Vint-i-cinc anys sense Estellés

De tant en tant, solc rellegir algun poema de Vicent Andrés Estellés. Especialment quan s'acosta l'aniversari de la seua mort. Solc agafar algun llibre del nostre autor, de la meua prestatgeria. Li done un bufit a la banda superior del llibre, tot esperant que un núvol de pols òmpliga l'estança en què estic, de la saviesa del llibre que tinc entre les mans. Manies pròpies. A continuació l'òbric, a l'atzar, i llisc algun poema. I resulta curiós, que sempre hi ha alguna paraula, algun gir semàntic, alguna expressió en què no m'havia fixat l'última volta que el vaig llegir. O algun joc de paraules, alguna comparació o alguna metàfora que havia passat desapercebuda per a mi. Esta volta, he obert el volum primer de les seues obres completes, anomenat "Recomane tenebres", y m'he tropessat en el poema tretze del poemari "El gran foc dels garbons". Es tracta de la primera edició d'este volum, imprés al principi dels anys setanta, amb la portada en blanc i negre, encapçalada per un dibuix de Anzo, Fullege les seues pàgines, ja engroguides pel pas del temps. Veig a la primera plana, anomenada de respecte, a la seua part superior dreta, que hi ha un número, 200, anotat a llapissera: es tracta del preu que li va costar al seu anterior propietari: dos-centes pessetes. i davall del preu, hi ha una anotació quasi intel·ligible, també a llapissera, segurament feta pel llibreter. I no m'atrevisc a esborrar-les, ja que formen part de la història personal d'este llibre, ja que li dóna personalitat i un aire antic. I recorde la forma en que va arribar a les meues mans. Propietat de mon tio Paco, quan va faltar em va arribar en forma de llegat. I ara, cint-i-cinc anys després de la mort del nostre benvolgut poeta, el fullege, tor i recordant els dos: a Vicent Andrés Estellés, el nostre il·lustre poeta, que fa vint-i-cinc anys que ens va deixar, i al tio Paco a qui, quan jo començava en açò de la escriptura i la investigació era una de les primeres fonts a qui preguntava al voltant de succeïts, curiositats i contarelles. Per a tots dos, el meu record i la meua admiració,

13

Tot t'ho esperaves del teu fill. Te'l veies

créixer, parlar en castellà. Et pensaves

un dolç futur de confortant poltrones

de vímet, al carrer de Mendizábal.

Si ara et pregunten pel teu fill, no saps

res d'ell. "Pel món". T'inventes uns retalls

de cartes que no reps. I donça, el penses

en algun lloc, parlant en castellà.

amb els senyors, fumant amb els senyors.

Si abans te'l veies, te l'inventes ara.

Sola en la casa de brancudes bigues,

del corral ample i oblidat, amb una 

conca entre els peus, te'l penses, te l'inventes,

amarga dona del meu poble, mare.

Olors de Falles

Així com en castellà el verb "oler" fa referència tant al fet d'olorar en si mateix, com al fet de desprendre olor, siga del tipus que siga, pel contrari, en valencià, el verb "olorar" només té el significat d'olorar com a eixa acció activa d'aspirar l'aire pel nas per a sentir la flaire d'una cosa, però no el d'eixa acció pasiva d'emanar qualsevol tipus de sentor. Per a utilitzar este últim significat, hem de recòrrer a fer una perífrasi verbal, del tipus "Fer olor de", o  "fer olor a". I aprofitant esta reflexió filològica, em pregunte en estos dies de festes falleres: A què fan olor les falles? Quina és la seua flaire? Un any més, les falles fan olor de il·lusió desitjada. De comboi guai. De festa esperada. De mocador d'herbes nugat al coll. De blusó faller amb les puntes nugades al melic. De "no vingues tard". De "on vas? A vore falles! D'on vens? De vore falles...". De primavera primerenca o d'últimes cuades de l'hivern  De vesprada que allarga. De blanca tarongina. De matinada fresca. De rosada humida. De gremi de fusters. De pregó que convida a la festa. De cavalcada del ninot que critica. De tró de bac que esclata. De mascletà que retrona. De "Senyor pirotècnic: pot escomençar la mascletà". De castell que llumena la nit al cel. De colorida nit del foc. De xiquets que alegrement encenen bengales. De saborós bunyol, -escolte, senyora bunyolera, els bunyols són de carabassa?-. De dolça xocolata a les tantes de la matinada. De carn torrada. De dolç glop de vi. De suculenta paella. De refrescant glop de cervessa. De sucós entrepà de llonganisses i faves. D'emocionant albà versada amb el cor. De "n'hi ha una estoreta velleta per a la falla de sant Josep, el tio Pep?". De "encara que siga la tapadora del comú, número u". De desenfadat passacarrer pels carrers del barri. D'estendart que voleja al vent. D'elegant banda de música. De divertida xaranga. De "borinot el que no bote!". D'acompassat "El fallero". De solemne "València". De rítmic tabal. D'estrident dolçaina. De verbena sorollosa. De colorida flor. De impressionant cadafal. De Maedéu dels Desemparats. D'emocionada llàgrima. De multitudinària ofrena. De sentiment innat. D'alegria suprema. De Senyera escortada. De monyos enrotllats. De luxós espolí. De delicada mantellina. De lluent adreç. De iridescents arracades. De banda elegant -banda o caramba?-. De curt jupetí. D'elegant barret -cossiol o rodina?-. D'apretada faixa. De calenta manta. D'espardenyes de careta - amb el dit menut del peu dins o fora?-. De ninot de falla. De ninot indultat. De "Falla del barri i voltants". De monument faller. D'enginy i gràcia. De crítica festiva en vers. De divertit llibret de falla. D'acollidor casal. De nombrosa gentada. De xilladissa incerta. De tramvia plé de gom a gom. De " Ai, que no ploga". D'emotiva nit de la cremà. De llàgrima furtiva que s'engul en la nit. De castell darrer que encén la falla. De flames que dancen a l'arribada de la primavera. De roig caliu que tot ho devora. De cendra de falla que udola al vent. I entre les cendres de la falla, una delicada flaire de nou començament .

