jueves, 16 de noviembre de 2017

Chiquito de la Calzada


Diuen que cadascun de nosaltres té un somni a cumplir, una vocació a desenrotllar,  un objectiu en la vida a alcançar, i tota una vida per davant per a viure-la i on dur a terme tot allò que un s'ha proposat aconseguir. De totes i cadascuna de les persones que vivim en el món, sempre podrem traure una lliçó de vida increible, que ens pot il·luminar increïblement la nostra vida i de la qual podem extraure conclusions extraordinàries. El cas de Gregorio Esteban Sánchez Fernández, més conegut com a Chiquito de la Calzada, probablement siga un dels més paradigmàtics d'allò que estem dient. Si analitzem la seua vida, podrem observar com cadascun dels seus passos sempre han estat nafrats pel verí de les bambalines. Sempre ha estat un llop de la faràndula, un animal d'escenari, un monstre de l'espectacle. Sobretot, al món del flamenc, estil del qual ell era cantaor prou afamat. La fama en majúscules -pareix ser que fama sempre ve relacionada a eixir a la televisió- li va vindre ja madur, amb seixanta dos anys, quan un avispat i conegut productor, Tomas Summers, el va contractar com a humorista per al programa de televisió "Genio y figura". Era l'estiu de 1994, ja fa més de vint anys. Eren els feliços anys noranta en els quals jo era un simple universitari que em dedicava, quasi en exclusiva, a empapussar-me les lleis del nostre Estat per a, en acabant, vomitar-les en un fastigós exame oral. Va saber molt bé aprofitar el seu talent innat així com les taules acumulades després d'anys i anys d'experiencia dalt de l'escenari. la fama. Va saber guanyar-se l'estima i el carinyo de la gent amb un humor net i pur, que fugia de l'acudit groller i fàcil relacionat amb genitals i paraulotes. I va saber crear un humor propi, fruit d'un vocabulari propi, plé d'onomatopeies gracioses així com expressions inventades per ell que no tenien ningun significat concret i que, tot  en conjunt ocasionaven la hilaritat de tots els espectadors. Mai és tard per a aconseguir els somnis que un persegueix. Tal volta siga cantar. O tal volta escriure un llibre. O ser el rei de la pista de ball. O estudiar i traure's una carrera.  Només cal desitjar-ho. I estar en el lloc precis, i que en eixe moment passe la persona precisa i que, precisament descobrisca el talent que un té ocult dintre d'un mateix. Perquè, què hauria passat en el remot cas en què per a eixe programa de televisió no s'haguera contat amb ell? O que ell haguera declinat la invitació a participar en el mateix? Segurament hauria continuat amb les seues gales flamenques. I no hauriem tengut l'oportunitat de riure amb el seu humor tan especial. Quan Chiquito de la Calzada ya és un bell record en el nostre imaginari comú, com ho és don Pio, el Titi, Eugenio o Gila, només tinc paraules d'agraïment per a tan important humorista que ha sabut traure'ns una sonora rialla, fins i tot una llàgrima enmig del riure, o almenys, encara que siga furtivament, un ample somriure.

