viernes, 9 de junio de 2017

Segària

  A voltes, la natura, de forma capritxosa, ens sol regalar uns espectacles increïbles, com poden ser una posta de sol meravellosa, una aurora boreal espectacular o un capvespre majestuós i impresionant. Recentment, he estat transitant, per motius de treball, per l'autopista AP7, cap a la zona d'Alacant. I és curiós cóm, anant des de València cap a Alacant, un observa uns paissatges d'allò més diferents, car un veu la transició d'un paissatge agrícola mediterrani d'horta i de tarongers, a un paissatge de muntanya amb pins i matolls. I una volta passat Alacant, direcció cap a Múrcia, el que es veu és un paissatge àrid i pedregós de muntanya. Pues bé, l'altre dia per eixa mateixa carretera, arribant a l'altura de Dènia-Ondara, un company em va assenyalar cap a uns tossals que hi han a la dreta de la marxa, conforme es va des de València cap a Alacant, concretament el Segària, i em va dir entre rialles: "Mira: El tio Peperra!". I, efectivament, el retall d'eixe tossal en el cel ens mostrava la silueta del rostre d'una persona, amb els seus ulls, el seu nas i la seua boca, ben definits, tal i com podem observar a la fotografia que acompanya esta entrada. Després d'estar una estona bromejant amb el tio Peperra, em va comentar que a la Serra de Corbera, vista des de Sueca, una galta de la mateixa representa la cara d'un indi, i l'altra té la forma del llom d'un cavall, que és anomenat comunment i de forma popular, com el Cavall Bernat. Una volta varen passar uns quants quilòmetres, varem continuar el camí, comentant qüestions del treball. Ja a casa, després de l'animada conversa que vaig tindre amb el meu company al voltant del Segària, vaig buscar a la xarxa, mogut per la curiositat, la relació entre els elements de la natura i la significació que nosaltres els donem, d'acord amb la nostra percepció que tenim de les coses que, de per si, són objectes inanimats i neutres. I, efectivament, hi ha una paraula, pareidolia, que fa referència a l'efecte sicològic de vore rostres humans en objectes inanimats. Així, en núbols, en cims, en la part de davant o de darrere d'un vehicle, en aparells de tots tipus, en edificis, al paviment, en arbres, o a qualsevol altre objecte. Anant una miqueta més enllà, si esta pareidolia li afegim una goteta d'esoterisme, podem parlar ja de visions d'ovnis, d'extraterrestres o, si li donem una visió més religiosa, de Maedeus en els llocs més inverosímils o, fins i tots de sorolls de la natura de caràcter neutre com pot ser el soroll de l'aire, la remor de l'aigua, o el piu piuleig d'un pardalet que, segons els escoltem podem estar interpretant la veu d'un xiquet mort, o d'un avantpassat que va viure fa un segle. Són les anomenades sicofonies, que més d'un maldecap i més d'una nit de vigília li han donat a més d'un. El tio Peperra, el cavall Bernat, entre altres, són pareidolies que la nostra ment ha dissenyat, d'acord amb l'experiència viscuda per cadascun de nosaltres, d'acord amb l'imaginari col.lectiu del lloc on vivim. En coneixeu alguna més que podrieu compartir per a coneixement de tots?









2 comentarios:

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!