Dia de la Dona

Fotografía: Francisco Mortes Ventura.

Huit de març de nou. El dia de la dona treballadora. Sempre que arriba esta efemèrides tan assenyalada, solc buscar algun poema d'alguna poetessa coneguda, relacionat amb l'esdeveniment que es commemora i solc donar-li difusió per mitjà d'una entrada a este blog i a través de les xarxes socials. Per estes pàgines han passat versos de Rosalía de Castro, de Dulce María Loynaz, de Gabriela Mistral o de Gioconda Belli entre altres. Este Nadal passat, vaig adquirir un llibre anomenat "Avatares y versos ante el espejo", opera prima d'una paternera anomenada Esther Martínez Carne, a qui no conec personalment i que ha ocupat les meues hores de lectura de tot el periode nadalenc passat. Es tracta d'un poemari escrit amb el cor i amb els bons sentiments que l'amor deixa darrere seu com a experiència vital. Entre els seus versos hi han vivències, records i sentiments viscuts. I entre estes xicotetes llepolies que s'amaguen entre les tendres pàgines d'este delicat poemari, descobrisc una, anomenada "Mujer de las mil batallas", o homenatge a la dóna, dut a terme per la propia dona, en este cas de la mà de l'envernissada veu d'Esther. I és que, passen els anys i passen les persones. I passen els temps i passen les generacions. I no cal anar-se'n a països llunyans per a escandalitzar-se davant de injustícies tan sangrants com lapidacions per adulteri i coses paregudes. Perquè hui en dia, en plé segle XXI, al que anomenem "Primer Món", hi continúa existint la dona que ha de deixar el seu lloc de treball per a criar els fills. O la que decideix treballar, i ha de compatibilitzar-ho forçosament amb la casa i els fills fent autentiques filigranes per a arribar a tot. O la que ha de fer-se càrrec d'un pare amb alzheimer, o d'una mare amb paràlisi cerebral. O la que és acomiadada del seu treball, sense pietat, perquè s'ha quedat en estado. O la que ha d'aguantar una entrevista de treball on li pregunten intencionadament si está casada, si té fills o té intenció de tindre'n, i que la seua resposta afirmativa siga la que determine la seua no incorporació en eixe lloc de treball, sobre ser la més preparada per a desenvolupar eixa ocupació.  O la que pateix en silenci el maltracte sicolòlogic o fins i tot físic, d'una parella que no la vol i que no la mereix. O la que és qüestionada per dur una minifalda o un escot o un cabell llarg. En són tantes les manifestacions masclistes larvades al rovell de la nostra societat i que, desafortunadament, ni tan sols ens en adonem... " Te quiero libre, pero no mía", va escriure un inspirat Agustín García Calvo, allá pels anys setanta del segle passat, tot i manifestant que el verdader amor cap a una persona és aquell tan desinteressat que ens fa ser lliures, des de la llibertat de la pesona estimada.  I un, que és home, però per damunt de tot, persona, des d'un punt de vista objectiu se n'adona que queda tant per fer....