viernes, 10 de noviembre de 2017

Xavier Casp

El dia 11 de Novembre, va fer 13 anys que ens va deixar Xavier Casp. Amb ocasió de tan trista efemèrides, dedicarem unes senzilles paraules, a tan important poeta valencià del segle XX. M'agrada el Xavier Casp literari. El que va obtindre la Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà a l'any 1950, amb el seu poemari Tríptic del somni. O l'englantina d'or dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Nova York, pel seu poemari anomenat Gran Sonata de la Pàtria, tal volta un dels braçats de poemes més sublims que he llegit al voltant de la temàtica de la Pàtria i del qual sempre agafe algún vers per a enriquir algun poema meu, que he escrit amb el mateix fil literari. El que es capaç d'emocionar-me amb un poema escrit i dedicat a la seua filla el dia que pren la Primera Comunió, "...Per a combregar-lo els dos junts". O el Casp que cada set d'octubre escrivia un poema amorós a la seua dona, coincidint amb el seu aniversari de boda i que va replegar en un llibre anomenat "50 anys dels 7 d'octubre" i on podem disseccionar l'amor en totes les seues etapes, des de l'època més passional "Sentir els ulls com unes mans que te desfullen tota", a la més tendra " Amor, dona'm la ma...", poema este últim escrit després d'una operació quirúrgica patida per la seua esposa, totes elles, viscudes pel matrimoni Casp-Montero. O el Casp que  manté la flama de la nostra llengua en temps incerts, a través de l'editorial Torre, fundada en companyia del paterner Miquel Adlert Noguerol. En eixa editorial varen publicar autors valencians tan importants al segle XX com Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés i d'altres. Probablement, no hi hauran prou paraules per a agrair la llavor callada, discreta i clandestina duta a terme per aquells que varen saber ocultar la flama de la llengua en temps tèrbols O el Casp que, commocionat entre les seues primeres lectures amb la mística del Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz, emociona amb els seus versos dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, o la dels Desemparats. El Xavier Casp que em va signar el seu extraordinari llibre "D'amar-te, amor" ja fa vint anys, als jardins de Monforte a la ciutat de València, un assolejat matí d'un calorós diumenge de juny de l'any 1998. "A Alejandro Llabata, ben afectuosament", em va dedicar en un exemplar que, de tant en tant, fullege. O el Casp que guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Paterna a l'any 1987, amb uns versos anomenats "Naturalment, amor". O el Casp que escriu un poema com a exaltació de la reina de les festes de Paterna de l'any 1991, l'amiga Gloria Segura Salvador. "Escolta, escolta Gloria...". D'esta manera començavaAra, quan fa 13 anys de la seua desaparició, quan se li condemna a l'ostracisme, tant a ell com a la seua obra, per una banda, per ser un dels impulsors de la teoria seccessionista de la nostra llengua ací a València, i per una altra, perquè a última hora, ja en la seua senectud, va acceptar el carrec d'Acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va supossar una sèrie de malsdecaps. Fins i tot, en certa ocasió li va ocasionar l'haver de ser escortat per la policia nacional, en eixir de la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua enmig d'espentes i d'insults. A eixe Xavier Casp, negat per uns i menysvalorat per altres, però amb una qualitat literària immillorable i extraordinària, el meu homenatge i el meu record per a un dels millors poetes valencians del segle XX.

domingo, 5 de noviembre de 2017

Presentació

Tal i com ja vàrem anunciar a les xarxes socials, així com a través de les pàgines d'este blog, el dimecres passat, dia de Totsants, es va dur a terme la presentació del poemari En mi la nit en tu la llum, a la Plaça de l'Ajuntament de València, dins del cicle d'activitats convocades a la Plaça del llibre, on està previst que des de l'un fins al cinc de novembre es porte a terme la presentació d'un bon grapat de llibres d'autors valencians de la talla de Teresa Broseta, Toni Cabo, Francesc Mompó, Jaume Ros, Gemma Pascual,  Begonya Pozo, Gemma Miralles, Pepa Guardiola, Vicent Artur Moreno, Manel Joan i Arinyo, Joan Tur, Fani Grande i molts més, els noms dels quals no cabrien en esta entrada. I entre els llibres que es presenten, humilment, es trova també el meu. Com ja he dit en alguna altra ocasió, el meu poemari va guanyar el Premi Grandalla de Poesia, dins de la XXXIX Nit Literària Andorrana, en la seua edició de 2016. Un any després de la concessió de tan important guardó, veu la llum en format paper, en una impressió duta a terme de la mà de Pagès Editors i que mostra al món  un univers literari que, en forma de poesia, ens parla d'eixe amor quotidià, del dia a dia que, quan arriba a poqueta nit, es possa la paella al foc i es veu com es fregixen les creïlles, mentre es para taula i un li pregunta a la seua parella en entrar per la porta de casa, que cóm li ha anat el dia després d'un dur dia de treball. Mai havia dut a terme la presentació d'un llibre propi, car els premis que he anat guanyant fins a ara, o bé, no s'han publicat, o bé, s'han publicat de forma col·lectiva, per la qual cosa es tractava d'un territori inhòspit per a mi. Per a l'event, vaig poder contar amb la inestimable col·laboració del meu company i amic, Alejandro Bernal, la dicciô del qual és la remor del vent sobre les espigues dels arrossars de l'Albufera a la tardor, en el vell mig de la Ribera, i més concretament de la localitat de Sueca, on resideix. Des d'estes senzilles paraules, només tinc paraules d'agraïment per a tots els que vareu estar presents en tan important esdeveniment per a mi. Per a tots els que vareu agafar el cotxe, o el transport públic per a acostar-vos a la plaça de l'ajuntament per a acompanyar-me, que vareu adquirir el llibre i vareu fer cua per a qe vos el signara, només tinc una paraula per a vosaltres, que m'haveu acompanyat en este camí tan fascinant com ho és el de la literatura: Gràcies.

