Cordà

Mil quilos de pólvora bastarien per a fer volar el Burj Khalifa de Dubai, la Torre de Shangai, l'Empire State Building, la Torre Eiffel, el Big Ben, el Empire State Building, l'Edifici Torre Picasso, o tots ells, tots junts alhora. Només depen de la  intencionalitat que tinga aquell que te a les seues mans tot eixe impressionant arsenal de foc i de por. El poble valencià és l'únic que utilitza determinats elements ornamentals com poden ser les flors, per a lluitar, en una lluita pacífica com és la incruenta batalla de les flors, o l'aigua per a atacar la calor en una divertida batalla a poalades. I pel contrari, empra elements de per si bel·lics, con és el cas de la pólvora, per dur a terme esdeveniments purament ornamentals, com disparar una mascletà, o un castell de focs d'artifici. El poble paterner, valencià de per se, no podia ser menys. Amb mil quilos de pólvora, fa música. Perquè això és el que és, en definitiva, la Cordà: simfonia de coets, ritme, foc espectacle, soroll, llum, diversió, colorit, passió,... Mil quilos de pólvora llumenen durante vint minuts el carrer major, des dels quatre cantons fins a la plaça major, amb una llum viva, intensament immensa, immensament intensa, en una relació directament proporcional al sentiment de qui es troba com a espectador, pels voltants de la zona del foc: a la plaça major, al carrer del metge Ballester, al carrer sant Antoni o a l'encreuament amb la carretera de Manises. Mil quilos de pólvora mai produiran tanta calor com la que dóna tot el poble de Paterna en estes festes majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. No deixa de ser curiós que la nit de l'últim diumenge d'agost, tots els canals de televisió, solen fer una connexió en directe als seus telediaris per a  retransmetre els preparatius de la nostra benvolguda Cordà. Mil quilos de pólvora, donen la llibertat suficient per a volar per damunt de les teulades de Paterna. Des del moment que s'encén una femelleta, esta vola lliure per entre els tiradors, en un vol que deixa darrere seu un estel fractal característic, que llumena per uns segons la nit del carrer major. El coet que deixa un estel blanc, és un coetó, que quan esclata, mor. Pel contrari, aquell coet que, una volta encés deixa un estel de color groc, és una femelleta mare, que quan esclate, escamparà les femelles filles per tot arreu, delitant a tots els que contemplen l'espectacle i fent patir a tots els que estan a prop. Mil quilos de pólvora,  l'últim diumenge d'agost, agermanen tot un poble, que encén el foc des de la fe per a fer festa, que viu la fe en la festa a través del foc i que fa de la festa del foc la seua fe. A Paterna, mil quilos de pólvora ens basten i ens sobren per a fer la millor Cordà del món.

