Vintage

M'encanten les botigues estil vintage d'estes que han anat proliferant per tot arreu, especialment als centres urbans de les grans ciutats i als seus nuclis històrics en concret. Amb parets lluïdes i emblanquinades, els sostres alts, amb bigues de fusta fosca i prestatgeries de fusta de pi per envernissar, que li donen un aire rústic al bell mig urbanita de les grans ciutats, on s'exhibeixen productes de tot tipus, dels que gastaven  els nostres avantpassats: sabó de Marsella de llavar la roba, colònies amb flaire a lavanda, barrets de palla, figuretes de fang de tot tipus, paquets d'un quilo de malta, perols metalics per a bullir la malta, llibrells envernissats de color verd i groc de tots els tamanys, ferrades espectaculars on es rentaven els nostres antics, barrals amb el tap de suro, botijes d'estiu i d'hivern, garbells de fusta i fil d'alam entrellaçatcadiresixes amb el cristall de color verd per a omplir-les amb aigua de la fuente Raimundo, taules per a rentar la roba, cedassos d'espart, romanes variades, flexos per a llumenar la taula a l'hora d'estudiar, devantals d'època, canemets de quadres, espolsadors de la pols fets amb tires de tela reciclada, quadres amb paissatges bucòlics, after shave de la marca Baron Dandy, sabó de mans de tot tipus de colors i olors, cadires de boga, espardenyes de careta, tasses de metall, cordes i cordells, mocadors de tot tipus... Normalment, a l'entrada de l'establiment es sol colocar qualsevol element decoratiu que convide a entrar en este món que ha parat el seu rellotge fa cincuanta anys: bé una estructura de fusta que sosté unes macetes plenes de flors naturals de colors diversos, bé una bicicleta antiga o qualsevol altre tipus de decoració al seu escaparate que cride l'atenció i que convide a entrar. Una volta dins, l'univers retrocedeix les manetes del rellotge a l'època dels nostres iaios. De fet, un s'imagina a la seua iaia Sabe comprant a la tenda de la tia Consuelo la de Julio al carrer major, o a modas Coto, o a la paqueteria Miret o a cal Mus, mentre sona de rerefons, com a banda sonora original la Parrala, interpretada per Conxa Piquer, Pena penita pena, de Lola Flores, Tu voù fa l'americano, de Renato Carosone o musica Swing en general, de Glenn Miller. M'agraden, m'encanten les botigues estil vintage, que tenen una balança amb un joc de pesses de diferents mesures per a fer servir els productes que es venen a pes. Però el més curiós és que la caixa enregistradora que hi sol haver al costat, sol estar connectada a un ordinador, i fins i tot, a una càmera de seguritat. Este últim serà, el dia de demà, l'estil vintage del segle XXI.