viernes, 27 de octubre de 2017

En mi la nit, en tu la llum

Fa un any, vaig guanyar el premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà, a la XXXIX Nit Literària Andorrana, concurs literari organitzat i convocat pel Cercle de les Arts i les Lletres, amb un poemari anomenat "En mi la nit, en tu la llum". Un any després, este poemari veu la llum en format paper, de la mà de l'editorial Pagès editors. Es tracta bàsicament d' un poemari d'amor, que brolla de l'experiència personal de l'autor i que s'alimenta de la tradició literària dels poetes valencians, des d'Ausiàs March fins a Vicent Andrés Estellés, entre altres, els quals hem llegit i dels quals ens nodrim de forma habitual. L'amor és un univers que es construeix dia a dia entre dos persones. I en este cas, este poemari amorós parteix de la dialèctica d'un jo i un tu: Un jo que és la nit, la foscor, la imperfecció. Un tu que és la llum, la claredat, el dia, la perfecció. Entre els versos d'este poemari, en definitiva, se'ns mostra l'amor en totes les seues dimensions: L'amor de cada dia, l'amor més falaguer, l'amor amant, l'amor passional pels carrers de la gran ciutat a altes hores de la matinada, l'amor dels bells records, l'amor des d'una fotografia de temps passats, l'amor en forma de cançó infantil o l'AMOR com a exaltació, en majúscules. Tots ells són diferents vessants d'un dels sentiments més nobles que habiten dins del cor dels humans i que ens ajuden, dia a dia, a ser millors persones. El pròxim dimecres dia un de Novembre, a les sis i mitja de la vesprada, a la plaça de l'Ajuntament de València i, dins del marc del actes de la Plaça del Llibre, farem la presentació el meu poemari En mi la nit, en tu la llum. Vos espere, si les vostres obligacions no vos ho impedeixen. De moment, i per anar obrint boca, ací vos deixe un mosset del llibre, que és pura llepolia.



Darrere dels teus ulls

Darrere dels teus ulls s'amaga el cel
fosc i tendre del mar d'una cançó
serena i brava i és conjunció
del teu desig de mi i el meu anhel.

Darrere dels teus ulls amb gust de mel,
dormiten els teus besos de cotó
que encenen al meu cor com un coetó
i es perd a l'univers viu i rebel.

Perquè els teus ulls de món i de secà,
de tendra arrel i aspecte mig morú
hui dorm el sentiment del meu demà.

I és que amb aquest silenci tendre i nu
tan sols diré amb el sentiment serrà:
Darrere dels teus ulls hi habites tu.



