viernes, 27 de octubre de 2017

En mi la nit, en tu la llum

Fa un any, vaig guanyar el premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà, a la XXXIX Nit Literària Andorrana, concurs literari organitzat i convocat pel Cercle de les Arts i les Lletres, amb un poemari anomenat "En mi la nit, en tu la llum". Un any després, este poemari veu la llum en format paper, de la mà de l'editorial Pagès editors. Es tracta bàsicament d' un poemari d'amor, que brolla de l'experiència personal de l'autor i que s'alimenta de la tradició literària dels poetes valencians, des d'Ausiàs March fins a Vicent Andrés Estellés, entre altres, els quals hem llegit i dels quals ens nodrim de forma habitual. L'amor és un univers que es construeix dia a dia entre dos persones. I en este cas, este poemari amorós parteix de la dialèctica d'un jo i un tu: Un jo que és la nit, la foscor, la imperfecció. Un tu que és la llum, la claredat, el dia, la perfecció. Entre els versos d'este poemari, en definitiva, se'ns mostra l'amor en totes les seues dimensions: L'amor de cada dia, l'amor més falaguer, l'amor amant, l'amor passional pels carrers de la gran ciutat a altes hores de la matinada, l'amor dels bells records, l'amor des d'una fotografia de temps passats, l'amor en forma de cançó infantil o l'AMOR com a exaltació, en majúscules. Tots ells són diferents vessants d'un dels sentiments més nobles que habiten dins del cor dels humans i que ens ajuden, dia a dia, a ser millors persones. El pròxim dimecres dia un de Novembre, a les sis i mitja de la vesprada, a la plaça de l'Ajuntament de València i, dins del marc del actes de la Plaça del Llibre, farem la presentació el meu poemari En mi la nit, en tu la llum. Vos espere, si les vostres obligacions no vos ho impedeixen. De moment, i per anar obrint boca, ací vos deixe un mosset del llibre, que és pura llepolia.



Darrere dels teus ulls

Darrere dels teus ulls s'amaga el cel
fosc i tendre del mar d'una cançó
serena i brava i és conjunció
del teu desig de mi i el meu anhel.

Darrere dels teus ulls amb gust de mel,
dormiten els teus besos de cotó
que encenen al meu cor com un coetó
i es perd a l'univers viu i rebel.

Perquè els teus ulls de món i de secà,
de tendra arrel i aspecte mig morú
hui dorm el sentiment del meu demà.

I és que amb aquest silenci tendre i nu
tan sols diré amb el sentiment serrà:
Darrere dels teus ulls hi habites tu.



També vos adjunte el programa d'activitats de la plaça del llibre, per si voleu anar i gaudir dels actes que es van a dur a terme:




