Carnestoltes

Gran Teatre

Quan al final de la dècada dels anys vint del segle passat es va inaugurar el Gran Teatro, el seu mentor D. Vicente Brull, no s'imaginava la trajectòria que la seua sala, inaugurada per a representar obres de teatre, donada la gran afició que al nostre poble hi havia al respecte, anava a dur a terme al llarg de la seua història. En una època en la que la única distracció que hi havia era, sobretot el teatre, representat per aficionats que, després del seu treball a l'horta o a l'obra, encara tenien un temps en el dia per a assajar, en una companyia de teatre d'aficionats, com era la "Peña los 41" o "Cuello duro", al nostre poble varen aparèixer una sèrie de sales de teatre com era el teatro Nuevo o actual teatre Capri que, amb el teatre Benlloch, que ja existia al carrer tort, eren la manifestació cultural, alhora que l'entreteniment de tota una generació. Estes sales, a més a més de representar obres de teatre, també es varen dotar dels mitjans tècnics per a projectar pelicules de cine. El temps va fer que al nostre poble, estes sales acabaren projectant pelicules de cine més que representant obres de teatre. A Paterna hi han hagut uns quants cinemes al llarg de la història: cine Benlloch, Roigui, Guillem, Parroquial, Palafox, Astoria com a cine d'estiu... i el propi Gran Teatre. Jo, per edat, només n'he conegut dos: el Palafox, al carrer sant Antoni, i el Gran Teatre, a la plaça de l'exèrcit espanyol. Famoses eren les seues sessions dobles en les que, per vint duros, un podia vore dos películes d'estrena, en sessió de vesprada, o de nit, un divendres, un dissabte o un diumenge, amb la particularitat de que si un arribava tard a la primera película de la sessió de la vesprada, un podia quedar-se a la sessió de la nit, fins arribar a la escena a la que s'havia entrat al cine. Aleshores, era el moment de tornar a casa, amb el desig cumplit d'haver vist les dos películes senceres. El pas del temps i les noves tecnologies, que aleshores era la televisió, va fer que esta activitat d'oci deixara de ser rentable, de tal manera que, a poc a poc, varen anar desapareixent aquells cines de poble o de barri que delitaven a tots, grans i xiquets. Fins i tot el Gran Teatre tancaria les seues portes als anys huitanta. En 1986 fou catalogat per a ser considerat edifici protegit de 2a categoria i passaria a ser propietat municipal. Fou aleshores quan es va reformar íntegrament proporcionant d'esta manera a Paterna d'un teatre de 600 butaques, dotat amb les últimes tecnologies escèniques i vàries sales d'exposicions, essent inaugurat en febrer de 2000. La teoria de l'evolució de les espècies de Darwin, diu que sobreviuen les espècies que millor s'adapten al mitjà en el que es desenvolupen. Noranta anys després de la seua construcció, el Gran Teatre Antonio Ferrandis, ha segut teatre, cinema, lloc de celebració de concerts de la Banda de Música, espai on s'han clausurat les diferents edicions dels Jocs Florals de la Vila de Paterna, on he tingut l'honor de pujar a replegar algun que altre premi literari, on s'ha presentat a tot el poble a la Regina de les festes en honor del Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer, o on s'ha celebrat la presentació de les diverses comissions falleres del nostre poble. També ha donat la primera oportunitat a actors, en el seu moment primerencs, de la talla del conegut German Montaner, o l'universal Antonio Ferrandis. En definitiva, es tracta d'un teatre viu del segle XXI, del qual podem estar orgullosos tots els paterners.