"Mujer de las mil batallas"*

Hoy desnudaré el alma entera

en sencillos y humildes versos

deseo honrar con palabras,

comulgar amor y verbo

elevando a la mujer... ¡Al cielo!

Difícil escribir metáforas

que engrandezcan la belleza de una Diosa,

punto álgido de la Creación divina

que con arrojo esculpe su historia.

Mujer que emerge de la nada,

mariposa de sueños creados

sobrevuela miserias vividas

cubriendo con sutil velo de esperanza,

el frágil y débil corazón humano.

La historia en guerrera la convirtió

elevándola en algunos lares a leyenda,

pues es virtud y formaleza extrema

y por amor, su vida entera ofrenda.

Nueve meses transforman su cuerpo

encaminándola a un segundo plano

resurgiendo ante el dolor,

recobrando el aliento perdido en la fatiga del parto,

ante el maravilloso sonido de un llanto.

Eterna confidente, amiga del alma,

amante, esposa, madre, hermana,

una sola mujer, con mil nombres.

Mujer valerosa y consciente

logra que el mundo despierte recuerdos

de vivencias llenas de victorias y derrotas

que hacen eco en su mente una y otra vez,

ya no teme a la muerte, la observa de frente.

Un dia despertará de todas las pruebas

que le fue imponiendo el tiempo

descubriendo con ingente beatitud,

que la heroína de su sueño fue siempre ella...

La Mujer de las mil batallas.

* "Avatares y versos ante el espejo". Esther Martínez Carne "Esther&Su". 2017. Ed.PyTP S. L.

Autopista

He parat a dinar a un àrea de servei que hi ha a l'autopista del Mediterrani. Torne de treballar i, després d'estar tot el matí a la feina, com calcule que a l'hora que arribe a casa ja serà massa tard per a dinar, opte per desviar-me del camí, pegar un mosset i omplir el dipòsit del vehicle de gasolina. D'esta manera, òmplic dos dipòsits alhora. El restaurant d'este àrea de servei és troba ubicat a un pas elevat que està damunt mateix de l'autopista, de tal manera que, un dina damunt mateix de l'asfalt a uns deu o vint metres d'alçada, mentre observa cóm passen per davall dels seus peus els vehicles diversos a velocitats elevades, tant com la carretera puga demanar o el conductor estiga dispost a donar-li. El restaurant, que funciona en règim d'autoservici, té una distribució allargada, que ocupa transversalment d'una banda a l'altra de l'autopista, de tal manera que comunica, a peu, a mena de pas elevat, una part i l'altra de la carretera, sense perill de ser embestit per cap de vehicle. Dintre mateix, hi ha unes finestres que donen cap al nord, cap a Barcelona, mentre que enfront hi han unes finestres que donen cap al sud, cap a València. Aguaite per la finestra que dóna cap al nord i veig passar els cotxes. Allà en la llunyania es divisa un cartell elevat enorm que anuncia una companyia de carburants. Estem enmig del no-res i es veu un horitzó de matolls i baladres, retallat al seu bell mig, pel negre asfalt esguitat per les línies vials blanques que delimiten els carrils per on circulen els vehicles. Com ja hem dit abans, és l'hora de dinar i per una autopista de pagament com esta en la que estic, no hi ha molt de trànsit que diguem, en este moment. Quan arriba l'hora de prendre el café i, mentre aguaite per la finestra que mira cap al sud, acluque una miqueta els ulls, car el sol molesta una miqueta  a la vista. Es veu el mateix horitzó que retalla una incipient vesprada d'hivern asolejada i, en eixa mateixa llunyania, s'endevina una propera primavera que, a poc a poc, s'acosta. "La vida son los rios, que van a dar a la mar...", va escriure un dessolat Jorge Manrique ja fa més de cinc-cents anys, amb ocasió del trist transpàs de son pare, el maestre don Rodrigo. I mire de nou la carretera. En dóna la sensació que la seua corbatura té forma de riu. Des del lloc on em trobe, mire cap al nord i estic veient el meu passat. Mire cap al sud i endevine el futur. Perquè la.vida no és més que això: una incerta autopista per la qual circulem amb un vehicle prestat. Sabem on vàrem començar el recorregut amb un dipòsit plé de combustible, però no on conclourà. Quí ho sap? Al final, un arriba a la conclusió següent: que allò que és important, és que eixe recorregut el fem amb el major comfort posible. Després de prendre'm el café amb el sucre d'estes meditacions, torne al cotxe i segueixc el camí.