Antonio Ferrandis a Villar del Arzobispo

No cal dir la gran estima que se li té  al nostre paisà Antonio Ferrandis, el Coto, a Paterna. Ni tampoc cal nomenar la que se li profesa més enllà del nostre poble, al nostre paterner més universal que haja hagut en tots els temps. I per a mostra, un botó: L'altre dia, la meua dona i jo varem anar a dinar a un restaurant del Villar del Arzobispo, on es menja molt bé. I entre plat i plat de dinar, entre paraula i paraula de conversa, entre glop i glop de bon  vi del Villar, varem descobrir rere del mostrador, a la zona més noble del restaurant,  on s'exposen apetitoses tapes aixi com sucoses truites de tota clase, al lloc on es troba el telèfon, l'ordinador, la caixa enregistradora, l'agenda per a anotar les reserves i per on es troben escampats els diaris del dia per a que qualsevol parroquià puga estar al dia de les notícies del món, presidint aquell racó del restaurant en forma de rebost, un quadre amb un rostre ben conegut. Es tracta d'una làmina a color, feta a mà, del rostre del nostre fill predilecte de la Vila, amb una pose  més  bé marinera, tot i emulant el seu personatge més popularment conegut de "Chanquete" que, amb la seua mirada al front cap al seu interlocutor i el seu somriure característic, pareixia que anara a dir alguna cosa, o a soltar alguna rialla característica del seu personatge de la famosa sèrie Verano Azul.  Després de dinar, vaig interessar-me per aquell retrat, especialment per quina relació tenien amb el nostre famós actor. Els propietaris del restaurant ens varen comentar que es tractava d'un quadre que el propi Antonio Ferrandis els va regalar en el seu moment, agraït per l'atenció prestada en alguna visita que havia dut a terme al Villar  i que havia acabat en aquell restaaurant, davant d'un bon plat d'olla xurra i un bon got de vi tint. Tot açò, tot i  coincidint amb una certa relació personal que el xofer del nostre paisà tenia amb els propietaris d'aquell saló. Este descobriment el vaig fer un càlid diumenge de gener, d'un hivern que encara no acaba de quallar. I me'n vaig anar d'aquell lloc, no sé si més content que satisfet per ser paterner de naixement, o més satisfet que content, per ser villarenc de consanguinitat.