domingo, 18 de febrero de 2018

Campanar



El pare de ma mare, és a dir, el meu iaio Vicente, va nàixer a Campanar, un tres de gener de l'any 1901, quan a penes en feia quatre que eixa localitat havia deixat de ser un poble apegat a la capital, per a acabar sent el barri absorbit i encaixonat entre quatre gratacels, dins del districte quatre de la ciutat de València, que és en l'actualitat. I va nàixer a una alqueria anomenada popularment, alcria de Lleonart, que es troba en l'antic camí que uneix Paterna amb esta localitat. Recorde haver anat de menut a dita alqueria on hi havia, només entrar a mà esquerra un forn morú i una figuera enorm, que feia unes figues napolitanes molt bones.  En aquell racó de l'horta de València va transcòrrer la seua infantessa i la seua juventut: l'alcria, els carrers diversos de Campanar, la llotja de Valencia on solia anar cada dijous per a saber els preus de les mercaderies, la plaça de l'Esglèssia de Campanar, dins del temple de la qual es venera la Mare de Déu de la Misericordia, més comuntment coneguda com la Maedéu de Campanar. Conta la tradició que dita Mare de Déu fou una troballa que es va produir un 19 de febrer de l'any 1596, per part d'un obrer, quan es varen dur a terme unes obres de millora del temple, amb la construccio d'un nitxol per a soterrar als rectors encarregats de dita parroquia. Conta la tradició també una serie de miracles que es varen succeïr, un amb un xiquet que va caure a un pou que hi havia al costat de l'esglèssia i que es va lliurar d'ofegar-se gràcies a la intervenció de la Mare de Déu, o el d'una xiqueta d'uns nou o deu anys que  anava amb un xiquet de bolquers, que varen caure els dos dins de la sèquia de Rascanya i que es varen lliurar de ser engolits per la roda del molí de la Torreta, gràcies, de nou, a la divina intervenció. O la polseta que es rascava del bust de la imatge i que es distribuïa als malats de Campanar, per a la seua sanació, O la seua incercessió en els parts, especialment en els més difícils. Totes estes històries les he escoltades de ben menut en cals meus iaios, els quals varen viure en primera persona aquells temps convulsos de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, a la casa del carrer Major de Paterna, on vivía la meua iaia Sabe on, quan hi anava a festejar el meu iaio muntat en un cavall, el nugava a la portalada. Conten que quan el pare de la meua iaia va saber que a una filla seua la rondava un xicon de Campanar, va preguntar per ell entre els llauradors de la zona i li varen dir "Fica'l en casa", donant a entendre la seua gran valia. A aquella casa del carrer major on vivien els meus iaios va transcòrrer la seua vida des que es casaren. Allí nasqueren ma mare i les meues ties. I d'allí guarde, probablement els records més feliços de la meua vida, especialment a aquell corralet on jugava amb els meus cosinets, amb les plantetes que cultivava la meua iaia i amb els meus joguets. El meu iaio Vicente, ens va deixar, curiosament, un diuit de febrero de l'any 1979, dia de la vespra de la Maedéu de Campanar. Trenta-nou anys després, el recorde. I recorde també aquells temps en els que jo només tenia sis anys: el anar del braç de ma mare a vore la processó de la Mare de Déu de Campanar cada dia 19 de febrer de vesprada, el paquet de caramels que ens regalava a tots els nets la meua iaia el dia de sant Vicent Ferrer, per la onomástica del meu iaio, ... I ara que estem en els dies de la festa grossa de Campanar, són records que broten a la soca d'una figuera, al costat d'un forn morú que ja no existeix, però que que va existir durant molts anys, a l'alcria de Lleonart, a Campanar.










jueves, 8 de febrero de 2018

"Chinchoso"


