Cafe Society

Als anys trenta, a Hollywood, davall d'una atmòsfera de swing i de jazz, un ingenu Bobby Dorfman, paper protagonitzat per Jesse Eisenberg, un jove amb moltíssimes ganes de menjar-se el món i dedicar-se al món de la interpretació, aterra, de la mà de son tio Phil Stern (Steve Carell), que és un important magnat de la industria del cine, a l'univers del 7 art, on li encarrega tarees de recader, així com de missatger, per a la seua agència. Allí coneix a una jove Vonnie, paper interpretat per Kristen Stewart, de la qual s'enamorarà perdudament Bobby, el qual no sap que ella és, l'amant de son tio Phil. D'esta manera comença una sèrie de situacions un tant compromeses per part de cadascun dels tres. Per part de Bobby, un jove i afable xicon que, bojament enamorat de Vonny, no descobreix, fins a ben avançada la película, que la jove secretària és l'amant de son tio. Per part de Vonny, que es veu davant la diatriba de triar sentimentalment entre un ingenu jove  -"un cérvol a punt de ser atropellat"- que li proposa canviar de vida, començant-ne una nova des de zero a Nova York, d'on ell és originari, o tindre una vida acomodada i glamurosa de la mà de Phil, com a parella d'un famós magnat del cine, a la que no li faltarà de res. I també per part de Phil Stern, el qual es troba front al dolorós dilema de, o bé continuar amb la seua esposa de tota la vida i mare dels seus fills en una falsa vida d'aparença o bé trencar amb eixa farsa en una nova vida plena de glamour, amb la seua amant, també de tota la vida. Esta és bàsicament la trama en la que es desenvolupa este film, amenitzat amb l'ambient dels daurats anys trenta a Hollywood, amb el teló de fons de carismàtiques sales de jazz obertes fins a l'alba, per gàngsters, com el cunyat de Bobby, que li proporcionarà el treball de relacions públiques i després gerent de la sala de ball Cafe Society, que dóna nom a la película, així com per una certa dicotomia entre la vida a Hollywood, més  glamurosa i la vida a Nova York, més bé nocturna. Esta película, comèdia en aparença romanticona, ens manifesta el dubte continu que en determinats àmbits de la seua vida, ha anat patint el seu director, Woody Allen, al llarg de la seua dilatada carrera i que involucra a tots els qui veuen està película, provocant una sèrie de reflexions al voltant de si la decisió que en el seu moment un va triar en cadascun dels àmbits de la seua vida (estudis, treball, sentiments...) han segut els correctes, o no. Es tracta, en definitiva de la lluita continua entre la realitat que és i la ficció d'allò que podia haver segut i no ho és, que es reflexa al final de la película amb la frase "els somnis, somnis són" i una mirada cap a l'infinit per part dels actors, a l'escena final.