La Cordà de Paterna, Festa d'Interés Turístic Nacional

Llisc a la premsa i a les xarxes socials, la feliç notícia que la Cordà de Paterna ha segut catalogada com a Festa d'Interés Turístic Nacional. Una gran alegria per als qui som de Paterna. I no puc evitar mirar cap enrere pel retrovisor de la nostra història local que ens agermana, i recordar a tots aquells que, d'una manera o d'altra, han fet que açò siga possible: a tots aquells que fa ja molt més d'un segle es possaven un pantaló vell, una jaqueta i un barret de palla i, a la plaça del poble, tiraven solts aquells primers coets per a divertiment propi i dels veïns. Als qui més tard en el temps, han tirat coets de forma organitzada la nit d'eixe caloròs últim diumenge d'agost. Als qui, des de l'estanc de la tia Peregrina fins al Casino dels Caçadors organitzaven i tiraven la tradicional peça, mare de l'actual cordà. Als qui amaneixien el dia de la nostra festa gran, amb les mans cansades de tirar femelletes, per tots els racons del nostre poble: a la plaça del Poble, a l'avinguda Primer de Maig, a Campament...  A les diferents clavaries que, any rere any, han fet esforços titànics per a que les festes en honor al santissim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer foren cada volta millors i no faltara la corresponent cordà, així com el passacarrer de coets de luxe que la precedeix. A les families que han estat pendents de que al tirador no li faltara de res: A eixa mare, o eixa esposa que abans de eixir el tirador de sa casa cap al carrer major, li ha preparat la roba i li ha tirat una poalada d'aigua per dins de la mateixa per a evitar que una espurna despistada prenguera foc a la roba i que, una volta acabada la Cordà, li ha ajudat a llevar-se-la  i li ha curat alguna ferideta sense importancia produida per eixa espurna. A la dona paternera que progresivament s'ha anat incorporant a la festa del foc. No puc evitar entecordar-me de la primera tiradora de la cordà: Amparo Ten la filla del ratat. A tots els tiradors que han segut, són i seran, als que ja no estan entre nosaltres, als qui porten un bon grapat d'anys eixint en la cordà amb la mateixa il·lusió que el primer any i als que encara no tenen edat per a entrar i somnien en fer-ho algun dia. Als qui, any rere any es prenen la molèstia i la precaució de col·locar l'engabiat al seu balcó i d'emblanquinar la façana de sa casa dies després de la Cordà, sense demanar res a canvi, només que un emotiu espectacle de foc i colorit en la cordà de l'any vinent. A la Comissió de Festes. Al Consell Sectorial de la Cordà. Al Coeter Major. A interpenyes. A la Real Confraria en honor del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. A totes les entitats festeres en general: Tots ells han sabut adaptar una tradició secular als nous temps. Perfectament es podria haver perdut esta tradició, com de fet ha passat en altres localitats. Però l'esforç de tots ha permés eixa adaptació a les diferents normatives, sobretot de la Unió Europea i que continue existint en un immillorable estat de salut. A l'Ajuntament, que ha dut tota la part burocràtica de la sol·licitud. Als servicis mèdics. A la Policia Local. A Protecció Civil. Al cos de bombers. Tots ells vetlen per a que la nostra Cordà es porte a terme sense problemes. Als mitjans de comunicació, que solen connectar en directe a l'hora de les notícies la mateixa nit de la cordà i són una finestra oberta per on es mostra al món la nostra festa. Entre tots, hem aconseguit que siga realitat que la Cordà de Paterna, nascuda al caliu de les tradicionals Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, acabe sent una Festa d'Interés Turístic Nacional. A tots, gràcies!

Fotografia: http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2015/08/31/55e4182646163fc75b8b4579.html

Veus

De nit, solc escoltar amb certa asiduitat un programa de radio tipus magazine, on el locutor, d'una manera molt amena, tracta una sèrie de temes prou interessants que fa que un agafe la son de forma entretinguda. L'altre dia, parlava de les veus que un escolta sense vore el rostre  del interlocutor i cóm s'imagina un el careto de la persona amb la que un està parlant i de la qual un, no veu el seu rostre. I ell mateix es possava com a exemple, ja que quasi tot el món li deia que després de coneixer-lo en persona, se l'imaginaven d'una altra manera, amb un altre aspecte i un altre rostre.  I aprofitava per a dir a traves de les ones, entre rialles, la següent frase: "Si la voz del locutor te enamora no te pases por la emisora". Efectivament, vaig buscar a través de les xarxes socials la imatge del locutor en cuestió i vaig poder comprovar que no tenia res a vore la imatge que m'havia imaginat d'aquell locutor amb la imatge que realment tenia i que em transmetia les xarxes socials. Cadascun de nosaltres té una veu peculiar que és el perfum sonor que ens identifica, i ens distingueix dels demés. Es la imatge que donem nosaltres mateix des de la foscor de la nostra veu cap a l'exterior, que es projecta dins de la ment del nostre interlocutor, fent-li imaginar quin aspecte tindrà la persona en qüestió. El meu treball, te una part d'atenció telefonica, alhora que una part d'atenció presencial. I hi ha persones amb les que solc parlar prou a sovint per telefon, de les quals no sé quina cara tenen. I probablement mai en la vida, coneixeré el seu rostre. Però també hi ha una atenció presencial que fa que hi hagen persones que, després d'estar un bon grapat de temps parlant amb elles per telèfon arriba un dia en el que he de quedar amb elles per a donar-los qualsevol tipus de formació presencial, la qual cosa fa que arribe a conèixer-les personalment. I és aleshores, quan un descobreix el verdader rostre de amb qui un ha estat parlant per telèfon durant tant de temps. D'esta manera, un descobreix que darrere d'aquella aspra veu de cabrer, s'amaga un jove simpatic de nas aguileny. Darrere d'aquella veu greu de locutor de ràdio de paraula agra, s'amaga un senyor madur amb bigot, una miqueta impertinent. O que darrere d'aquella veu de xiqueta de quinze anys, s'amaga una dona feta i dreta, casada i amb dos fills, un de vint-i-tres anys i l'altre de deneu. O que darrera d'aquella veu d'esperit sensat, s'amaga un xicon jove amb pereta que segueix amb certa regularedat, este blog. La veu per tant, es el que ens identifica a les persones a través del sentit de l'oïda. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Estes mil paraules ens duen, per tant, a identificar a la persona en qüestió mostrant-nos una imatge que, la gran majoria de les vegades és equivocada. Però el que mai s'equivoca és eixa sana intuició que, uns segons abans de parlar, ens descobreix que eixa persona que tenim davant és, efectivament, aquèlla amb la que tantes voltes hem parlat per telèfon i de la que encara no hem descobert el seu rostre.