Als carnestoltes del Villar del Arzobispo, que són de ben segur els més importants de tota la província de València, hi ha un personatge molt peculiar. És el chinchoso. No és una persona de carn i ossos. Ni un animal. Ni un objecte inanimat. Ni tan sols un personatge de ficció. Si una xinxa es un insecte de cos aplanat i ovalat, que du antenes curtes sense ocals i amb els ulls compostos, desenrotllats, nocturn i lucífug, de color roig fosc que xupla la sang de les persones i produïx irritacions, quan parlem de chinchoso, per analogia, i referint-nos a una persona, estem parlant d'aquella que és molesta y pesada. El chinchoso, sol tractar-se d'algun personatge popular, conegut per tots, famós, que representa els valors més negatius mostrats a les seues accions. Es tracta, per tant, d'un personatge fosc, caspós, malcarat i ombrívol. Se'l representa en forma de  monigot fet de cartó i de fusta, a l'estil d'un ninot de falla, per part del Centro Ocupacional "los Serranos", -els materials amb els quals es construeix són els mateixos-. Empresonat dins d'una gàbia de fusta, representa tots els sentiments roïns que acompañen innexorablement a les persones. És una manera festiva i lúdica de declarar simbólicament a una persona i els valors negatius que representa, com a non grata i es manifesta, d'esta manera, que la volem vore ben lluny de tots nosaltres. Cada any, la Comisión del Carnaval sol triar un chinchoso que, des de la seua seu social, fins a la foguera encesa a la calle de las Cruces des de la nit anterior, és portat en un anda engabiada, sangonejat, vilipendiat, espentat i sacsejat per tots aquells que el porten al muscle. Una volta arribats al seu trist destí, és llançat al foc de l'enorm foguera on es consumirà, en companyia de tots els mals roïns que el chinchoso representa, entre els crits descomunals de la gent i la música, que sona sense parar, amb el desig de que les flames purifiquen les males accions del personatge en qüestió. Entre les persones declarades com a chinchoso, destaquen, entre altres: Georges Bush, Iñaki Urdangarin, Belen Esteban... La llista és més bé ampla. Des de l'any 1985 en què es va implantar esta nova activitat festiva dintre dels Carnestoltes, més de trenta persones,  normalment personatges de la vida pública nacional i fins i tot internacional, encara que, tal volta es tira de menys nomenar com a chinchoso algún personatge local, han ostentat tan important càrrec. Tots porten un chinchoso dintre de nosaltres que ens acompaña tots els dies, allá on anem. És el que mostra a tots els demés la vessant, el nostre aspecte mes insuportable, mes ridícul, més neci i mes extrafolari. I ara que estem a punt d'entrar en la Quaresma, tal volta siga el moment més idoni per a reflexionar al voltant d'eixa banda fosca de la lluna que tots arrastrem darrere nostre, per a botar-li foc i consumir així, tots els sentiments roïns, totes les males accions i totes les omisions dutes a consciència per tots i cadascun de nosaltres, que ens impedeixen dessenrrotllar-nos plenament i ser millors persones.

