viernes, 30 de septiembre de 2016

Juan Antonio Cabanes

No és fàcil ser el rector de la parròquia de sant Pere apóstol de Paterna. Amb el trasllat de D. José Luis Llopis a les parròquies de Santa Maria i San Mauro d'Alcoi, començem uns nous temps i un nou repte a dur a terme. Paterna necesita un rector que afronte está nova etapa amb ilusió, esperança i alegria. Per a estar al front d'esta digna institució, -no oblidem que el pàrroc de sant Pere apòstol és l'arxiprest de Paterna i també de Benimàmet- s'ha de tindre una sèrie de qualitats que no tot el món posseeix. S'ha de ser una persona sàvia, compromesa,  no massa major per a tirar amb força del carro pastoral, però tampoc massa jove com per a que qualsevol, amb no bones intencions, puga influir en la seua persona i en les seues decisions. Amb la misericòrdia necessaria com per a acompanyar els nostres majors, amb el carisma necessari per a orientar els nostres jovens i amb la saviesa òptima per a instruir els nostres xiquets.  Que continúe la llavor duta a terme pels seus predecessors, -don Francisco Javier Peris, don Bernardo Aparisi o don José Luís Llópis- que dia a dia varen fer front a eixe càrrec, amb ilusió i valentia. Que es desfaça d'allo que siga superflu, que sàpiga podar l'arbre de la religiositat de Paterna, tallant els secalls que realment li sobren, tot i deixant-lo amb la seua frondositat natural. Que sàpiga enriquir la fe d'este sencill poble, amb el seu bagatge i la seua aportació personal, que no serà xicoteta. Que tinga excesiva ma dreta per a tractar amb les persones més vulnerables de la nostra societat i ma esquerra suficient per a tractar amb els diferents col.lectius que hi han al nostre terme municipal. Que els carrers del nostre poble siguen la seua escola per a conèixer l'autèntic tarannà de les gents de Paterna. I que tot això sàpiga compaginar-ho amb una devoció sincera al santíssim Crist de la Fe. Un ilusionat Juan Antonio Cabanes ha segut la persona designada pel sr. Arquebisbe per a dur a terme esta titànica tarea. Llisc la trajectòria del nou rector, publicada a una pàgina de internet: Nascut a Otos, a la zona de la Vall d'Albaida, va estudiar BUP i COU al seminari de Montcada, i la llicenciatura en filosofia i teologia a la Facultat de Teologia s. Vicent Ferrer de València. Ordenat sacerdot l'any 1999, el seu primer destí varen ser les parròquies d'Ontinyent en l'estiu del mateix any. Ja en setembre d'eixe any és anomenat pàrroc de Santa Maria a Planes (Alacant). Allí va compaginar la seua activitat pastoral amb l'activitat docent. Ja en 2004 pren possessió com a pàrroc de la Sagrada Família a Alzira fins a l'actualitat, on també durà a terme activitat docent. Des del 2005 fins al seu tancament, ha colaborat a tertúlies, entrevistes i informació a Ràdio Nou. Va formar part de l'equip que va retransmetre en directe la visita del papa Benet XVI a València amb ocasió del V Encontre Mundial de les Famílies a Juliol de 2006. Durante estos anys ha estat locutor en la retransmissió radiofònica de la Missa d’Infants en honor de la Mare de Déu dels Desemparats en Valencia. Amb tota esta dilatada trajectòria pastoral per als seus poc més de quaranta anys, pensem que no li serà difícil guanyar-se a les gents de Paterna. No podem més que desitjar a D. Juan Antonio Cabanes, que siga benvingut a este poble de Paterna i que el Crist de la Fe -que, per  cert, també és Patró d'Otos- l'acompanye en el camí.
 