Vosté

En certa ocasió, quan jo era adolescent, vaig escoltar que ma mare, al dirigir-se a sa mare, és a dir, a la meua iaia, em vaig fixar que li parlava de vosté. Fou un detall que, encara que ho havia escoltat tota la vida així, aquell dia concretament i, no sé per què, em va cridar poderosa i especialment l'atenció. Al comentar-li-ho, la meua iaia Sabe, recorde que em va dir. "Què és això de parlar als pares de tu? Als pares, se'ls deu un respecte i se'ls ha de parlar de vosté". I afegia que en no sé en quin poble, crec que a Campanar, el poble del meu iaio, als pares se'ls deia "senyor pare" i "senyora mare", per a no faltar-los el respecte. I tant la meua germana com jo, que sempre havíem emprat el carinyós "papà" i "mamà" i sempre de tu en referir-nos als nostres pares, ens resultava una miqueta extranya aquella situació de donar el mateix tractament de respecte als pares d'un, amb els qui un té confiança plena, que a un desconegut o a una persona a la que se li havia de tindre respecte, pel fet de ser una persona desconeguda o per tindre un determinat càrrec. I és que este pronom personal de segona persona, de tractament formal i de cortesia, que solem emprar en el tracte amb les persones majors, moltes voltes ens ha dut una miqueta de cap, al menys a mi. En conèixer a una persona, si és una persona major, per respecte, se li sol parlar de vosté. Si es una persona que té algun càrrec important, per la seua autoritat, també és el més normal el parlar-li de vosté. Però, especialment, se'm planteja la incògnita quan es tracta d'algú que té algun càrrec important, però resulta que eixa persona és molt més jove que nosaltres. En este cas  se'ns planteja el dubte de quin tractament hem de tindre amb ell, si de tu o de vosté. I en eixe cas, un recurreix a formules d'estil més bé neutres, o de caràcter impersonal en el tractament, per a evitar, en la mesura de lo possible, no caure en la falta de respecte cap a aquella persona que, tal volta poguera molestar-se pel tractament omès, però tampoc en l'excés en el tractament, tot i ocasionant una petulància indeguda, quasi quasi bordejant el ridícul. Parle vosté i calle vosté, sol dir l'agutzil del Tribunal de les Aigües per a llevar-li la paraula a un llaurador i per a donar-li-la a un altre, regants tots de la mateixa sèquia i, tal volta colindants, en este cas mostrant d'esta manera un sentiment de distància entre la mà executant del Tribunal de las Aigües i els regants en litigi. En certa ocasió, vaig quedar amb un Magistrat per a explicar-li el funcionament del web del Consell General del Poder Judicial. I, en vore que li parlava de vosté, immediatament em va dir: "El respecte no es mostra en el tractament, sinó en l'actitud". I em va convidar a parlar-li de tu. Vaig comprovar que la comunicació era molt més fluïda, sempre tot i mantenint un exquisit respecte cap a la seua persona. Quin tractament hem d'emprar per a parlar amb els demés? El respecte, la prudència i el tacte ens ho aniran dient a cada circumstància de la nostra vida.

Fotografia: http://www.tribunaldelasaguas.org/es/el-tribunal/iconografia

Sentiment de culpabilitat

La culpabilitat no és més que la responsabilitat criminal, conseqüència de la comissió d'un delicte o d'una falta. És culpable, per tant, aquell que ha comés voluntàriament una falta, que té la culpa d'alguna cosa, o que ha sigut declarada responsable civilment o penalment. Des de que Adam i Eva varen ser expulsats del Paradís per haver comés aquell pecat original manifestat en forma de poma, hem passat a ser culpables de tots els mals. Som culpables de la crisi, per haver viscut més enllà de les nostres possibilitats. La societat és culpable del ionqui que ara mateix es droga, de la protituta que ara mateix ven el seu cos en un cantó de la ciutat, o del nini que plàcidament dorm fins a la una del migdia a cals seus pares, sense ofici ni benefici, ni ganes tampoc de treballar. Està sensació de culpabilitat, moltes voltes es corrompeix de tal manera, que ens fa invertir els termes en quant a allò de la culpabilitat és refereix, de forma que, d'una manera sibil·lina,  la víctima passa a ser el victimari del mal que se li està infligint. I d'esta manera, la víctima d'una violació passa a ser injustament la responsable de la mateixa, per dur la falda massa curta o l'escot massa pronunciat. O que la dona que ha patit algun episodi de violència de gènere, alguna cosa haurà fet per a que la seua parella actue de la forma en la que ha actuat. I així, successivament, amb una sèrie de raonaments similars, que moltes voltes justifiquen, o volen justificar allò que és una conducta injustificable, execrable i totalment condenable. Una vegada més, ens trobem davant d'esta injusta situació i esta volta de la mà d'un Decret Presidencial emés, en este cas pel nou i controvertit president dels Estats Units d'Amèrica. En ell, es prohibeix l'entrada als E.U.A. dels habitants de determinats països musulmans en guerra en l'actualitat, com es el cas de Siria, Irak o Iran, entre altres, tots ells refugiats de guerra, tot i deixant al descobert una situació d'injustícia flagrant i de desobediència clara del Dret Públic Internacional i dels seus Tractats. No deixa de ser curiós que el Cap d'Estat del meu país dia sí i dia també, signa tot tipus de Lleis de tot tipus de rang i no he vist encara que eisca a les televisions l'acte de la firma. Pel contrari, els mitjans de comunicació sí que s'estan encarregant de mostrar-nos a tot el món, imàtgens d'un apanollat Donald Trump signant Decrets Presidencials de tot tipus i amb tot tipus de contingut, que moltes voltes fan envermellir de vergonya a qualsevol persona amb una miqueta de trellat. En este cas, a led víctimes de la guerra provocada per interessos comercials,  se'ls està culpabilitzant de fets dels quals no tenen ninguna culpa, sinó tot el contrari. Són les  que estan vivint en primera persona els horrors de la guerra i son als que, intencionadament, se'ls està etiquetant com a terroristes de l'estat islàmic. Tal volta se li hauria de recordar al mateix president dels Estats Units, que va començar el seu mandat amb un ofici religiós, les oportunes paraules dites pel mateix Jesucrist, a l'Evangeli de S. Mateu: "—Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m".

 

 

Fotografia:http://www.expansion.com/economia/politica/2017/01/27/588bcc4446163fa44c8b45cf.html