jueves, 1 de febrero de 2018

Aniversari

Des de sempre, he tingut la necessitat d'escriure. De deixar per escrit allò que tenia necessitat de manifestar: totes les meues idees a tots els vents, com si d'un altaveu rovellat ubicat en alt es tractara. Dóna igual la forma d'expressar eixes idees, bé siga en prosa o bé siga en vers. Eixa necessitat d'escriure sempre ha estat present en mi, com si es tractara d'una necessitat fisiològica, a l'igual que ho ha estat  la necessitat de menjar o la necessitat de beure. Per eixe mateix motiu, i amb l'obligació, podriem dir-ne moral, també, d'estar actualitzat a eixes noves tecnologies que ara mateix dominen el món, allà pel dos-mil onze o dos-mil dotze vaig comenzar a crear i a desenrotllar tècnicament este blog que ara mateix teniu entre les mans. Per fi, el deu de febrer de dos mil tretze, vaig fer la primera publicació en este blog. Es tractava d'un post o una entrada, podriem dir-li fundacional o programàtica, anomenada "El plaer d'escriure per a ningú", on vaig establir les bases del que seria el llibre d'estil d'este blog que a les vostres mans teniu. Si feu un click ací (X), podreu tindre accés a esta entrada. Amb la bucòlica imatge de la màquina d'escriure de Carles Salvador presidint el post, vaig deixar patent que "la finalitat d'este blog és disfrutar amb l'íntim plaer i la fonda satisfacció d'escriure. Encara que siga  escriure per a ningú". D'ahí va nàixer el nom d'este blog i d'ahí també la constància, així com la paciència per a publicar, amb una periodicitat setmanal, una entrada al blog. Des d'aleshores i fins a l'actualitat, d'una forma més o menys continuada he anat publicant, amb la regularitat establida, un post, referit a tot allò que m'ha anat cridant l'atenció, que m'ha produït qualsevol tipus de curiositat o que he tingut interés en escriure. De forma ordinària, amb format de columna d'opinió amb al voltant de cin-centes paraules, o de forma extraordinaria, amb un altre format, més divulgatiu, he anat publicant al voltant de temes diversos: sobre el meu poble, Paterna, les seues tradicions i els seus records, sobre el meu treball, sobre literatura, sobre escriptors volguts i admirats, coneguts i amics, presents o que ja no estan entre nosaltres, sobre esdeveniments familiars: naixements, primeres comunions, bodes i soterrars, i, en definitiva, sobre tot allò que m'envolta i que m'ha cridat l'atenció, ha segut objecte d'escriptura al meu blog. El seu secret no ha segut un altre que el fet d'estar especialment receptiu al món que a un l'envolta per a, de forma immediata, deixar escrit un sentiment, una sensació o un impuls. La necessitat d'escriure ha fet la resta. Hui estem d'enhorabona perquè al llarg de cinc anys he anat quallant, amb la paciència d'un sabi orfebre de la lletra i de la paraula, més de dos-cents cinquanta posts sobre temes diversos. Eixes publicacions, han segut la meua veu oficial dins d'un univers de recent creació com és l'univers cibernètic, que ens permet a tots parlar i sobretot, ser escoltats per qualsevol persona que tinga una connexió a internet i ganes de llegir. Per això mateix, només tinc una paraula per a tots vosaltres que, d'una manera més o menys periòdica, em llegiu, em seguiu i fins i tot em feu algun que altre comentari al voltant d'allò que vaig publicant: Moltes gràcies!!

martes, 16 de enero de 2018

Dolores O'Riordan


Una volta mes, els mitjans de comunicació ens fan ressó d'una luctuosa notícia, que ha incendiat, quasi immediatament, les xarxes socials: Es tracta de la trista desaparició de la famosa cantant irlandesa, Dolores O'Riordan, la més que coneguda vocalista dels Cranberries. Era pels anys noranta quan un jove grup irlandés de música rock apareixia al panorama musical mundial amb una veu molt particular de cabells curts flamejants i mirada fosca, quasi agresiva, ressaltada per eixe fons d'ulls que la caracteritzava. Des de la cançó que els va donar a conèixer, Zombie, on es denunciava la situació a Irlanda del Nord i els enfrontaments armats entre catòlics i protestants durant dècades, a la tendresa de Ode to my family,  en homenatge a les víctimes de la guerra de l'antiga Iugoslàvia que en aquells anys es desagnava en una cruel guerra civil a la zona dels Balcans, o el bucolisme de Dreams, de When you're gone, Free to decide, Promises, Animal instict o Just my imagination, les seues cançons, que beuen directament del folk tradicional irlandés, a l'igual que la majoria dels músics d'esta nacionalitat i que s'han donat a conèixer a tot el món, en este cas els Cranberries han sabut transmetre eixa essència folk en un rock alternatiu, post grunge o rock celta, que ens ha marcat a tota una generació, en la qual m'incloc. Als anys noranta, jo era un jove estudiant de Dret que, en les nits dels caps de setmana eixia amb els amics, bé de la facultat o bé de Paterna. I rar era el pub on, en un moment determinat de la nit, no s'escoltava una cançò dels Cranberries, en el moment en què un sostenia amb la ma un cubata i seguia amb la mirada a una companya de la facultat, o feia l'imposible per a parlar amb aquella xicona de la que un havia estat tota la vida enamorat i mal había tengut el valor de demostrar-li els seus sentiments. Eren aquells temps en els que el major mal de cap d'un era preparar un examen de Dret Processal o de Dret Penal, convocat per a un setze de juny o quedar amb els amics en el bar de la plaça del Poble de Paterna, aleshores anomenat San Pedro, regentat per aquell barman anomenat Samuel Henares, amic de Manolo el del Bombo, i que va saber elevar a espectacle la truïta gegant de creïlla fregida, que el va fer famós en molts municipis del nostre territori. La vida de Dolores O'Riordan, ha segut la d'aquella persona que, nascuda dins d'una cultura agrícola irlandesa, des de ben menuda va descobrir que la seua passió era la música. Conscient del seu potencial vocal, i amb una tesitura vocal mezzosoprano amb la qual sabia jugar molt bé, com queda ben palés a les seues cançons, ja d'adolescent ja cantava al cor de la esglèssia a la qual assistia de forma regular. I fou amb els Cranberries on va dessenrotllar la seua passió per la música. Ens va deixar el passat 15 de gener, de sobte, quan estava a Londres preparant una gravació, tot i deixant òrfena una part de la banda sonora de la meua juventut.






