Ascensor

La finca on jo visc, és un edifici que té vint-i-huit portes. En una d'elles, hi viu un xiquet de no més d'onze anys, en companyia dels seus pares. És el major de varios germanets, i per això mateix, veig que se li exigeixen més responsabilitats de les que, d'acord a la seua edat li corresponen. De fet, alguna volta l'he vist a la porta del pati, carregat amb la bossa de la compra, o pel carrer portant de la mà a algun germanet cap a algun lloc, o tornant de qualsevol altre. També l'he vist, com és normal a la seua edat, amb una pilota a la mà, o jugant amb altres amiguets al parc que hi ha darrere de ma casa. L'altre dia vaig coincidir amb ell a l'ascensor, que és el lloc on es produeixen les converses més intrancendents, però també les més importants de la convivència veïnal. Un comença parlant del tema estrella d'ascensor, que és el temps i acaba arreglant el país en un interval d'un parell de minuts, que és el que ve a durar el viatge. La pregunta obligada, dirigida a un xiquet d'onze anys, és el típic ,"Cóm et va l'escola?" "Què vols ser de major?" i altres similars. Eren les set del matí i jo em dirigia cap al treball. El meu veinet, anava al forn a comprar el pà. Li vaig fer la pregunta pertinent. "Y tu, qué quieres ser cuando seas mayor? Després de contestar-me el xiquet, amb el clàssic "Futbolista!" jo li vaig replicar: "Luego al cole, eh? Que si el dia de mañana quieres ser una persona de provecho, hay que estudiar mucho". Contestació que em va agraïr amb un somriure. Una volta ens vàrem despedir i vaig anar cap al cotxe, em vaig quedar pensant al voltant de les paraules que jo li havia dit. I em vaig enrecordar d'un senyor de Paterna que quan jo era menut, em va fer la mateixa pregunta: que què volia ser de major. Jo no recorde què li vaig contestar. Probablement, futbolista, torero o alguna cosa versemblant. I aquell home, em va dir: "En la vida, hay que estudiar mucho para trabajar poco". A aquell home, li va anar molt bé en la vida, tal volta, massa bé, si bé em consta que, sense escrúpols, es va aprofitar de la ignorància de persones sense estudis per a fer la fortuna que va aconseguir amassar al final de la seua vida i pareix ser que va tindre molts enemics. Aquella reflexió que em va fer quan jo tenia a penes uns deu anys, se'm va quedar gravada al cervell. I hui, trenta o quaranta anys després, em ve a la memòria, a partir de la conversa mantinguda amb el meu veinet a l'ascensor. Canvien les persones i els temps. Però les circumstàncies, en el temps, es repeteixen. I tornen una altra volta a ser les mateixes.

Fotografia:http://blogs.20minutos.es/ezcultura/category/ciudades/

Miguel Hernández

Per motius de treball, he hagut d'anar a Oriola una volta passada la riuada que va desbordar el Segura abans de Nadals, al seu pas per esta localitat. Sempre que hi vaig, m'agrada acostar-me per la casa museu on va viure des dels 4 anys i on va composar els seus primers versos el nostre benvolgut poeta Miguel Hernández. I he aprofitat per a anar a la casa del nostre ilustre poeta oriolà, una volta conclosa la jornada laboral, al caliu d'una tendra vesprada d'hivern, quan els últims raigs del sol cauen ja de color taronja i projecten ombres allargassades. Es tracta d'una casa restaurada a l'any 1985, i que s'ha decorat d'acord a com ho estava a principis del segle XX, quan aquell lloc tenia vida pròpia. La seua decoració, em recorda la casa dels meus iaios, tant paterns, com materns. Aparador amb espill, perxers de fusta, cadires de boga, llits amb capçalera i peu de barretes de ferro, tauletes de nit, i moltes fotografies antigues, en blanc i negre. Una cuina amb llibrells, morters, cànters, perols i cassoles de fang i culleres i cullerots de fusta. Més enllà, el corralet, amb una finestra enreixada, un pou presidint aquell indret i un olorós gesmiler. En pujar una escaleta, hi ha un cobertís on es refugiava el bestiar de la casa. Per una porta, s'accedeix a l'exterior, per on entrarien i eixirien el ramat de cabres que tenien i que gestionaven. "De cuclillas ordeño / una cabrita y un sueño." A aquell racó segurament vorien la llum aquells primers versos que va escriure i que va ensenyar a aquell retor que li va ensenyar les primeres lletres, que els va llegir i li va dir que estaven molt bé, però que els amagara i que no li'ls ensenyara a son pare. Passat un segle, recòrrec els indrets de la casa del poeta, tot i buscant un vers, una estrofa o un poema seu, amagat baix del llit, entre els perols de la cuina, o entre les plantes del corralet, mentre mire pel pou on, allà baix, encara es veu aigua. I no puc evitar recordar la vida i la trajectòria de Miguel Hernández. Aquells primers versos, el seu matrimoni amb Josefina Manresa, el seu viatge a Madrid amb un braçat de versos a la maleta, amb una indiferent benvinguda a aquell cabrer de províncies, però on va tindre ocasió d'entrar en contacte, entre altres, amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, que li varen obrir la porta al món literari i intelectual d'aleshores. El seu compromís polític amb els més desafavorits i amb la república. "Vientos del pueblo me llevan / vientos del pueblo me atrastran, / Me esparcen el corazón / y me aventan la garganta". La guerra civil, on va participar activament, la postguerra, la fam, "En la cuna del hambre / mi niño estaba. / Con sangre de cebolla / se amamantaba" el patiment, la presó, la malaltia i, per últim, la mort per tuberculosi. Cent anys després, des de les ombres allargassades d'un capvespre d'hivern qualsevol, entre les parets emblanquinades de la casa del poeta, torne a redescobrir l'esperit i l'ànima, la musicalitat i la poesia de Miguel Hernández.