També vos adjunte el programa d'activitats de la plaça del llibre, per si voleu anar i gaudir dels actes que es van a dur a terme:




lunes, 16 de octubre de 2017

Les petjades de l'home invisible

L'altre dia vaig rebre per correu ordinari, la nova publicació de Manel Alonso i Català. De nou, utilitzant la novedosa tècnica del crowdfunding, a l'igual que va fer amb la publicació del disc "Després vingué la música", del què ja varem parlar en el seu moment, on coneguts músics valencians varen musicalitzar extraordinaris poemes seus, (si punxeu ací, podreu llegir l'entrada que varem escriure llavors, al voltant del disc en qüestió), l'escriptor de Puçol publica en paper allò que durant un parell d'anys ha anat publicant en format de columna al diari digital Morvedre.info, amb el títol Arruixa que plou. En ella, ens ha anat narrant puntualment tot allò que ha anat fent des del 1 de setembre de 2014, fins al 31 d'agost de 2016. El periòdic digital Morvedre.info va tancar abans de l'estiu del 2016 i per tant les darreres entrades del dietari no es varen publicar en suport digital i varen romandre inèdites fins a la seua publicació en paper. Els articles van estar tots revisats de nou abans de publicar-se en format de llibre, i se'ls va donar el format que podem gaudir ara mateix. El crowdfunding va començar el mes de febrer de dos mil setze i va concloure quaranta dies després, tot i donant-li una gran difusió per mitjà de les xarxes socials. Esta subscripció telemàtica em va sorprendre amb el peu canviat i  en aquell moment no vaig poder pujar-me'n al màgic tren del crowdfunding. Després, vaig estar buscant a llibreries, tant generalistes com especialitzades, el seu llibre. I, curiosament, no el vaig trobat. Al final, per mitjà d'una transferencia duta a terme directament a l'editorial, he aconseguit tindre'l a les meues mans. Esta situació m'ha fet reflexionar d'una manera un tant amarga, al voltant de la situació de les publicacions en valencià, al voltant de les editorials, dels escriptors i de les llibreries. Bé, com deiem, amb una lectura amena, senzilla i agradable, utilitzant la tecnica del dietarisme, ens condensa eixos dos anys de la seua vida, al llarg de 231 pàgines a les quals, Manel ens conta, setmana a setmana, les vivencies viscudes al llarg d'estos dos anys i que, els qui el seguim a través de les xarxes socials, hem empatitzat amb ell i hem viscut, bé hem patit o bé hem gaudit, en la seua companyia. D'esta manera, ens hem introduït entre les seues lletres, per la porta trasera de la seua vida personal on, "durant vint-i-quatre mesos ha anat anotant setmana rere setmana les seues vivències, observacions, crítiques, reflexions, així com els seus sentiments i les seues emocions, tot conformant un artefacte literari on ens trobarem les petjades d'un home senzill i honest que, contra vent i marea, continua fent i refent la seua obra literària", com ben encertadament ens indica la sinopsi de la contraportada del seu llibre. Si en lloc de tractar-se d'un dietari, fora un programa de televisió, segurament tindria un format semblant a un Vint-i-quatre hores amb..., on un Manel Alonso despentinat i amb espardenyes d'estar per casa, ens aniria contant eixes experiències, davant d'un univers de llibres i aniria donant-li l'entonació que correspondria a cada moment. Les petjades de l'home invisible, em serveix -ens serveix- per a conèixer al Manel que menja i desmenja, beu i desbeu, dorm i va a comprar el pa al forn del cantó. Entre les línies d'esta publicació, per tant, descobrim a Nelo, a Nelet, el fill de la perla, al Manel pare, al Manel espós, al Manel fill, al Manel ciutadà, al Manel cívic, al Manel crític, al Manel polític, a l'escriptor, al poeta. En definitiva, a la persona. A Manel Alonso i Català.

viernes, 13 de octubre de 2017

Sentir o escoltar?