 

viernes, 23 de septiembre de 2016

Cafe Society

Als anys trenta, a Hollywood, davall d'una atmòsfera de swing i de jazz, un ingenu Bobby Dorfman, paper protagonitzat per Jesse Eisenberg, un jove amb moltíssimes ganes de menjar-se el món i dedicar-se al món de la interpretació, aterra, de la mà de son tio Phil Stern (Steve Carell), que és un important magnat de la industria del cine, a l'univers del 7 art, on li encarrega tarees de recader, així com de missatger, per a la seua agència. Allí coneix a una jove Vonnie, paper interpretat per Kristen Stewart, de la qual s'enamorarà perdudament Bobby, el qual no sap que ella és, l'amant de son tio Phil. D'esta manera comença una sèrie de situacions un tant compromeses per part de cadascun dels tres. Per part de Bobby, un jove i afable xicon que, bojament enamorat de Vonny, no descobreix, fins a ben avançada la película, que la jove secretària és l'amant de son tio. Per part de Vonny, que es veu davant la diatriba de triar sentimentalment entre un ingenu jove  -"un cérvol a punt de ser atropellat"- que li proposa canviar de vida, començant-ne una nova des de zero a Nova York, d'on ell és originari, o tindre una vida acomodada i glamurosa de la mà de Phil, com a parella d'un famós magnat del cine, a la que no li faltarà de res. I també per part de Phil Stern, el qual es troba front al dolorós dilema de, o bé continuar amb la seua esposa de tota la vida i mare dels seus fills en una falsa vida d'aparença o bé trencar amb eixa farsa en una nova vida plena de glamour, amb la seua amant, també de tota la vida. Esta és bàsicament la trama en la que es desenvolupa este film, amenitzat amb l'ambient dels daurats anys trenta a Hollywood, amb el teló de fons de carismàtiques sales de jazz obertes fins a l'alba, per gàngsters, com el cunyat de Bobby, que li proporcionarà el treball de relacions públiques i després gerent de la sala de ball Cafe Society, que dóna nom a la película, així com per una certa dicotomia entre la vida a Hollywood, més  glamurosa i la vida a Nova York, més bé nocturna. Esta película, comèdia en aparença romanticona, ens manifesta el dubte continu que en determinats àmbits de la seua vida, ha anat patint el seu director, Woody Allen, al llarg de la seua dilatada carrera i que involucra a tots els qui veuen està película, provocant una sèrie de reflexions al voltant de si la decisió que en el seu moment un va triar en cadascun dels àmbits de la seua vida (estudis, treball, sentiments...) han segut els correctes, o no. Es tracta, en definitiva de la lluita continua entre la realitat que és i la ficció d'allò que podia haver segut i no ho és, que es reflexa al final de la película amb la frase "els somnis, somnis són" i una mirada cap a l'infinit per part dels actors, a l'escena final.