Catxaps

El catxap és aquell dolç típic paterner de pasta fullada farcit d'una crema especial patentada. Es tracta d'un dolç, de marca registrada, la fòrmula secreta del qual només la conèixen, com la fòrmula de la Coca-Cola, dos o tres persones en tot el món i, que en el cas dels catxaps, són de Paterna. Conten que este dolç que pareix ser té un origen morú, es va crear ja fa dos-cents anys, per Celestino Monrabal, i que fou el seu fill Mariano Monrabal qui va replegar  per escrit les primeres anotacions del catxap i la seua elaboració. El seu nom es deu al següent fet:  Hi havia un home anomenat José Fabado Lòpez, més conegut pel seu malnom Catxapot, per la seua parsimònia a l'hora de fer les coses. En contraure matrimoni, -per segona volta amb una dona trenta  tres anys més jove que ell-  va sorprendre als convidats a la seua boda, obsequiant-los amb este dolç espectacular. Era l'any 1923, i era l'època del cine Benlloch al carrer tort, del sindicat obrer "la protectora" al casino de la plaça i del teatre Nou al carrer Batà. Al llibre de festes del Crist de l'any 1961, D. Ernesto Ferrando, Ernest del Molí, ens conta un succeït -sosoit li deia ell- relacionat amb el forn del Rosari, o també anomenat antigament el forn de la Blanca pel malnom de la seua antiga propietària, que li va passar a Pepet, l'aprenent del forn, que va anar a portar una dotzena de pastissets a l'estació, per a fer-li'ls arribar a una senyora de la Pobla de Vallbona. Però es va ennuvolar i va caure una, que el pobre xic es va xopar tot. El paper que envoltava la dotzena de pastissets, es va banyar, es va desfer tot el paquet, els dolços se li caigueren per terra, no va poder entregar la comanda a temps i va tornar al forn tot disgustat. L'ama, Teresa la Blanca, el va obsequiar amb una copeta de mistela -pel disgust-. Curiosament, la dotzena de pastissets que duia Pepet, segons conta D. Ernesto, no era de catxaps, sinò de barquetes. Catxap gran o menut, es tracta d'un pastisset de mos cruixent i suau que, només entrar a la boca, ens delita el dolç gust de la crema que du al seu interior, barrejat amb el sabor tostat de la masa fullada, que es va trencant en infinits troços i que, en empassar-nos-el, ens deixa un regust dolç característic, que agraeix ser acompanyat amb un bon glop de mistela, o fins i tot, de cassalla, a poder ser, en companyia d'una bona colla d'amics. L'autèntic secret del catxap, no està en la seua publicitat. Ni en la seua composició. Ni en la seua distribució. Ni tan sols en la seua fórmula secreta. El verdader secret del catxap, consisteix a  haver sabut fer d'este dolç, un símbol que l'identifica amb el poble que l'ha vist nàixer, Paterna, a l'igual que hi han altres simbols que identifiquen a este poble, com ho és la Torre, el Palau, les Coves, la Cordà, o el Crist de la Fe. Com a consecuència, s'ha produït una transubstanciació laica de este dolç, que ha fet que haja passat de ser un aliment a ser un sentiment genuinament paterner. De fet, si a Paterna no hi ha cap d'esdeveniment que no concloga amb un bon dinar o un bon sopar, no es pot concebre una celebració com puga ser un aniversari, un sant, una celebració fallera o un dinar del dia del Crist de la Fe, que no concloga amb un bon catxap. Encara que no és precís esperar-se per a celebrar un event per a menjar-se'n un. Ara mateix jo me'n menjaria tres o quatre.

Pokémon Go

Recentment ha aparegut un joc, anomenat Pokémon go, que consisteix en un videojoc per a mòbils que, utilitzant la tecnologia de la realitat augmentada, ha segut desenvolupat per Niantic per a dispositius amb iOS i Android. El joc permet als jugadors capturar, lluitar, entrenar i intercanviar Pokémons virtuals que apareixen en el món real. D'esta manera, podem estar xerrant  tranquilament amb els amics a la plaça del poble, o a la cafeteria del cantó del nostre domicili, mentrimentres estem caçant a Pikachu. El joc ha rebut una acceptació positiva en general, i ha estat l'aplicació de telèfon intel·ligent més descarregada als EUA, en els seus tres primers dies de descàrrega. El seu èxit ha ajudat a augmentar el valor de les accions de Nintendo fins als ¥2,87 trilions (US$28 bilions), la qual cosa ha suposat un augment del 63,7% des del llançament del joc. Un negoci redó per a l'empresa que ha desenvolupat el joc i que a penes li ha suposat grans despeses. No deixa de sorprendre'm la quantitat de gent que és capaç d'enganxar-se a un joc d'este tipus, i sobretot, la quantitat de temps lliure que pot arribar a tindre el personal en termes generals. Però el que de veritat em sorprén és la quantitat de informació que ens demana el joc en qüestió i que, amb alegria, sense voler o, sense voler evitar-ho i mirant cap a una altra banda, donem o estem disposats a facilitar a través de les xarxes socials. Per curiositat he començat a descarregar-me l'aplicació. El programa em demana autorització per a accedir a la meua identitat i així conèixer les dades del meu perfil. Encara que es tracta d'una aplicació gratuïta, permet que l'usuari realitze compres integrades, de forma que se'ns demana autorització per a accedir a les nostres dades bancàries per a  cobrar-nos qualsevol accesori addicional del joc que vullguem descarregar-nos. Ens demana la nostra ubicació, per tant se'ns té localitzats en tot moment. Pot utilitzar arxius del nostre dispositiu,  o d'emmagatzemament extern del dispositiu, com poden ser imàtgens, vídeos o qualsevol altre tipus d'arxiu. Utilitza la càmera del nostre mòbil, no sabem si amb la possibilitat de ser gravats sense adonar-nos-en. I permet a l'aplicació controlar el bluetooth, inclós l'enviament de informació, o l'obtenció de informació sobre dispositius bluetooth propers. Intentem protegir-nos a nosaltres i també els nostres  de qualsevol tipus d'amenaça de caràcter físic i també virtual, esgrimim la llei de protecció de dades a la més mínima, però en acabant, regalem les nostres dades més personals per la porta trasera  d'un joc o d'una xarxa social. És com si a l'entrada del nostre domicili posàrem una porta acorassada per a que no puguen entrar els lladres, però, pel contrari, deixarem oblidada la clau al forrellat. Tal volta una empresa de informàtica tinga més informació que els servicis secrets i d'espionatge d'un estat, com puga ser el CESID, el MOSSAD o la CIA? En un cas, intrèpids espies és juguen la vida per obtindre una informació valuosa. En l'altre cas, jugant, som nosaltres els qui, com a corderets, regalem eixa valuosa informació no sabem a quí.