Les orelles són aquells pavellons auditius que ens permeten prestar atenció a allò que diu o parla alguna persona, o a algun soroll produït per qualsevol animal u objecte. En valencià, a diferència del castellà, on es distingeix entre oreja i oido,  sent el primer la part externa, és a dir, el pavelló auditiu i el segon la part interna, que es composa del timpà, la caixa timpànica i tots els òrgans minúsculs que allà dins habiten, l'oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana. Més grans o més menuts, amb arracades o sense, els pavellons auditius, anatòmicament es troben ubicats en la part més alta del cos, per a poder així absorbre el màxim posible la informació que per eixa via, ens pot arribar. Deia Socrates que les persones tenim dos orelles i una boca, per a parlar la mitat i per a prestar el doble d'atenció a allò que es diu. El nostre vocabulari és el suficientment ric per a expressar els diversos nivells d'atenció que nosaltres prestem a la informació que ens entra per les nostres orelles. I així, es parla de sentir, quan un perceb per mitjà de l'orella. Es parla d'oir a percebre sons amb el sentit de l'oïda. Pel contrari, es parla d'escoltar, quant es posa atenció a allò que es diu, es a dir, quan es fa cas d'allò que ens diuen. Però resulta curiós que el verb sentir, fa referencia també, polisèmicament, a percebre amb els sentits les impressions dels objectes, normalment, amb exclussió de la vista; també a patir un dany físic i a tenir compassió o doldre's. Per la qual cosa, un por sentir qualsevol soroll i por sentir qualsevol cosa. I es por jugar amb eixa polisèmia per a indicar que un senteix alguna cosa, tant amb les orelles, com amb qualsevol altre sentit. A voltes, el verb sentir el substantivem i emprem expressions ja fetes com "t'acompanye en el sentiment" en moments luctuosos. "Què no m'has sentit?" Sol dir el pare o la mare al fill quan el riny. De la mateixa manera, un diu "ho sent" fent referència a que lamenta una determinada circumstància, normalment no agradable. Però, en un altre contexte podria ser que la persona en qüestió ha escoltat alguna cosa i en preguntar-li "ho has sentit?" el seu interlocutor diga "si, ho sent". O també, que aquell progenitor que diu "què no m'has sentit?", segurament la situació real que està desenvolupant-se, siga que li acaba de fer una carícia al fill i el que realment li pregunta és si perceb la carícia que li està fent. Este últim significat sería una miqueta rebuscat, però podria donar-se el cas. Be, com ara mateix puc sentir cóm sentiu que esta entrada s'acabe, ho deixarem ací per hui.



martes, 3 de octubre de 2017

Gats

De matí, quan vaig a agafar el cotxe per a anar a treballar, davall de ma casa, solc coincidir amb una dona de mitjana edat que va espentant un carro de la compra. Quan arriba a un lloc predeterminat del carrer, es deté, trau del carro de la compra una safata rebutjable, que ompli de menjar per a gats i una altra  que l'ompli d'aigua que porta dins d'una botelleta de plàstic. Qualsevol objecte reciclat li val per a dipositar el menjar i la beguda: la base d'una botella de plàstic retallada amb unes tissores, una safata de cartó, de plàstic, o bé de suro on abans hi havia qualsevol tipus de menjar i que, després de menjar-nos el seu contingut, acaba els seus dies a un contenidor del fem. Els dos recipients els diposita a terra a llocs estratègics predeterminats, que solen ser bé entre dos cotxes, bé a un solar o bé davant de la porta d'alguna vivenda abandonada. Esta dona pareix ser que té un recorregut ja establit, i que tots els dies sol fer el mateix camí a la mateixa hora. Varios gatets, pareix que la oloren en la distància i solen eixir-li a l'encontre, tot i esperant la saborosa recompensa. Fins i tot, en agraïment, pareix que l'acompanyen una miqueta quan se'n va. No la conec a esta dona. Ni sé l'ofici que té, ni a què es dedica. Només sé que allà les set i mitja del matí, solc coincidir amb ella al carrer, davall de ma casa. Sempre que la veig passar, parar-se als llocs establits i omplir els recipients de menjar i beguda per als gats, a banda de preguntar-me de què viurà esta persona, em solc fer la mateixa pregunta. És aconsellable donar de menjar als animals del carrer? Vivim en una societat en la qual els valors ecològics van en augment. A quasi totes les llars hi ha un gatet, o un goset al qual se'l cuida, moltes voltes com si fora un més de la família. Probablement, des de la bona fe, hi hagen persones que, des de la bonhomia, consideren que la millor forma de vetllar pels animalets del carrer, siga deixant-los lliures, com si no tingueren amo, igual. Però, realment ens hem parat a pensar en la quantitat de malalties que tots estos animalets salvatges poden arrossegar darrere seu i que ens poden transmetre a les persones? Algú s'ha plantejat els problemes que poden ocasionar una colònia canina o felina en plena  llibertat en allò referent a la seua reproducció? On ara hi ha una parella d'animalets, a la volta d'un curt termini de temps hi ha tres o quatre animalets més. I així, successivament, es van reproduint de forma exponencial. Des de la meua humil opinió, pense que hauria d'estar més controlat tot allò dels animals en llibertat, sobretot per part de les administracions públiques, especialment per part dels ajuntaments. Probablement si este tipus de samaritanisme el practicàrem més en les persones que en els animalets, un altre gall ens cantaria, sobretot en allò referent a les relacions humanes en general.