viernes, 16 de septiembre de 2016

Conserge

A Paterna, a la plaça del poble, al raconet que fa on estava l'hostal, al costat de l'antic ajuntament, on hi ha en l'actualitat una cafeteria, hi havia fa molts anys una barberia, la barberia anomenada de la plaça, on tots els hòmens de la contornada hi anaven a que els afaitaren, a que els tallaren el monyo o, en definitiva, a que els deixaren guapos i templats. I en aquell lloc, entre navaixes d'afaitar, tissores, pintes i colonia baron dandi fou on va passar la seua infancia José Fabado, més conegut pels xiquets de la meua generació com el conserge del Villar Palasí. A finals dels anys setanta es va inaugurar un col·legi públic a Paterna, al costat de l'estació del trenet, entre la sèquia d'Uncia i la de Montcada, anomenat Villar Palasí. Allí vaig fer pàrvuls i els huit anys de la EGB. I allí vaig passar, tal volta els deu anys més feliços de la meua vida. Pepe va canviar les tisores de tallar monyo, per l'agut sonit de la sirena que avisava  de la finalització de la classe i el començament de la següent. I va passar així, a ser el conserge d'aquell col·legi recien inaugurat. Entre les seues parets, va transcòrrer la seua vida. Es tractava d'un conserge toterreny que obria les portes de l'escola un quart d'hora abans de començar les classes, que feia sonar la sirena puntualment per a indicar que s'ha acabat la classe o que començava el recreo, que igual renyia un xiquet que s'havia portat malament o el curava d'una ferida que s'havia fet jugant al pati o el portava amb el seu vehicle propi a la mutua, per a fer-li una cura d'urgència després d'haver caigut un bac extraordinari. També s'encarregava del manteniment d'aquell edifici, de forma que igual s'encarregava de desembossar un water, reparar una finestra, purgar els radiadors de la calefacció  o agranar les fulles caduques caigudes al pati dels arbres que el circunden. En dies de pluja, obria la porta de l'escola abans d'hora, per a que els xiquets no estiguérem mullant-nos inútilment i ens feia entrar, bé al gimnàs, bé al saló d'actes, fins que era l'hora d'entrar a classe. Aleshores, anava cridant, amb veu atronadora per cursos "A ver, los de primero!". "Ahora los de segundo!".  I així successivament, per a que l'entrada fóra el més àgil posible a les aules. Tenia vivenda pròpia dins del col·legi de forma que, pràcticament, era conserge les vint-i-quatre hores del dia. De fet, una volta vaig concloure els estudis, la meua vinculació amb aquell centre educatiu era només per a anar a votar. I per allí estava Pepe, bé raonant amb algun interventor, amb els policies nacionals que custodiaven l'entrada, o consultant els llistats del cens per a dir-li a alguna persona major en quina taula electoral li tocava votar. Els dos som de Paterna i ha conegut de sempre els meus pares, però mai vaig aconseguir que em cridara pel meu nom. Sempre em deia Julio, que era el nom de mon pare, en lloc d'Alejandro. I jo, ja amb nou o deu anys, ja el rectificava, dient-li: "Jo no sóc Julio. Que sóc Alejandro. Julio és mon pare". Això va ser així durant els deu anys que vaig estar a aquella escola. Ja fa anys que es va jubilar i es va traslladar a viure a una casa pel centre de Paterna.  Alguna volta l'he vist pel carrer i l'he saludat. Retrobar-me amb ell, és retrobar-me amb un tros de la meua infantesa. I després de saludar-lo, encara em diu "Xe Julio, cóm estàs? ".

viernes, 9 de septiembre de 2016

Granadella

Curiosament, per esta época fa dos anys, un cruel incendi va cremar sense pietat la serra del Montgó, tot i deixant un paisatge desolador de cendra i destrucció allí on abans hi havia vida i natura, cel blau i pardalets volant per tot arreu, paisatges bucòlics que tardaran vàries dècades en tornar a brillar amb la mateixa llum com ho han fet fins al moment de la seua destrucció. Ja aleshores vaig escriure unes paraules de tristesa i de malestar a este blog, a una entrada anomenada Montgó on, a partir de la fantàstica novela de Manuel Vicent "Del café Gijón a Ítaca", feia vàries reflexions al voltant d'aquell incendi (si feu un clic ACI, podreu tornar a llegir-lo). Curiosament, dos anys després, per la mateixa data, -insistisc en allò del curiosament- les flames tornen a incendiar la Marina, però esta volta una miqueta més cap al sud, al Poble Nou de Benitatxell y Xàbia i ha causat destrosses espectaculars a l'idilic enclau de la cala de la Granadella. Es tracta d'un foc iniciat en dia d'una forta ponentada, però, curiosament, -insistisc- per quatre llocs alhora. Mil quatre-centes persones desallotjades, huit-centes hectàrees arrasades, no sé quantes vivendes calcinades és el balanç que, fins a ara mateix s'ha comptabilitzat d'esta barbàrie. I tot això, sense tindre en compte el valor sentimental que este idílic paratge té per als valencians. Les xarxes socials a partir de tan desagradable fet, han començat a encendre's amb comentaris de tot tipus, fins i tot amb iniciatives per a combatre una posible finalitat d'este incendi, i que podria ser una posible recalificació del terreny per a, tal volta, adquirir la fusta cremada, o per a construir alguna urbanització. Reforestació o recalificació del terreny? Eixe és el dubte, que qualsevol persona amb una miqueta de trellat, ho té claríssim. Quina herència anem a deixar als nostres fills sinò? Amb quina dignitat podrem mirar als nostres avantpassats als ulls per a rendir comptes d'allò que  ens han deixat com a herència? Si no preservem allò que és nostre i ben nostre, ens hem plantejat alguna volta que estem cavant la tomba dels nostres nets? Probablement ara mateix, rere la bruta taula d'algun fosc despatx, algúna persona sense escrúpols, estiga fregant-se les mans i fent números per a adquirir a preu de saldo, vàries tonellades de fusta cremada per a fer palès, conglomerats, mobles d'escassa qualitat... o Déu sap què. O tal volta algú estiga calculant sobre plànol, la superfície cremada, per a saber quants bungalows es podrien construir, a tant el metre cuadrat. O tal volta siga l'obra d'art d'un perturbat solitari. Curiosament, clar.

