viernes, 28 de abril de 2017

Fira del Llibre

Cada 23 d'abril, és el dia en què es recorda la mort, curiosament el mateix dia, dels dos colosos literaris, tant de la llengua castellana, així com de l'anglesa, Miguel de Cervantes així com William Shakespeare. També és el dia de sant Jordi en què es commemora la derrota del drag, llança en ma, per part de dit sant, que a les nostres terres té forma de xiquet i que, col·loquialment l'anomenem Santjordiet. Com cada any, enguany també he anat a la fira del llibre de València per a conèixer, de primera mà, les novetats editorials que hi han hagut al llarg d'este any. De nou les casetes de fusta de les llibreries de València, ocupen tota l'avinguda de Antonio Machado dins del jardí dels vivers on, de nou, àvids escriptors esperen la vinguda dels seus enfervorits lectors per a signar les seues esperades obres, conreades pacientment al llarg de l'any, com si d'una collita de paraules i de lletres es tractara, de la mateixa manera amb la qual un cull taronges o ametles de l'arbre. De nou, una massa de gent observa amb certa expectació quí ve a signar libres, davant dels panells de informació que s'han habilitat a l'efecte, a l'entrada del recinte, en els quals s'informa puntualment i, dia a dia, de cadascuna de les activitats que es van a dur a terme durant tota la jornada a la Fira del Llibre. Estem ja al mes d'abril i, una volta hem transpassat el llindar de la primavera, els dies mamprenen a allargar fins a les tantes de la vesprada. Ja venen els dies bons, de tal manera que, des d'estes humils lletres, animem a tots a que qualsevol matí festiu fins al dia un de Maig, assistiu a la fira del llibre per a gaudir d'un matí de tranquil·litat al jardí dels vivers, alhora que podeu passejar sense preocupacions per tot el paseig per on estan distribuides les casetes de la fira i, d'eixa manera, fullejar de forma pausada un llibre, una revista o qualsevol tipus de publicació exposada, que puga ser de la vostra utilitat. Enguany, hem arribat a l'edició numero 52 d'este event cultural, que tant agrada dur a terme en agradables matins festius. Recorde quan vaig començar a anar-hi, que tenia a penes uns vint anys i vaig començar a estudiar Dret a la facultat, que aleshores es trobava a l'avinguda de Blasco Ibáñez, a uns dos cents metres d'on s'ubica habitualment la Fira del Llibre. Llavors, aprofitava una vesprada en la que no hi havia cap de classe per a fer el mateix: passejar per tota la fira del llibre, tot i buscant un llibre concret, un autor en concret o una matèria concreta que, per qualsevol motiu m'haja cridat l'atenció, be asoles, bé en companyia d'algun company de facultat, també tocat amb l'anronia dels llibres. De nou he tornat a la fira del llibre i, com sol ser habitual en mi, m'he n'he emportat davall del braç un llibre. En este cas, ha segut una antologia de Maria Beneyto. Es tracta d'una escriptora nascuda a principis del segle XX que, ja en el seu moment em va impressionar amb el seu poemari "Hojas para algún día de Noviembre", per la seua melangia i eixe toc de sensibilitat femenina que ens transmet a través dels seus versos i que ara tinc ocasió de coneixer-la amb una miqueta més de profunditat. I l'any que vé, més.

viernes, 21 de abril de 2017

L'Aurora

No es Nova York, no, encara que podria ser-ho. Però si que és el moment de l'aurora. Són les set del matí d'un dia qualsevol. Contemple el instant en què romp l'alba a Benidorm, des de la finestra d'un fred hotel, on estic allotjat per motius de treball. És el primer pleniluni de la primavera, per la qual cosa, allà dalt, la lluna plena llumena tènuement una nit que no acaba de ser nit tancada. Els gratacels retallen el sky line d'una ciutat que ara mateix badalla. No, no conec l'aurora de Nova York. Però podria haver-la conegut. La de Benidorm, té les mateixes "cuatro columnas de cieno", que esperen pacientment la teua arribada, entre un got de suc de taronja enllaunada i una llesca de pa torrat, ennegrit, tot refregat amb una trista tomata de no sé on, importada. "Buscando entre las aristas / nardos de angustia dibujada", i recorde a aquella profesora de literatura, explicant esta extraordinària metàfora d'angoixa i desassossec, de qui ha d'estar fora del seu hàbitat natural, per a dur a terme qualsevol tipus d'activitat, així com l'anònima desesperació ("La aurora llega y nadie la recibe en su boca") que l'altura dels gratacels produeix en qui els mira, com si es tractara d'un eixam de  paraules perdudes. "Lady Data got diamond eyes. She sees the truth behind the lies" Cantava un admirat Bono, líder dels més admirats encara U2, acabant els huitanta del segle passat, a la seua famosa cançó "Engel of Harlem" dedicada a una malograda Billie Holiday, perduda dins d'una botella de whisky a altes hores de la matinada a qualsevol pafeto perdut de Harlem. "Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes​, como recién salidas de un naufragio de sangre". Conclou així Federico García Lorca el seu magistral poema "La aurora", tristament dedicat a la ciutat de Nova York. No es Nova York, no, encara que podria ser-ho. Però si que és el moment de l'aurora. Són les set del matí d'un dia qualsevol i em dispose a caminar per les voreres angoixades i angoixadores de la gran ciutat. En este cas, de Benidorm.