viernes, 29 de septiembre de 2017

Torres de Quart

A la ciutat de València, a l'encreuament entre els carrers Guillem de Castro i el de Quart, hi han unes torres bessones, que tenen forma cònica, semicircular, coronades amb merlets en la seua part superior. Són les comunment anomenades Torres de Quart. Foren construides al segle XV pels nobles mestres en l'art de la pedra Francesc Baldomar i Pere Compte. I sòn el residu de la muralla que envoltava la ciutat de València, fins que un Governador Civil de València anomenat Ciril Amorós, al segle XIX va decidir derrocar les seues muralles i mantindre alguns elements de la mateixa, com les torres de Quart o les de Serrans i derrocar altres, com el Portal Nou, que estaba ubicat exactament on es planta cada any la falla de Na Jordana. Infinitat de voltes he passat per davant de les Torres de Quart a peu, en cotxe, en bicicleta, en autobús, en taxi... L'altre dia vaig passar per allí, passejant tranquil·lament. Era de matí, sobre les huit, i estava fent temps, esperant a que obrira una administració propera, on hi havia d'anar per a fer unes gestions. I, mirant mirant este impressionant monument, em vaig adonar que, a la seua part cil.líndrica, la que dóna de portes cap a fora, sobretot a la seua part superior, per davall dels merlets, hi han, com si foren pigues d'una pallola mal curada, o arruges d'una front d'ancià, o clots d'un camí ral, una sèrie de forats, estesos per tota la superfície vertical externa de les torres. El pas del temps, però sobretot les diferents guerres viscudes i patides per este monument, com la guerra de successió, la guerra de la independència, les guerres cantonals o la guerra civil, han anat canviant i deteriorant la seua imatge. Si les mirem de lluny, no ens donarem a penes compte, però si ens arrimem a contemplar-les d'una manera més detinguda, es poden apreciar ben clarament els orificis. Després de més de cinc segles d'existència, estes torres continuen dempeus, de forma magestàtica tot i mostrant el seu esplendor de temps passats. I ara que ha arribat setembre i hem reiniciat les activitats quotidianes després d'un calorós i relaxat estiu, no puc evitar reflexionar al voltant d'este fet. I a l'igual que les torres de Quart han rebut mil i una canonades al llarg de la seua historia, per a intentar derruir-les i accedir dins de la ciutat,  tots i cadascun de nosaltres també som torres de Quart que, dia a dia, aguantem les envestides diàries de la vida.  "Mil voltes em cauré, mil i una m'alçaré", diu un conegut refrany, tot i fent referència a  la capacitat de superació, que hi ha innata dins de l'ADN de les persones. Però, si mirem cap al futur, el millor de tot és que als forats ocassionats per artilleries diverses al llarg de la nostra història, hi han hagut aus que, de forma innata, han trobat el lloc idòni per a assentar-se i construir el seu niu.