viernes, 2 de septiembre de 2016

Tots a la caragolà de Ximo!!

Un caragol, és aquell molusc gastròpode que es cria especialment per l'horta, la peculiaritat del qual consisteix a tindre els peus a la panxa, de forma que va avançant a poc a poc, com si d'un tanque es tractara i que trau els ulls com si foren dos antenes, fins  a extrems insospitats. Porta darrere seu la seua llar on, de menut m'imaginava que hi havia dins un televisor, una nevera, un rentaplats i no sé quantes coses més, per a la seua comoditat personal. Els qui ens hem criat en una cultura agrícola d'horta, coneixem ben bé este animalet, sobretot per haver jugat amb ells de menuts, com si fóra una mascota, el qual el guardàvem en un pot de cristall, segurament de tomaca fregida, amb tap de rosca metàlic, amb varios forats fets amb la punta d'un ganivet per a que puga respirar l'animalet, dins del qual se li introduïa varies fulles de lletuga per a que poguera alimentar-se. Però, a l'igual que hi hava una amnistia amb eixe caragol en concret, pel contrari, per a la resta, no hi havia cap de compassió, car eren carn de caragolà propera. Per a fer una bona caragolà, és precís disposar de la matèria prima, que consisteix  en una bona sacada de caragols, replegats a la muntanya després de la pluja d'estiu. Baquetes, xonetes, avellanencs,... O bé caragols moros, replegats a la zona més humida de l'horta, com sol ser la boquera del camp, amagats al clot que sol fer el corrent d'aigua en entrar al camp, o entre un braçat de canyes estratègicament situades a la soca del taronger, per a apuntalar les branques de l'arbre i evitar que les taronges toquen terra o entre varies posts de fusta utilitzades per a parar l'aigua al roll i poder així regar el camp a manta. Una volta la sacada de caragols arribava a casa, és solia abocar a una safa de plàstic, on amb paciència i molta cura, es rentava tota la brutícia que els acompanyava, fent-los xocar els uns amb els altres amb les mans, davall un xorro d'aigua abundant. Una volta rentats es procedia a enganyar-los davall el fastigós sol del migdia d'estiu, per a que, d'eixa manera, pogueren traure tota la molla amagada dins de la corfa. En una cassola de fang,  sofregirem una tomaca, ceba i pebrera, tot tallat a de manera molt fina. Se li afegirà després herba sana, sal, els caragols i un got de vi. S'ha de remenejar-ho tot molt bé. Es deixarà coure a poquet foguet, tot el temps que  necessite per a coure's, per a que es trabe el seu suc i que estiguen ben bons. Es traurà la cassola a la taula, i... a menjar! El seu secret consisteix en que s'ha de menjar en grup, directament de la cassola, -tal volta reminiscència musulmana, com la paella- mullant els dits en el suc, amb l'única companyia d'un furgadents. Ha de ser suficientment picant com per a rentar el seu gust amb un bon got de vi, però no massa, com per a que s'ens escalde la llengua. És un menjar que requereix molt de pa, per a sucar, i molta paciència, per a xuplar tots els caragols de la cassola.