lunes, 16 de octubre de 2017

Les petjades de l'home invisible

L'altre dia vaig rebre per correu ordinari, la nova publicació de Manel Alonso i Català. De nou, utilitzant la novedosa tècnica del crowdfunding, a l'igual que va fer amb la publicació del disc "Després vingué la música", del què ja varem parlar en el seu moment, on coneguts músics valencians varen musicalitzar extraordinaris poemes seus, (si punxeu ací, podreu llegir l'entrada que varem escriure llavors, al voltant del disc en qüestió), l'escriptor de Puçol publica en paper allò que durant un parell d'anys ha anat publicant en format de columna al diari digital Morvedre.info, amb el títol Arruixa que plou. En ella, ens ha anat narrant puntualment tot allò que ha anat fent des del 1 de setembre de 2014, fins al 31 d'agost de 2016. El periòdic digital Morvedre.info va tancar abans de l'estiu del 2016 i per tant les darreres entrades del dietari no es varen publicar en suport digital i varen romandre inèdites fins a la seua publicació en paper. Els articles van estar tots revisats de nou abans de publicar-se en format de llibre, i se'ls va donar el format que podem gaudir ara mateix. El crowdfunding va començar el mes de febrer de dos mil setze i va concloure quaranta dies després, tot i donant-li una gran difusió per mitjà de les xarxes socials. Esta subscripció telemàtica em va sorprendre amb el peu canviat i  en aquell moment no vaig poder pujar-me'n al màgic tren del crowdfunding. Després, vaig estar buscant a llibreries, tant generalistes com especialitzades, el seu llibre. I, curiosament, no el vaig trobat. Al final, per mitjà d'una transferencia duta a terme directament a l'editorial, he aconseguit tindre'l a les meues mans. Esta situació m'ha fet reflexionar d'una manera un tant amarga, al voltant de la situació de les publicacions en valencià, al voltant de les editorials, dels escriptors i de les llibreries. Bé, com deiem, amb una lectura amena, senzilla i agradable, utilitzant la tecnica del dietarisme, ens condensa eixos dos anys de la seua vida, al llarg de 231 pàgines a les quals, Manel ens conta, setmana a setmana, les vivencies viscudes al llarg d'estos dos anys i que, els qui el seguim a través de les xarxes socials, hem empatitzat amb ell i hem viscut, bé hem patit o bé hem gaudit, en la seua companyia. D'esta manera, ens hem introduït entre les seues lletres, per la porta trasera de la seua vida personal on, "durant vint-i-quatre mesos ha anat anotant setmana rere setmana les seues vivències, observacions, crítiques, reflexions, així com els seus sentiments i les seues emocions, tot conformant un artefacte literari on ens trobarem les petjades d'un home senzill i honest que, contra vent i marea, continua fent i refent la seua obra literària", com ben encertadament ens indica la sinopsi de la contraportada del seu llibre. Si en lloc de tractar-se d'un dietari, fora un programa de televisió, segurament tindria un format semblant a un Vint-i-quatre hores amb..., on un Manel Alonso despentinat i amb espardenyes d'estar per casa, ens aniria contant eixes experiències, davant d'un univers de llibres i aniria donant-li l'entonació que correspondria a cada moment. Les petjades de l'home invisible, em serveix -ens serveix- per a conèixer al Manel que menja i desmenja, beu i desbeu, dorm i va a comprar el pa al forn del cantó. Entre les línies d'esta publicació, per tant, descobrim a Nelo, a Nelet, el fill de la perla, al Manel pare, al Manel espós, al Manel fill, al Manel ciutadà, al Manel cívic, al Manel crític, al Manel polític, a l'escriptor, al poeta. En definitiva, a la persona. A Manel Alonso i Català.

viernes, 13 de octubre de 2017

Sentir o escoltar?

Les orelles són aquells pavellons auditius que ens permeten prestar atenció a allò que diu o parla alguna persona, o a algun soroll produït per qualsevol animal u objecte. En valencià, a diferència del castellà, on es distingeix entre oreja i oido,  sent el primer la part externa, és a dir, el pavelló auditiu i el segon la part interna, que es composa del timpà, la caixa timpànica i tots els òrgans minúsculs que allà dins habiten, l'oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana. Més grans o més menuts, amb arracades o sense, els pavellons auditius, anatòmicament es troben ubicats en la part més alta del cos, per a poder així absorbre el màxim posible la informació que per eixa via, ens pot arribar. Deia Socrates que les persones tenim dos orelles i una boca, per a parlar la mitat i per a prestar el doble d'atenció a allò que es diu. El nostre vocabulari és el suficientment ric per a expressar els diversos nivells d'atenció que nosaltres prestem a la informació que ens entra per les nostres orelles. I així, es parla de sentir, quan un perceb per mitjà de l'orella. Es parla d'oir a percebre sons amb el sentit de l'oïda. Pel contrari, es parla d'escoltar, quant es posa atenció a allò que es diu, es a dir, quan es fa cas d'allò que ens diuen. Però resulta curiós que el verb sentir, fa referencia també, polisèmicament, a percebre amb els sentits les impressions dels objectes, normalment, amb exclussió de la vista; també a patir un dany físic i a tenir compassió o doldre's. Per la qual cosa, un por sentir qualsevol soroll i por sentir qualsevol cosa. I es por jugar amb eixa polisèmia per a indicar que un senteix alguna cosa, tant amb les orelles, com amb qualsevol altre sentit. A voltes, el verb sentir el substantivem i emprem expressions ja fetes com "t'acompanye en el sentiment" en moments luctuosos. "Què no m'has sentit?" Sol dir el pare o la mare al fill quan el riny. De la mateixa manera, un diu "ho sent" fent referència a que lamenta una determinada circumstància, normalment no agradable. Però, en un altre contexte podria ser que la persona en qüestió ha escoltat alguna cosa i en preguntar-li "ho has sentit?" el seu interlocutor diga "si, ho sent". O també, que aquell progenitor que diu "què no m'has sentit?", segurament la situació real que està desenvolupant-se, siga que li acaba de fer una carícia al fill i el que realment li pregunta és si perceb la carícia que li està fent. Este últim significat sería una miqueta rebuscat, però podria donar-se el cas. Be, com ara mateix puc sentir cóm sentiu que esta entrada s'acabe, ho deixarem ací per hui.