viernes, 22 de septiembre de 2017

Aitana


La setmana passada vaig anar de bateig: El bateig d'Aitana. Aitana és la filla d'una cosina germana meua, amb la que vaig viure  mil i una aventures quan teniem vint anys: varem anar d'acampada, varem eixir per les nits, varem anar de vigília, varem anar d'excursions, varem anar de dinars, de sopars... en definitiva sempre hem tengut un contacte fluit pel fet d'haver viscut en la mateixa finca, ser familia i haver compartit amics comuns, pràcticament des de la infantessa, sobretot en aquells temps daurats en els que el major dolor de cap d'un era el color de la camisa que anava a posar-se un esta nit, per a eixir de marxa amb els amics.  Després de més de deu anys de feliç matrimoni, ha arribat el moment en el que a l'arbre frondós que varen plantar junts Jorge i Isabel allà pel dos mil tres li ha brotat una branca nova. Es tracta d'un rebrotim menut, tendre, en forma de xiqueta, que li ha donat llum a tota la família. Ja fa molt de temps, vaig llegir a un llibre de Miquel Adlert Noguerol anomenat "De la meua catacumba" la següent reflexió: "Crec haver llegit, pero no recorde on, que cada chiquet que naix es una demostració de que Deu encara confia en l'home" (sic). I, efectivament, ara que Aitana ja està present entre nosaltres, la més menuda d'entre els seus cosinets, i que pertany a eixa generació que ha nascut amb un mòbil, una tablet i un grapat de noves tecnologies davall del braç - ja no amb un pa- no puc més que constatar quànta raó té la cita en qüestió. Que les circumstàncies personals de cadascun venen, com deien els nostres majors, quan nostre Senyor vol, no quan volem nosaltres. Que quan es desitja alguna cosa, només hi ha que lluitar per ella i que, si ha de ser per a nosaltres, ho serà. I si no, pues no ho serà. Que voler és poder. Que la perseverància és el motor que fa moure tots i cadascun dels nostres passos. Que no hi ha cap de camí fàcil que ens porte a cap de lloc que valga la pena. I que cada objectiu que un es marca en la vida és una meta a conseguir i que, quan s'ha conseguit, és objecte d'autorrealització personal que ens ompli de claredat la nostra vida, com si fora la llum del migdia. Una volta més, ens varem reunir al voltant de la taula la meua família materna, per a celebrar tan important esdeveniment. I un comprova una volta més,  cóm els més majors, es van fent cada volta més majors. Cóm els més menuts, també es van fent cada volta més majors. I cóm nosaltres, irremediablement, anem fent-nos també majors. I d'eixa manera, un perceb cóm el pas del temps és un arrap o un bes, tot i depenent de l'edat de qui es tracte. Només puc concloure estes senzilles paraules, tot i dirigint-me a Aitana, per les venes de la qual, corre sang de Paterna. I de Manises. I de Torrent. I d'Alaquàs. I també de Benimàmet. Que sigues benvinguda a esta Terra. A este, el teu poble. Que sigues benvinguda a la teua llar.

