viernes, 5 de enero de 2018

Vint-i-cinc aniversari



Carlos Gardel, fa ya cent anys, cantava aquell tango tan famós que deia "Volver, con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien. Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada, que febril la mirada..." Quan jo era menut, alguna volta, sonava esta cançó i, quan escoltava allò dels vint anys, no acabava d'entendre allò que volia dir exactament la seua lletra. Ara, quan la meua edat duplica els anys als que fa referència esta cançò, és quan comence a entendre el que vol dir allò de que passen els anys sense adonar-se'n un del temps que realment ha passat. I és quan un veu que han transcorregut vint anys com si haguera transcorregut un dia. I a voltes transcorren dies que parèixen vint anys. Vint anys no són res. Però vint-i cinc anys en són molts. Vint anys són cinc olimpiades, quatre lustres o dos decades. Però vint-i-cinc anys és el transcòrrer de tota una generació. Esta setmana passada, vaig asistir a unes noces d'argent molt entranyables, en este cas, de la banda de la meua família cognatícia: concretament els meus cunyats cumplien vint-i-cinc anys de casats. Vint-i-cinc projectes, vint-i-vinc somriures, vint-i-cinc paraules, vint-i-cinc cartes, vint-i-cinc roses, vint-i-cinc sentiments, vint-i-cinc... I mentre estava al dinar familiar que després de la cerimònia es va celebrar per a commemorar tan important efemèrides, entre plat i plat, recordava els bons i els no tan bons, moments viscuts en la seua companyia. Des d'aquell dia ja llunyà que els vaig conèixer, fins a l'últim dia que els vaig vore i varem estar junts. Molt són eixos moments viscuts. Però sobretot, els que ens queden per viure junts. I quan escric estes paraules, no puc menys que alçar una copa telemàtica plena de cava, també telemàtic,  per a brindar i recordar a tots aquells que aquell tres de maig varen estar presents en aquella cerimònia i que hui en dia, continuen estant presents. A aquells que estigueren presents i que en l'actualitat no ho estan, però continuen guiant-nos en la nostra vida. A aquells que no vàrem estar presents perquè erem una mera suposició, un projecte o una utopia, però que sí que ho estem en l'actualitat i pensem estar-hi un bon grapat d'anys, per no dir per a sempre. Però sobretot el meu brindis és per a Javi i Elena, qui en el seu dia foren novençans i que hui són un matrimoni en la seua plenitud. Hui, el dia du el vostre nom escrit entre els núbols. Perquè no hi ha amor verdader que no aguante el sol i la pluja, ni paraula tendra que no sàpiga entendre una mirada esgotada o un rostre cansat, després d'un dia intens de treball. Hui és el vostre dia, que celebrem tots amb l'alegria i la satisfacció de vore crèixer el vostre sentiment, com ho fa una olivera o un ametler que vareu plantar ja fa vint-i-cinc anys i que ara mateix és un arbre frondós que dóna ombra a tots aquells que davall les seues branques tenim la dita de ser acollits.





No hay comentarios:

Publicar un comentario

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!