viernes, 23 de junio de 2017

Paterners de Paterna: Rafael Alfonso Barberá


Fotografia: Manuel Pastor Camarena
Nascut el 12 de març de 1918, va anar a les Escoles Nacionals i després al Grup Escolar Alfons XIII, actual Col·legi Cervantes. En acabant, va estudiar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València i, en concloure, Magisteri a l’Escola Normal. Va exercir com a mestre a diferents localitats: Paterna, Formiche Bajo, Alcoi i València. De l’any 1961 a l’any 1970, va ser tinent d’alcalde de Paterna. A l’any 1970, va ser nomenat alcalde, càrrec que va exercir fins a l’any 1975. Era l’època anomenada del tardofranquisme als llibres de història. Per aquells temps, Paterna era una localitat que començava a deixar de ser poble per a despertar-se com a ciutat dormitori. Durant el seu mandat, es va dur a terme la restauració de la Torre i es va declarar el nostre tan estimat monument, així com les coves que el circumden, com a Monument Historicoartístic d’Interés Local. Probablement, de no haver segut per la seua oposició frontal, hui en dia, tal volta el Palau seria un vell record dins del nostre imaginari col·lectiu local perquè es va presentar un projecte de demolició del Palau i immediata construcció d’un hotel al seu solar. Així, el 21 de novembre de 1974, no es va admetre a tràmit l’avantprojecte de la societat Palau Paterna. I el 6 de març de 1975, es va denegar la llicència de demolició de l’edifici del Palau. Algú es pot imaginar per un moment la plaça de l’Enginyer Castells amb un edifici de nova construcció amb rètols de neó substituint el nostre estimat Palau?

Però la seua vocació era més bé la de ser escriptor, arqueòleg i investigador. Tot això, unit al seu amor immens per Paterna, va fer que li dedicara apassionadament hores i més hores a la investigació sobre el nostre poble. Fou cronista oficial de Paterna, càrrec des del qual va desenvolupar magistralment la seua vocació, des de que va substituir a Armando Cervellera fins a la seua mort. Especialment, la seua passió va ser el període de l’Edat Mitjana i la nostra terrisseria, característica d’aquella època daurada, en verd i manganés. Fruit de la mateixa són els seus estudis Las cuevas de Paterna, Historia de la Torre de Paterna, La canalización de las aguas del manantial del barranco de la Fuente, Els socarrats de Paterna, Motivos heráldicos en la cerámica azul de Paterna, El acueducto iberorromano de Paterna, entre altres, així com nombroses publicacions al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, on va tractar els seus temes favorits de forma divulgativa per a tots. Especialment, ens fem ressò de la seua extraordinària publicació Notes per a la història de Paterna, publicació impresa a dos columnes, una en castellà i l’altra en valencià, i que va ser publicada per la clavaria de l’any 1977. Es tracta d’un clàssic paterner de consulta, imprescindible a qualsevol llar i on, de tant en tant, busque alguna que altra informació. Pòstumament, es va publicar La cerámica medieval de Paterna. Estudio de marcas alfareras. El material gràfic, així com els manuscrits inèdits, que conserva la seua família és quasi tant o més que el que hi ha publicat. Per tant, esperem que algun dia puguen vore la llum les seues investigacions inèdites. Estic segur que donaran llum a la història del nostre poble. 

Mes per allò que el recordarà carinyosament la nostra història local és per haver segut qui va redactar i dissenyar el nostre escut municipal, un dels emblemes que ens defineix com a poble i ens distingeix dels demés. Escut que va ser aprovat mitjançant decret en Consell de Ministres el 17 d’agost de 1973. Des d’aleshores, presideix tots els actes oficials en els quals participa el nostre municipi. Encara que l’heràldica pot considerar que no s’ajusta als criteris establits per esta ciència, probablement, el costum i el seu ús ininterromput durant tant de temps ja li donen carta de naturalesa per a poder seguir sent utilitzat com a símbol que identifica a tots els paterners.

Feliçment casat amb Carmen Romero Murgui, amb qui va tindre quatre fills: Mari Carmen, Rafael, Luisa i José, la seua mirada davall l’ombra tardofranquista de l’època amagava un vell secret des dels anys quaranta: el d’aquell germà major seu de mare, anomenat Miguel Liern Barberá, que, en acabar la Guerra Civil, va estar refugiat als camps de refugiats del sud de França, que després va participar a la Segona Guerra Mundial i que va acabar als camps de concentració de Mauthausen i de Dachau. Una volta alliberat pels aliats nord-americans, va fixar la seua residència al sud de França, concretament a Montpeller, on va començar una nova vida. El record d’eixe germà a l’exili, amb el qual tenia un contacte esporàdic per carta i fins i tot amb alguna visita a França, es feia present cada matí en afaitar-se davant l’espill, quan cantava allò de «Allá va la peli…, peli…, peli…, peliculera», tornada d’una cançó de la pel·lícula El gato montés, que tant li agradava al seu germà, que cantava a tota hora i que va fer que als anys trenta li tragueren de malnom Peli. Tots estos fets li produïen una antítesi a la seua vida, segons la qual, per una banda, era un element més d’un règim polític que estava agonitzant, però, pel contrari, d’una manera privada mantenia un contacte més o menys freqüent amb un germà que estava a l’exili per haver participat de forma activa a la Guerra Civil. Rafael Alfonso Barberá ens va deixar el 5 de gener de 1978. I ens va deixar com a herència a tots els paterners l’amor pel seu poble i la seua història, la passió per les seues investigacions, les seues publicacions i una forma d’entendre la vida del nostre poble.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!