viernes, 15 de septiembre de 2017

Juan Antonio Llopis


Tal volta perquè els records de la infantessa es projecten al llarg de la vida d'un mateix i el fan ser una miqueta més feliç, sempre que arriba el començament del curs escolar escric una entrada amb la temática de l'escola, per a recordar eixos temps en els que el major mal de cap de un, era el fer els deures de matemàtiques, o la redacció al voltant d'un tema qualsevol que ens  havia manat el mestre. Si a l'antiga EGB hi havia un moment de inflexió, eixe era el canvi del primer a segon cicle, és a dir de 5 a 6 d'EGB. És eixa època de la vida d'un mateix, al voltant del onze anys , en que es deixa de ser xiquet, per a començar els primers passos de l'adolescència. Si en eixe primer cicle de la meua formació, un clàssic don Paco Barambio va ser qui ens va portar de la mà a aquells xiquets que formavem aquella classe del col·legi Villar Palasí de Paterna, en el segon cicle varen ser no un, sinó dos mestres el tàndem que ens va portar de la mà en l'Educació General Bàsica que culminava l'educació obligatòria, i que varen ser D. Juan Antonio Llopis i D° Isabel Cañas. Es tractava d'una generació de mestres més moderna, més progressista i amb una visió del món una miqueta diferent  a la que se'ns havia oferit fins a aquell moment. Era a mitant dels huitantes, l'època en la que els pallassos de la tele ja es veien en color i deixaven pas a altres series com David el Gnomo o la volta al món en huitanta dies, duta a terme per un gos amb trets humans com era Willy Fogg. No deixa de ser curiós cóm des del primer dia, D. Juan Antonio Llopis ens va demanar que li parlarem de tu. I més curiós encara fou que pràcticament ningú prenguerem nota de les seues paraules, influenciats sobretot pels savis consells paterns, de tal manera que el que feiem era cridar-lo amb el seu primer nom, això si, amb el don per davant. D'esta manera va passar a ser conegut com don Juan. Aquell mestre nascut a Bocairent i que a principis dels setantes es va estrenar a Massalavés el curs de 1970, en acabant va estar destinat a Requena en 1971 i 1972. L'any següent va exercir la docència a Alginet, per a acabar exercint al Villar Palasí, de Paterna, pràcticament des de la seua inauguració i durant 19 anys. El seu últim destí fou el col·legi Mestalla, a València, fins a la seua jubilació, ja en els norantes del segle passat. Amb ell vaig descobrir la meravellosa experiència d'anar d'acampada i dormir fora de casa, en companyia dels companys de classe en una tenda de campanya. Trenta anys després, encara recorde l'olor de pipa per les escales del Villar Palasí mentre un bon grapat de xiquets anàvem en fila índia, a la classe. O aquells monòlegs sobre temes diversos que aparentment no tenien res a vore amb la matèria docent que tocava explicar, però que en acabant, amb el pas del temps, a un li han servit en la vida més del que pareix. Recorde el sac de taronges que preparava mon pare, un per a ell i l'altre per a donya Isabel en vespres de Nadals com a detall o com a estrenes, mentre mon pare li preguntava: Cóm va el xic? Si es porta mal, castigue'l". O aquell equip de voleibol femení que el compossaven les companyes del nostre curs, tant del grup A, del B com del C, que jugava els dissabtes de matí contra equips dels altres col·legis de Paterna i que animavem, tots a una.  O aquella excursió que varem fer al seu poble, Bocairent, ubicat a la vessant noroest de la Serra de Mariola, on vàrem descobrir les coves d'este meravellós poble de la comarca de la Vall d'Albaida. Probablement un dels últimps records que guarde amb ell, siga aquell viatge final de curs a Andalusia, amb el "The final countdownt" d'uns melenuts Europe, com a banda sonora original del viatge. Era l'estiu de 1987 i aquella excursió de tota una setmana fóra de casa, fou una espècie de viatge iniciàtic que va suposar un canvi d'etapa en la meua vida. Era el mes de juny. Havia conclós l'EGB i a setembre començava l'Institut. Nous estudis,  nous companys i noves responsabilitats anaven a formar part de la meua vida. Nous professors, alguns d'ells eminentíssims, entrarien a formar part de la meua vida i que han influit en la meua forma de ser. Però, de tant en tant, encara recorde, com un ensomni, aquells primers examens de naturals de dos temes, aquells exercicis de matemàtiques, aquell magnetofon enorme on escoltavem la pronuncia en francés, o aquells exercicis de gimnàstica o de plàstica que, en el seu moment eren autèntics problemes que ens llevaven la son i que el pas del temps ha fet que siguen uns bells records que quan em venen a la ment no poden evitar arrancar-me un tendre somriure.