*Fotografia: http://www.audiomusica.com/catalogo/microfono-vocal-55sh.hles

Somriures

El somriure és una espècie de terratrèmol sentimental de caràcter personal, que es comporta d'una manera pareguda a com ho faria una arma de destrucció massiva, d'eixes que disparen de tant en tant les grans potències per a fer mal, a la guerra incruenta de les relacions personals de tots els dies. La força d'un somriure obri de par en par, portes i portetes, finestres i finestretes, balcons i portalades, conquereix el món, mostra urbi et orbe els sentiments més personals de cadascun de nosaltres i, fins i tot, pot arribar a vessar tota l'aigua d'un oceà entre les nostres mans, pot regalar tot el gel que hi ha al Perito Moreno dins d'una safa i, fins i tot, podria arribar a fer licuar tot un senyor gratacels, com ho és l'Empire State, com si fóra un bloc de gel al tòrrid sol del mes d'agost. Només el fet de moure uns poquets músculs de la cara pot arribar a fer que s'estenguen  catifes i estores per davant d'aquella persona que va amb un sincer somriure per davant, com si d'una palmatòria encesa es tractara, en mirant de la nit fosca. "Boqueta de mel obri portes de ferro" diu el nostre savi refranyer, tot i manifestant d'una manera gràfica la potestat tan contundent que un net somriure porta darrere seu. Un somriure a temps, evita discussions, problemes, disputes, malentesos, discòrdies, mitges paraules... Fagotitza sentiments ambigus i els converteix en sentiments clars, purs i diàfans. És missatge de publicitat de qui somriu, i targeta de visita per al seu receptor, malson de qui l'evita i clau de qui l'emet. No costa res i val molt. Costa tan poc i val tant, que paga la pena tan poc d'esforç per als beneficis tan grans que ens pot arribar a donar a tots i cadascun de nosaltres. Hui en dia que estem tan habituats a declarar cada dia de l'any com "el dia de...", jo proposaria als polítics que, almenys un dia a l'any, igual que existeix el dia de la dona, o el dia del arbre,  o el dia de qualsevol cosa, es declarara també un dia com el dia del somriure. D'eixa manera, tal volta ens canviaria una miqueta el pelatge a més d'un, a mi el primer. Ens faria a tots una miqueta més feliços i intentariem per tots els mitjans que els demés ho foren de la mateixa manera que ho seriem nosaltres. I per què no ho intentem almenys?

Fotografia: http://www.truquitosparalaschicas.com/2014/01/como-tener-una-sonrisa-perfecta.html?m=1