viernes, 12 de enero de 2018

Escrits

He entrat a un water públic per a fer certes necessitats fisiològiques que, dita siga la veritat, tots fem. I, en tancar la porta d'eixe habitacle, descubrisc, una volta més, cóm, a la fulla interior de la porta conforme es tanca hi apareix al llarg de tota d'extensió de la porta una sèrie de garabatos escrits per diferents mans, que la emborronen i li donen un aire de brutícia i sucietat que fan que per obrir eixa porta, un haja de tocar el pom amb la punteta dels dits, amb molta cura i que en acabant un acabe rentant-se-les amb abundant aigua i sabó, per a no contagiar-se amb els més que probables microbis i paràsits que de segur presupossem que niuaran en eixe racó. El servici en si, està net, però la impressió que dóna la porta tota ratllada per mans diverses, fa que un tinga un cert prejudici al entrar per a utilitzar-lo. Tenim el mal costum d'embrutar les parets o les portes d'aquells llocs on hem d'estar una estona més o menys llarga, sense fer ninguna cosa en particular, com pot ser un wc, un ascensor, un pupitre o qualsevol altre lloc que, no sent molt gran, necessàriament ha de ser públic. Perquè, quí gossaria ratllar les parets de sa casa o de l'ascensor de la finca on un viu? Realment, és vergonyós, una falta de respecte i d'educació de cara cap als demés, que vulnera un principi tan elemental com el que diu que allò que no vulgues per a tu, no ho vulgues per als demés. De fet hi ha refranys que critiquen esta mala conducta, com el que diu que "La pared y la muralla es el papel del canalla". Però, una volta un es troba entre quatre parets i cara a una porta tota plena de escrits, no pot evitar un, llegir allò que allí hi ha escrit. S'ha de reconèixer el tarannà creatiu que més d'un tenen ocult i que el deixen desenvolupar lliurement, en els moments en els que no hi ha ningú mirant. Hi ha diferents tipus d'escrits. Hi ha el cràssic graffiti que es dibuixa, hi ha la bandera subversiva o anticonstitucional, o l'esvàstica clàsica, que la única cosa que pretenen és provocar a aquell que llig allò.  O la frase escatològica de torn, que no reproduïm ací per no molestar al personal. O la frase en contra del govern, del poder o de l'statu quo establit. O la frase filosòfica que ens fa reflexionar durant uns instants sobre el que estem llegint. O algun que altre improperi o alguna paraula malsonant que preten escandalitzar a qui la llisca. O alguna declaració d'amor dolçament escrita. O alguna frase de desamor i de despit, plena d'agror i de dolor. Tot l'univers cap en un pam quadrat de porta, o de paret i que algú ha decidit blasmar a la paret. I que, encara que diga una conducta totalment rebutjable, no ens impedix, en un moment concret i determinat, passar una bona estona.