martes, 3 de octubre de 2017

Gats

De matí, quan vaig a agafar el cotxe per a anar a treballar, davall de ma casa, solc coincidir amb una dona de mitjana edat que va espentant un carro de la compra. Quan arriba a un lloc predeterminat del carrer, es deté, trau del carro de la compra una safata rebutjable, que ompli de menjar per a gats i una altra  que l'ompli d'aigua que porta dins d'una botelleta de plàstic. Qualsevol objecte reciclat li val per a dipositar el menjar i la beguda: la base d'una botella de plàstic retallada amb unes tissores, una safata de cartó, de plàstic, o bé de suro on abans hi havia qualsevol tipus de menjar i que, després de menjar-nos el seu contingut, acaba els seus dies a un contenidor del fem. Els dos recipients els diposita a terra a llocs estratègics predeterminats, que solen ser bé entre dos cotxes, bé a un solar o bé davant de la porta d'alguna vivenda abandonada. Esta dona pareix ser que té un recorregut ja establit, i que tots els dies sol fer el mateix camí a la mateixa hora. Varios gatets, pareix que la oloren en la distància i solen eixir-li a l'encontre, tot i esperant la saborosa recompensa. Fins i tot, en agraïment, pareix que l'acompanyen una miqueta quan se'n va. No la conec a esta dona. Ni sé l'ofici que té, ni a què es dedica. Només sé que allà les set i mitja del matí, solc coincidir amb ella al carrer, davall de ma casa. Sempre que la veig passar, parar-se als llocs establits i omplir els recipients de menjar i beguda per als gats, a banda de preguntar-me de què viurà esta persona, em solc fer la mateixa pregunta. És aconsellable donar de menjar als animals del carrer? Vivim en una societat en la qual els valors ecològics van en augment. A quasi totes les llars hi ha un gatet, o un goset al qual se'l cuida, moltes voltes com si fora un més de la família. Probablement, des de la bona fe, hi hagen persones que, des de la bonhomia, consideren que la millor forma de vetllar pels animalets del carrer, siga deixant-los lliures, com si no tingueren amo, igual. Però, realment ens hem parat a pensar en la quantitat de malalties que tots estos animalets salvatges poden arrossegar darrere seu i que ens poden transmetre a les persones? Algú s'ha plantejat els problemes que poden ocasionar una colònia canina o felina en plena  llibertat en allò referent a la seua reproducció? On ara hi ha una parella d'animalets, a la volta d'un curt termini de temps hi ha tres o quatre animalets més. I així, successivament, es van reproduint de forma exponencial. Des de la meua humil opinió, pense que hauria d'estar més controlat tot allò dels animals en llibertat, sobretot per part de les administracions públiques, especialment per part dels ajuntaments. Probablement si este tipus de samaritanisme el practicàrem més en les persones que en els animalets, un altre gall ens cantaria, sobretot en allò referent a les relacions humanes en general.