viernes, 20 de enero de 2017

Miguel Hernández

Per motius de treball, he hagut d'anar a Oriola una volta passada la riuada que va desbordar el Segura abans de Nadals, al seu pas per esta localitat. Sempre que hi vaig, m'agrada acostar-me per la casa museu on va viure des dels 4 anys i on va composar els seus primers versos el nostre benvolgut poeta Miguel Hernández. I he aprofitat per a anar a la casa del nostre ilustre poeta oriolà, una volta conclosa la jornada laboral, al caliu d'una tendra vesprada d'hivern, quan els últims raigs del sol cauen ja de color taronja i projecten ombres allargassades. Es tracta d'una casa restaurada a l'any 1985, i que s'ha decorat d'acord a com ho estava a principis del segle XX, quan aquell lloc tenia vida pròpia. La seua decoració, em recorda la casa dels meus iaios, tant paterns, com materns. Aparador amb espill, perxers de fusta, cadires de boga, llits amb capçalera i peu de barretes de ferro, tauletes de nit, i moltes fotografies antigues, en blanc i negre. Una cuina amb llibrells, morters, cànters, perols i cassoles de fang i culleres i cullerots de fusta. Més enllà, el corralet, amb una finestra enreixada, un pou presidint aquell indret i un olorós gesmiler. En pujar una escaleta, hi ha un cobertís on es refugiava el bestiar de la casa. Per una porta, s'accedeix a l'exterior, per on entrarien i eixirien el ramat de cabres que tenien i que gestionaven. "De cuclillas ordeño / una cabrita y un sueño." A aquell racó segurament vorien la llum aquells primers versos que va escriure i que va ensenyar a aquell retor que li va ensenyar les primeres lletres, que els va llegir i li va dir que estaven molt bé, però que els amagara i que no li'ls ensenyara a son pare. Passat un segle, recòrrec els indrets de la casa del poeta, tot i buscant un vers, una estrofa o un poema seu, amagat baix del llit, entre els perols de la cuina, o entre les plantes del corralet, mentre mire pel pou on, allà baix, encara es veu aigua. I no puc evitar recordar la vida i la trajectòria de Miguel Hernández. Aquells primers versos, el seu matrimoni amb Josefina Manresa, el seu viatge a Madrid amb un braçat de versos a la maleta, amb una indiferent benvinguda a aquell cabrer de províncies, però on va tindre ocasió d'entrar en contacte, entre altres, amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, que li varen obrir la porta al món literari i intelectual d'aleshores. El seu compromís polític amb els més desafavorits i amb la república. "Vientos del pueblo me llevan / vientos del pueblo me atrastran, / Me esparcen el corazón / y me aventan la garganta". La guerra civil, on va participar activament, la postguerra, la fam, "En la cuna del hambre / mi niño estaba. / Con sangre de cebolla / se amamantaba" el patiment, la presó, la malaltia i, per últim, la mort per tuberculosi. Cent anys després, des de les ombres allargassades d'un capvespre d'hivern qualsevol, entre les parets emblanquinades de la casa del poeta, torne a redescobrir l'esperit i l'ànima, la musicalitat i la poesia de Miguel Hernández.