viernes, 5 de enero de 2018

Vint-i-cinc aniversari



Carlos Gardel, fa ya cent anys, cantava aquell tango tan famós que deia "Volver, con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien. Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada, que febril la mirada..." Quan jo era menut, alguna volta, sonava esta cançó i, quan escoltava allò dels vint anys, no acabava d'entendre allò que volia dir exactament la seua lletra. Ara, quan la meua edat duplica els anys als que fa referència esta cançò, és quan comence a entendre el que vol dir allò de que passen els anys sense adonar-se'n un del temps que realment ha passat. I és quan un veu que han transcorregut vint anys com si haguera transcorregut un dia. I a voltes transcorren dies que parèixen vint anys. Vint anys no són res. Però vint-i cinc anys en són molts. Vint anys són cinc olimpiades, quatre lustres o dos decades. Però vint-i-cinc anys és el transcòrrer de tota una generació. Esta setmana passada, vaig asistir a unes noces d'argent molt entranyables, en este cas, de la banda de la meua família cognatícia: concretament els meus cunyats cumplien vint-i-cinc anys de casats. Vint-i-cinc projectes, vint-i-vinc somriures, vint-i-cinc paraules, vint-i-cinc cartes, vint-i-cinc roses, vint-i-cinc sentiments, vint-i-cinc... I mentre estava al dinar familiar que després de la cerimònia es va celebrar per a commemorar tan important efemèrides, entre plat i plat, recordava els bons i els no tan bons, moments viscuts en la seua companyia. Des d'aquell dia ja llunyà que els vaig conèixer, fins a l'últim dia que els vaig vore i varem estar junts. Molt són eixos moments viscuts. Però sobretot, els que ens queden per viure junts. I quan escric estes paraules, no puc menys que alçar una copa telemàtica plena de cava, també telemàtic,  per a brindar i recordar a tots aquells que aquell tres de maig varen estar presents en aquella cerimònia i que hui en dia, continuen estant presents. A aquells que estigueren presents i que en l'actualitat no ho estan, però continuen guiant-nos en la nostra vida. A aquells que no vàrem estar presents perquè erem una mera suposició, un projecte o una utopia, però que sí que ho estem en l'actualitat i pensem estar-hi un bon grapat d'anys, per no dir per a sempre. Però sobretot el meu brindis és per a Javi i Elena, qui en el seu dia foren novençans i que hui són un matrimoni en la seua plenitud. Hui, el dia du el vostre nom escrit entre els núbols. Perquè no hi ha amor verdader que no aguante el sol i la pluja, ni paraula tendra que no sàpiga entendre una mirada esgotada o un rostre cansat, després d'un dia intens de treball. Hui és el vostre dia, que celebrem tots amb l'alegria i la satisfacció de vore crèixer el vostre sentiment, com ho fa una olivera o un ametler que vareu plantar ja fa vint-i-cinc anys i que ara mateix és un arbre frondós que dóna ombra a tots aquells que davall les seues branques tenim la dita de ser acollits.





domingo, 31 de diciembre de 2017

Benvingut, 2018!!

