martes, 2 de agosto de 2016

Noces d'argent

Germà és aquella persona amb la que un comparteix tota la teua infantesa i que apareix en totes les teues fotos familiars. El passat dos d'agost va fer 25 anys que es va casar la meua germana, Maribel, amb Luis. Mire cap enrere, i em veig amb desset anys, amb eixe look dels anys noranta, amb trage xaqueta fosc, camisa blava i corbata amb fulles de catxemir i no puc menys que traure un lleu somriure. El primer record que em ve a la ment d'aquells dies, és per a aquells que estaven i que ja no estan entre nosaltres i que romanen en la memòria de tots. El segon, és per a aquells que, estant en la memòria de tots, però no estant físicamente aquell dia, només com a idea o projecte de futur, ho estan ara mateix entre nosaltres i que són la generació que ens rellevarà en este món. El tercer record és per a aquells que estaven aleshores, i que estan. I que estaran en qualsevol acte familiar, siga del tipus que siga i que sempre tindran una paraula d'alegria, de consol, d'alé, un acudit per a desengreixar una situació complexa o un sincer somriure per a acompanyar en un moment alegre. La meua germana és d'eixa generació que va viure des de la llunyania l'anomenada "movida madrileña", i més properament la "moguda valenciana", mentre vivia de primera mà eixa transformació que el temps duia d'aquella Paterna rural, a eixa Paterna industrial que en aquells moments començava i que el pas del temps ens ha dut a esta Paterna actual de la qual gaudim dia a dia. "Yo tenia un nòvio que tocava en un conjunt beat, ou ye. Le llevaba las baquetas en un bolso gris, sí, sí, sí..." Cantava una rocanrolera Maria Teresa Campilongo al grup Rubi y los casinos, mentre un desaforat Stevie Wonder, ballava al ritme de la seua música "I just called to say I love you. I just called to say how much I care. I just called to say I love you. And I mean it from the bottom of my heart..." Per a mi, ha segut eixa persona que m'ha portat onze anys d'avantatge i que m'ha permés descobrir cançons, escriptors o circumstàncies. Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Josefina Aldecoa o Alejandro Casona, entre altres, han segut noms que, conforme anava creixent i els anava aprenent al col·legi o al institut, no eren un simple nom en un trist paper, sinò que en seguida en venia a la ment aquell "Caperucita en Manhattan", o "Algunos muchachos" o "Prohibido suicidarse en primavera" que descansaven a la prestatgeria que la meua germana tenia a la seua habitació i on a voltes entrava de forma quasi furtiva per a escoltar música, al radiocassette de doble pletina que allí tenia. " Era bella su sonrisa. Todo el mundo ama a Isabel. " cantava un ronc José María Sanz "Loquillo", amb els Trogloditas a aquella cinta de casset que fou un dels primers regals que el seu novio li va fer i al que va conèixer al pub Gasoil de València uns mesos abans. Només demane que eixa sang comuna que rega les nostres venes, continue enfortint-nos dia a dia, com ha ocorregut fins al moment.