Tots a la caragolà de Ximo!!

Un caragol, és aquell molusc gastròpode que es cria especialment per l'horta, la peculiaritat del qual consisteix a tindre els peus a la panxa, de forma que va avançant a poc a poc, com si d'un tanque es tractara i que trau els ulls com si foren dos antenes, fins  a extrems insospitats. Porta darrere seu la seua llar on, de menut m'imaginava que hi havia dins un televisor, una nevera, un rentaplats i no sé quantes coses més, per a la seua comoditat personal. Els qui ens hem criat en una cultura agrícola d'horta, coneixem ben bé este animalet, sobretot per haver jugat amb ells de menuts, com si fóra una mascota, el qual el guardàvem en un pot de cristall, segurament de tomaca fregida, amb tap de rosca metàlic, amb varios forats fets amb la punta d'un ganivet per a que puga respirar l'animalet, dins del qual se li introduïa varies fulles de lletuga per a que poguera alimentar-se. Però, a l'igual que hi hava una amnistia amb eixe caragol en concret, pel contrari, per a la resta, no hi havia cap de compassió, car eren carn de caragolà propera. Per a fer una bona caragolà, és precís disposar de la matèria prima, que consisteix  en una bona sacada de caragols, replegats a la muntanya després de la pluja d'estiu. Baquetes, xonetes, avellanencs,... O bé caragols moros, replegats a la zona més humida de l'horta, com sol ser la boquera del camp, amagats al clot que sol fer el corrent d'aigua en entrar al camp, o entre un braçat de canyes estratègicament situades a la soca del taronger, per a apuntalar les branques de l'arbre i evitar que les taronges toquen terra o entre varies posts de fusta utilitzades per a parar l'aigua al roll i poder així regar el camp a manta. Una volta la sacada de caragols arribava a casa, és solia abocar a una safa de plàstic, on amb paciència i molta cura, es rentava tota la brutícia que els acompanyava, fent-los xocar els uns amb els altres amb les mans, davall un xorro d'aigua abundant. Una volta rentats es procedia a enganyar-los davall el fastigós sol del migdia d'estiu, per a que, d'eixa manera, pogueren traure tota la molla amagada dins de la corfa. En una cassola de fang,  sofregirem una tomaca, ceba i pebrera, tot tallat a de manera molt fina. Se li afegirà després herba sana, sal, els caragols i un got de vi. S'ha de remenejar-ho tot molt bé. Es deixarà coure a poquet foguet, tot el temps que  necessite per a coure's, per a que es trabe el seu suc i que estiguen ben bons. Es traurà la cassola a la taula, i... a menjar! El seu secret consisteix en que s'ha de menjar en grup, directament de la cassola, -tal volta reminiscència musulmana, com la paella- mullant els dits en el suc, amb l'única companyia d'un furgadents. Ha de ser suficientment picant com per a rentar el seu gust amb un bon got de vi, però no massa, com per a que s'ens escalde la llengua. És un menjar que requereix molt de pa, per a sucar, i molta paciència, per a xuplar tots els caragols de la cassola.