Cada any nou que arriba, és una nova oportunitat que Déu ens dóna per a demostrar-nos a nosaltres mateixos, així com a tots els demés, que podem ser una miqueta millors i, d'eixa manera, poder arribar a ser millors persones cada dia que passa. Sempre que comencem any nou, encete agenda nova. I, en eixos primers dies, aprofite per a fullejar-la i olorar la seua flaire a cola de imprenta, arrimant-me-la suaument a la pituitària, amb la mateixa delicadesa amb què un olora un llibre nou, recien adquirit a la llibreria. En este cas, el llibre nou és aquell que un va escribint, del seu propi puny i letra, en primera persona  i on quedarà reflectit per a sempre tot allò que anem fent al llarg de l'any, com si d'una fotografia en blanc i negre es tractara. Com si d'un ritual ancestral es tractara, escric en la primera plana el meu nom i cognoms, així com les meues dades personals, faig un parell d'apunts, duc a terme unes quantes anotacions que vaig arrastrant d'any a any des de temps immemorials d'agenda a agenda i copie a una plana destacada del dietari, un o varios poemes, bé propis o bé d'algun escriptor dels que m'agraden, que habitualment llisc i que devotament admire, que inspiraràn cadascun dels minuts viscuts a l'any nou que acaba de nàixer. I ara que estic fullejant la nova agenda, m'asome al precipici dels tres-cents seixanta-cinc dies veniders i aguaite, full a full, dia a dia, mes a mes, tot allò que se'm vindrà damunt de les meues esquenes. Faig una xicoteta prospecció dels dies de treball que m'esperen irremeiablement, dels dies de vacances que gaudirem de joia plena, de les festes que  venerarem amb el fervor que realment es mereixen i pronostique alguna dada incerta que m'esperarà de forma traidora, com un lladre astut darrere d'un cantó,  I veig que, darrere de tots i cadascun dels fulls de l'agenda que acabe d'escomençar, s'amaguen tres-centes seixanta-cinc oportunitats, per a donar les gràcies, per a demanar perdó, per a perdonar, per a gaudir de les coses quotidianes, per a oblidar, per a emocionar-nos, per a ruboritzar-nos, per a guanyar, per a perdre, per a remuntar, per a somriure, per a descobrir coses noves, per a plorar, per a escriure, per a viatjar... en definitiva, per a viure. Perquè cada any nou que mamprenem cada un de gener, és un regal que  ens fa la vida a cadascun de nosaltres. És un ticket nou que adquirim en la nostra fira personal, per a continuar al dalt del carroussel de la vida. És un generós doll d'aigua que brolla des de les nostres entranyes, per a beure sense mesura. És una enorm casa nova que se'ns ha regalat, on totes les habitacions són nostres i on podem fer tot allò que ens vinga en gana. És un vehicle que està esperant-nos a la porta de casa, amb el dipòsit plé de gasolina i el motor encés, esperant que pugem, dispossat a portar-nos a la fi del món. Només hem de tindre voluntat. Aprofitem-lo!!

domingo, 24 de diciembre de 2017

Conte de Nadal



Principia erat verbum. "Al principi era la paraula. I la paraula era Déu. I la Paraula habitava en Déu". Amb estes paraules, comença l'Evangeli de sant Joan. A la catedral de Notre Dame de París, entre arcs ogivals, voltes de creueria, arcsbotants, florons, vitralls i rosetons,  hi ha exposat un Betlem tradicional, amb tots els elements que solen ornamentar esta manifestació de cultura popular. Hi han els pastors, els reis mags, i tot un poble, Betlem, amb les seues casetes i els seus habitants. Hi ha el ferrer,  el fuster, el llenyater, el terrisser, la dona que renta la roba vora riu, el riu que travessa la ciutat elaborat amb paper d'alumini, les casetes fetes de fusta, el portal, l'estrella que ocupa tot el sostre del portal, l'àngel que, dalt del sostre, sosté un cartell que ens recorda la pau a la terra per als homens de bona voluntat. I, entre la Maedéu i sant Josep, el ruc i la mula, se'ns mostra el Jesuset, no ja en forma de xiquet, sinò en forma de Llibre. El Jesuset és un Llibre viu, obert per una pàgina qualsevol. Perquè el naixement  de Crist, no és,  ni més ni menys que la presència de Déu, enmig de l'home. La Paraula viva, que naix en un senzill portal, a la ciutat de Betlem.



A uns pocs quilòmetres d'allí, a les Galéries
Lafayette, al seu interior, hi ha una plaça gran, tota plena de stands on les més importants marques comercials de cosmètica del món sencer,  les millors cases de l' alta costura mundial, ofereixen tots els seus millors productes a tota una legió de potencials compradors que visiten aquell establiment. Davall de la impressionant cúpula que corona aquell gran magatzem, hi ha un arbre de Nadal, confeccionat amb globus de distints colors i formes: gaiatos de caramel, símbols de la pau, flotadors, llepolies de tot tipus, arpes, estrelles, ... Cada cert temps, es posa en funcionament un espectacle de llums i de colors on, alhora, un núvol de globus de tot tipus de forma i colors van pujant i abaixant al voltant de l'arbre de Nadal, tot i mostrant un escectacle dinàmic i bocabadant, tel.luric i bucòlic. Al mateix temps, una llumenació iridescent assombra a una tota una multitut de gent que entra i eix, para i camina, passa i torna, amb les mans carregades de bosses de plàstic, contempla bocabadat l'espectacle, i el immortalitza amb els seus telèfons mòbils, des dels quals, amb la missatgeria instantània i les xarxes socials, es va transmetent, de forma anónima, a tots els racóns del món sencer. 