Noces d'argent

Germà és aquella persona amb la que un comparteix tota la teua infantesa i que apareix en totes les teues fotos familiars. El passat dos d'agost va fer 25 anys que es va casar la meua germana, Maribel, amb Luis. Mire cap enrere, i em veig amb desset anys, amb eixe look dels anys noranta, amb trage xaqueta fosc, camisa blava i corbata amb fulles de catxemir i no puc menys que traure un lleu somriure. El primer record que em ve a la ment d'aquells dies, és per a aquells que estaven i que ja no estan entre nosaltres i que romanen en la memòria de tots. El segon, és per a aquells que, estant en la memòria de tots, però no estant físicamente aquell dia, només com a idea o projecte de futur, ho estan ara mateix entre nosaltres i que són la generació que ens rellevarà en este món. El tercer record és per a aquells que estaven aleshores, i que estan. I que estaran en qualsevol acte familiar, siga del tipus que siga i que sempre tindran una paraula d'alegria, de consol, d'alé, un acudit per a desengreixar una situació complexa o un sincer somriure per a acompanyar en un moment alegre. La meua germana és d'eixa generació que va viure des de la llunyania l'anomenada "movida madrileña", i més properament la "moguda valenciana", mentre vivia de primera mà eixa transformació que el temps duia d'aquella Paterna rural, a eixa Paterna industrial que en aquells moments començava i que el pas del temps ens ha dut a esta Paterna actual de la qual gaudim dia a dia. "Yo tenia un nòvio que tocava en un conjunt beat, ou ye. Le llevaba las baquetas en un bolso gris, sí, sí, sí..." Cantava una rocanrolera Maria Teresa Campilongo al grup Rubi y los casinos, mentre un desaforat Stevie Wonder, ballava al ritme de la seua música "I just called to say I love you. I just called to say how much I care. I just called to say I love you. And I mean it from the bottom of my heart..." Per a mi, ha segut eixa persona que m'ha portat onze anys d'avantatge i que m'ha permés descobrir cançons, escriptors o circumstàncies. Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Josefina Aldecoa o Alejandro Casona, entre altres, han segut noms que, conforme anava creixent i els anava aprenent al col·legi o al institut, no eren un simple nom en un trist paper, sinò que en seguida en venia a la ment aquell "Caperucita en Manhattan", o "Algunos muchachos" o "Prohibido suicidarse en primavera" que descansaven a la prestatgeria que la meua germana tenia a la seua habitació i on a voltes entrava de forma quasi furtiva per a escoltar música, al radiocassette de doble pletina que allí tenia. " Era bella su sonrisa. Todo el mundo ama a Isabel. " cantava un ronc José María Sanz "Loquillo", amb els Trogloditas a aquella cinta de casset que fou un dels primers regals que el seu novio li va fer i al que va conèixer al pub Gasoil de València uns mesos abans. Només demane que eixa sang comuna que rega les nostres venes, continue enfortint-nos dia a dia, com ha ocorregut fins al moment.