Monja

Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i mira per la finestra que hi ha al final del corredor. Abillada tota de negre, musita un educat bon dia, en creuar-se amb un grupet de dos o tres persones, amb eixa sàvia educació escolàstica, segurament iniciada al si de la seua llar i especialment  rebuda als seus anys de formació con a novícia. La gran ciutat es projecta per la finestra per la qual aguaita i que retalla un sky line de formigó, alumini i cristall on abans hi havia taronger. Es descobreix allà lluny el reflexe del sol tibi d'hivern, que colpeja tímidament els gratacels i que  reflecteix la seua llum  per tot aquell indret de xeringues i degotadors, de llits i de malalties, de metges i de cadires de rodes. Amb el cap rere la finestra, d'esquenes i, a una distància d'uns vint metres, no es distingeix si medita o parla per un mòbil, si resa o simplement observa la selva d'asfalt i rajoles que hi ha més enllà de la finestra. Està cuidant a sa mare, que està malalta em comenten. Pels seus hàbits, me n'adone que es tracta d'una monja de la congregació de las Hermanitas de los Ancianos desamparados, que tanta i tan bona llavor venen duent a terme a la ciutat de València. Es tracta d'una monja del segle XXI, amb els hàbits de la seua ordre, fundada al segle XIX. I no puc deixar d'imaginar-me la quantitat de persones a les quals, d'una manera extremadament generosa, haurà atés al llarg de la seua vida: Ancians desemparats als que haurà acompanyat en l'ocàs de les seues vides, bolquers que haurà canviat, persones impedides a les que haurà donat de menjar, malalts que haurà atés, ulls que haurà tancat, familiars que haurà conhortat. ¡Oh noche que guiaste! / ¡Oh noche amable más que la alborada! / ¡Oh noche que juntaste / Amado con amada, / amada en el Amado transformada!" va escriure fa més de quatre segles san Juan de la Cruz, el nostre místic més universal, a la seua cela, al convent d'Àvila on hi residia. En este cas, el místic reformador de l'ordre carmelitana ens parlava de l'amor del homens en Déu a qui veia entre totes les coses, mentre que la nostra monja, fidel deixeble del noble  esperit de santa Teresa de Jornet, ens parla de l'amor de Déu a l'home, enmig de tots els hòmens, especialment, entre els ancians més desafavorits de la nostra societat. Una llavor duta a terme de forma callada i mai pagada, discreta i no sempre recompensada. Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i s'asoma per la finestra que hi ha al final del corredor. Mira per la finestra. Més enllà de la finestra es veu la llum del sol.

Reis Mags

Vespra de reis. A tots els pobles, es celebra la cavalcada dels Reis Mags. Les grans avingudes s'omplin de xiquets i de xiquetes amb la ilusió a flor de pell, tot i esperant que la nit dels reis, els deixen tot allò que varen demanar oportunament a aquella carta que varen escriure ja fa un temps i que els va arribar per correu directe a ses majestats. Dos mil anys després, pels carrers de qualsevol lloc del món, continuen desplaçant-se amb qualsevol mitjà de transport aquells mags vinguts de l'orient, tot i seguint l'estel d'una estrella que els portarà als peus d'un xiquet de bolquers, el Messies. Dos mil anys després, al mateix temps, continuen entrant al domicili de tots i cadascun dels xiquets d'este món, pels racons més insospitats, per a deixar-los els seus merescuts regals. "Senyor rei estic ací/ vinguen coses per a mi/ jo li portaré palla i garrofes per al seu rossí", deia la lletra d'una cançó infantil que em cantava món pare de menut, tot i deixant estimular la meua imaginació al voltant de quin rostre tindrien els Reis Mags, mentre  em deia que, per a que em deixaren tots els regals que jo els havia demanat, hi havia que deixar tres copes de conyac preparades, per a que Melcior, Gaspar i Baltasar pogueren avituallar-se convenientment. Més de trenta anys després, enguany tornaré a vore passar la cavalcada dels reis amb la intenció de tornar a contemplar, amb ulls d'adult, uns ulls infantils oberts com a plats, unes ilusions amples en forma de somriures o unes mans esteses plenes de caramels. Enmig de voladors papers de confeti, sirenes de policia, balons de plàstic, llums de neó, camions de bombers, pilotes de goma, caramels i joguets de tota classe, entre tota la fanfàrria nadalenca, apareixeran majestàticament sobre el núvol d'una carrossa,  els tres Reis Mags coberts amb capes de vellut i corones reials,  repartint regals per a tots. Mentres cregues en els reixos,tindràs reixos. Si deixes de creure'n, estos deixaran de creure en tu, ja no existiran per a tu i t'ignoraran per a tota la teua vida. Deixaran de parar davant de la porta de ta casa amb el carregament de regals corresponent i, pel contrari, els voras parar en la porta de cal teu veí, que encara continua creient en ells. Però si continues creient en ells, sempre hi haurà un regal per a tu, que el trobaras en el lloc més inhòspit, i entregat per qui menys t'esperes. Esta es la verdadera màgia de la festivitat dels Reis Mags. Perquè, en definitiva, la seua existència, no és una qüestió d'edat, ni de coneixements, ni de saviesa. És una qüestió de fe.