Per a celebrar l'autèntic Nadal, en Majùscules, hem de desfer-nos de les diferents corfes que ens oprimeixen com a persones i que no ens deixen ser veritablement lliures: la corfa de l'odi, la del rencor, la de la intolerància, la de la incomprensió, la de la ignorància, la del consumisme, i tantes altres que ens impedeixen ser feliços. D'esta manera, si anem desbrossant de la nostra vida tot allò que ens estorba, si obrim els cristalls de la cúpula de la nostra vida i deixem escapar, un a un, els globus que ens nuguen a un arbre de nadal totalment artificial, al final, tindrem un troc sec als peus del qual hi haurà una llum en forma de Bressol o en forma de Llibre, que ens llumenarà el camí de la nostra vida. Aleshores, será quan gaudirem de l'autèntic Nadal.


QUE SEMPRE SIGA NADAL DINS DELS VOSTRES CORS!!




viernes, 15 de diciembre de 2017

Paris

París és un cabaret obert fins a altes hores de la matinada. París és una torre de ferro pudelat que llumena des de la ciutat de la llum el món sencer i que apunta la seua agulla cap al cel, tot i oferint les seues meravelles. París és una revolució de dos-cents anys que va obrir les portes a una nova societat, entrant, d'esta manera en allò que els historiadors anomenen comuntment "L'era contemporània" i eixant darrere l'Antic Règimen, des de les portes d'una Bastilla encesa, obertes de par en par, de cara a la posteritat. "Arde París. Arde parís, Y en tu piel se para el tiempo. Arde París. Arde París, ...Conmigo dentro", cantava una sensual Ana Belén ja fa vora trenta anys esta cançó, dedicada a una ciutat que té més de dos mil anys. París és un cel ennubolat, encapotat que, de tant en tant, ofereix un xicotet raig de sol que, de volta en volta, llumena la gespa estessa pels camps de Mart, tot i oferint un espectacle encisador, per als ulls de qui per allí hi passeja. Paris vaut bien une messe, va dir pressumptament Enric IV de França, qui es va convertir al catolicisme per a poder ostentar la corona i el ceptre francés, tot i renegant del seu protestantismeAçò és París. Perquè l'autèntica capital de França és aquella que un s'emporta oculta dins d'una maleta, després d'una feliç estança de varios dies, on un recorre els seus carrers, les seues places, les seues avingudes, on un descobreix els monuments més emblemàtics  que esguiten la seua fesonomia: Le Sacre Coeur,  l'Arc de Triumf, l'esglèsia de la Madelaine, el Palau de Justícia, el museu del Louvre, el barri llatí, la impressionant catedral de Notre Dame, la place de la Concorde, on un jove Jean Michel Jarre va fer el seu primer concert multitudinari, per a més d'un milio de persones, ja fa vora quaranta anys, per a commemorar la pressa de la Bastilla un catorze de Juliol de l'any mil nou-cents setanta huit. París és glamour, embruix i màgia, oculta entre les teles de l'alta costura dels grans dissenyadors que allí hi habiten i que han exportat el seu nom al món sencer. París és un acordió diatònic que deixa volar les seues notes musicals per entre els vianats que recòrren els Champs Eliseés, mentre a les seues esquenes cau la vesprada entre les fulles dels arbres que cauen a terra tot i formant una catifa  de colors apagats, com la tardor que s'arrossega i que va donant pas a l'hivern. París és uns grans magatzems abillats amb elegants garlandes nadalenques en forma de globus que pugen i abaixen, al ritme d'un joc de llums predeterminat, que creen un ambient nadalenc iridescent, al voltant d'un arbre de nadal elaborat, també, amb globus de tot tipus de colors i de formes, tot i convidant a comprar. París és una finestra oberta que descobreix, al dalt del cel, rere la boira, el tercer nivell de la Torre Eiffel, com un ocell que s'amaga tímidament entre els núvols del trenc de l'alba. París és un bateau que navega solemnement per entre les aigües tranquil·les del Sena i travessa tots i cadascun dels ponts que comuniquen la ciutat, alhora que s'enlaira una copa de champagne al cel, dins de la qual, entre les seues bombolles, es reflecteixen els últims raigs del sol del dia. I és que, París no s'acaba mai. Sempre ens quedarà París, com bé deia un despagat Rick Blaine, interpretat per un clàssic Humphrey Bogart  a una exuberant Ingrid Bergman  en el paper de Insla Lund,  Perquè, tot açò és París... I molt més encara!!

