, pàgina web i altres elements. El passat dia vint-i-nou de juny, dia de Sant Pere, patró de Paterna, don José Luís Llopis feia pública una notícia que es va escampar ràpidament, com la pólvora: El Sr. Arquebisbe de València el nomenava pàrroc de les parròquies de Santa Maria i San Mauro d'Alcoi. Una trista notícia per a tots els paterners, que veiem cóm se'ns en va un home bo. Jugant jugant, han segut tretze anys al front de la parròquia de Sant Pere. Mire cap enrere pel retrovisor de la meua vida tretze anys en arrere i em veig amb trenta anys, en companyia d'altres persones organitzant la benvinguda del nou rector i no puc menys que possar-me una miqueta nostàlgic. Si don Bernardo va ser el rector de la meua infantesa, la meua adolescència i la meua juventut més tendra, don José Luís ha segut el sacerdot de la meua juventut més tardia i la meua maduresa. De fet, entre altres esdeveniments personals, ell va ser qui em va casar. El fet d'anar-me'n a viure fora de Paterna, va fer que, encara que no participara de la quotidianeitat de la parròquia, sí que he anat seguint, des de la llunyania el seu destí. I he de dir que, d'una manera callada, don José Luís ha sabut dur avant la parròquia de sant Pere amb constància i saviesa, amb perseverància i destressa. Qui serà el nou rector que el substituirà? A hores d'ara no ho sabem encara. Haurà de ser una persona no massa jove, amb el suficient carisma i amb caràcter emprenedor per a arrastrar a la gent, especialment els més jovens. Però al mateix temps amb la santa paciència per a dur de la mà a les persones més majors. Que tinga excesiva ma dreta per a tractar amb les persones més vulnerables de la nostra societat i ma esquerra suficient per a tractar amb els diferents col.lectius que hi han al nostre terme municipal. I que tot això sàpiga compaginar-ho amb una devoció sincera al santíssim Crist de la Fe. Tal volta demane massa? Des d'estes senzilles paraules desitgem de tot cor a José Luís, que eixe mateix Crist de la Fe l'ilumine en esta nova etapa de la seua vida que ara comença.

Tecnologia i trastos

Ja fa més de vint anys, em vaig comprar el meu primer ordinador. Es tractava d'un equip clònic, pentium 3, amb 16 megues de RAM, que en aquell moment era el no va més del mercat. Em va costar cent setanta mil pessetes, que vindria a ser uns mil Euros de hui en dia. Amb ell vaig jubilar la màquina d'escriure olivetti lettera 44 verda amb la qual vaig omplir la meua més tendra juventut de versos. Amb l'ordinador, era molt més fàcil i més cómoda la gestió de documents, que no calia traure'ls en paper si no volies, car a la pròpia pantalla un podia vore allò que havia escrit, sense necessitat de treure-ho en paper. Però tenia l'inconvenient que m'ocupava tota la taula que jo utilitzava per a estudiar. D'esta manera, ocupava només uns quaranta o cinquanta centímetres quadrats per a estudiar, mentre que la resta, fins a arribar a un parell de metres quadrats, els ocupava la torre, el teclat, el monitor, els bafles i la impressora. Déu anys més tard, em varen regalar, com a regal de boda, un portàtil, que m'acompanya en l'actualitat i amb el qual escric amb regularitat, amb 80 giges de capacitat i una muntonada de megues de ram. A l'any 2003, em vaig comprar el primer telèfon mòbil. Era un model de la marca Alcatel, més be xicotet, si l'acomparem amb el seu predecessor.  Em va costar dihuit mil pessetes. Després d'aquell primer aparell, li va seguir un altre. I després un altre. I així successivament fins a l'actualitat. De forma que, des d'aquell primer telèfon, uns vuit o deu han anat  passant per les meues mans, amb els seus carregadors, bateries i demés accessoris que els acompanyen. Conforme va avançant el temps i va evolucionant la tecnologia, el mercat tecnològic està dissenyat d'una manera tan volàtil, que el seu hardware pasa a estar obsolet d'una forma prou ràpida, normalment, per mitjà de campanyes magníficament  dissenyades per creatius que allò que realment pretenen és vendre, vendre i vendre. I al final esta circumstància fa que tinguem els calaixos plens de trastos: Bateries sense mòbils, mòbils sense carregadors, teclats sense monitor, monitors sense torre,... En definitiva, aparells òrfens i vidus amb els que no sabem què fer amb ells. Sempre ens quedarà el mercat de segona mà i el d'ocasió, normalment promocionat a traves de pàgines web especialment dissenyades per a cobrir esta necessitat, i poder desfer-nos així de la tecnologia que, en només quatre dies, ha passat a ser un trasto.