La aurora de Nova York tiene
cuatro columnas de cieno
y un huracán de negras palomas
que chapotean las aguas podridas
La aurora de Nova York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.
La aurora llega y nadie la recibe en su boca
porque allí no hay mañana ni esperanza posible.
A veces las monedas en enjambres furiosos
taladran y devoran abandonados niños.
Los primeros que salen comprueban con sus huesos
que no habrá paraíso ni amores deshojados;
saben que van al cieno de números y leyes,
a los juegos sin arte, a sudores sin fruto.
La luz es sepultada por cadenas y ruidos
en impúdico reto de ciencia sin raíces.
por los barrios hay gentes que vacilan insomnes
como recién salidas de un naufragio de sangre*.




*Poema "La aurora". Federico García Lorca. Poeta en Nueva York. 1990. Ed. Espasa Calpe S.A.

viernes, 7 de abril de 2017

Maria Angeles

El pare de mon pare, s'anomenava Julio Llabata Montaner i, a principis dels anys trenta del segle passat, va contraure matrimoni amb la meua iaia Remedios. Fruit d'aquell matrimoni, varen nàixer mon pare i les meues ties Remedios i Pilar. Eren els anys de la segona república on uns jovens Julio el de Jandret i Remedios, començaven un camí junts a la seua vivenda del carrer Blai Vila, a Paterna. Uns anys després, la meua iaia Remedios va emmalaltir i ens va deixar, quan mon pare i les meues ties encara eren xiquets. Eren temps tèrbols de postguerra i de pa negre. Passat el temps, el meu iaio Julio va tornar a contraure matrimoni, amb la iaia Àngeles, probablement, una de les millors bordadores de Paterna. Fruit d'este segon matrimoni, va nàixer primer un xiquet, a qui varen possar de nom Alejandro, que va faltar a l'any d'edat. Més tard, varen nàixer dos bessones, les meues ties Ana i Maria Angeles, y que varen crèixer en els temps ye-yé del sis-cents. Eren temps de desenvolupament i de modernitat. D'ulleres de pasta en forma allargada i de maig del 68.  "Ah sugar, ah honey honey you are my candy girl and you've got me wanting you" cantaven uns jovenets the Archie a un televisor en blanc i negre que només sintonitzava dos canals. Esta setmana passada, ma tia Mari Angeles ens va deixar a causa d'una trista malaltia de sis lletres. És en estos moments, quan a un li passa per la ment, com si es tractara d'un tren de mercaderies mentre un espera al baixador de l'estació, la seua vida i els moments en els que hem coincidit junts: bodes, batejos comunions, soterrars, paelles en el corralet de la tia Reme o del iaio Julio, i altres esdeveniments familiars. Un recorda tots eixos moments a la película de la seua vida com a moments feliços en els quals la família és reuneix al voltant del caliu de la taula a conseqüència d'eixe acte social on un va veient cóm els més majors, cada volta es van fent més majors, els jóvens van caminant per la senda de la vida, cadascun buscant el seu lloc amb els seus estudis, el seu treball o la seua parella. Era el moment de la pregunta oportuna, del cóm estàs, del cóm va la carrera, del què faràs quan acabes, i similars. La seua desaparició, ens ompli d'una tristesa infinita a tots, però sobretot, al seu marit, el tio Miguel i a la seua filla, la meua cosina Raquel. El seu record, sempre estarà viu en tots nosaltres, en cada esdeveniment familiar futur com ho serà una boda, un bateig o una comunió. Perquè un, sempre estarà viu mentre se'l recorda, i en este cas, el meu record té forma de paraula senzilla i tendra que transcendeix, per mitjà de les noves tecnologies, en el temps i en l'espai.