sábado, 9 de diciembre de 2017

Amado Rubio

Esta volta, les xarxes socals, que hui en dia fan el paper que en el seu moment feia el ban als pobles, pregonat pel seu agutzil en ple carrer, em fan sabedor de la trista desaparició d'Amado Rubio. Nascut a un poble de Teruel anomenat Bañon en l'any 1944, desde la seua més tendrá infantesa va viure a Paterna. Vinculat a la festes majors de Paterna en honor al Santísim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, va ser comparser de la comparsa Beduins, a la qual va exercir tots els carrecs directius de la mateixa. Va ser també president d'Intercomparses, càrrec des del qual va mostrar un caràcter integrador i dialogant, alhora que una amplitud de mires extraordinària en quan a la adhesió de la festa de moros i cristians de Paterna dins de la UNDEF, entitat que aglutina totes les entitats festeres de moros i cristians. Durant la seua presidència, es varen dur a terme una sèrie de millores en la festa, com la creació de les capitanies mora i cristiana, o la celebració de l'anomenat "mig any". Era l'època en què un rudimentari internet ens oferia una tímida finestra que ens permitia mostrar al món tot allò que des d'un ordinador s'havia programat en forma d'una sencilla pàgina web amb imatgens i textos. I esta finestra telemàtica, que es va obrir durant la seua presidència, va començar a mostrar al món sencer la forma de viure la festa paternera, així com els nostres costums i les nostres tradicions.  Eren anys de transició en els que una agònica clavaria donava pas a una organització de la festa en forma de comissió de festes on tots els agents de la festa paternera estan sempre presents. Hui la festa mora i cristiana del nostre poble està de dol per qui fou el seu primer Capità en la història dels moros i cristians de Paterna. O també el moro Caid, en la representació de l'entrega pacífica de la Paterna mora al rei Jaume I, a l'ombra del qual sempre ha estat la seua dona, Carmen Pla, bé en la presentació d'eixe mateix acte d'entrega de les claus al rei Jaume I, o bé preparant els assatjos de dit acte festiu, llavor laboriosa, oculta i no sempre reconeguda. De les paraules del poemari de Carmen Pla, anomenat Amanecer dormido, transcribim els següents versos, d'un poema que es titula " Moro", dedicats a Amado i que, sense cap dubte ens el descriu tal y com era: "Hombre, de mirada serena, .../ Hombre, gentil, y arrogante, de piel duramente curtida / de manos fuertes y / firme cabeza erguida". Tot i concluint el poema amb tota una declaració d'amor incondicional: "No me dejes ¡nunca!, moro / pues sin ti, yo ¡moriria!" Des d'estes humils paraules, no podem més que agraïr-li la seua dedicació i la seua entrega, a una de tantes persones que va dedicar bona part del seu temps a fer de Paterna un poble millor, des de la vessant festera i més concretament, des de l'òptica de les festes de moros i cristians.  Amado Rubio Pérez. Home de bé, home de pau. Dialogant, integrador. En definitiva, un home bo. Descanse en pau.