domingo, 22 de abril de 2018

Després de la Presentació

Foto: Carmen Porter.
Una volta conclosa la presentació del meu llibre "En mi la nit, en tu la llum" el divendres passat a la Biblioteca Municipal "La Cova Gran", on tant de temps vaig passar de menut quan estava ubicada a la Casa de la Cultura i, també quan es va traslladar al seu enclavament actual, arriba el moment de fer balanç de tan esperat esdeveniment. La veritat és que va ser un acte senzill i carregat d'emoció, en un entorn immillorable, on vaig tindre ocasió de vore i de saludar a tants i tants amics que feia tant de temps que no veia, alhora que em vaig sentir acompanyat per tots aquells que, dia a dia, m'acompanyeu en el camí. Podríem dir que vaig palpar la calidesa de tots aquells que vàreu vindre i vaig notar perfectíssimament, l'afecte que em teniu. Diuen al meu poble, que és el mateix on vaig fer la presentació del llibre, que és de ben parits ser agraïts. I en este cas, m'agradaria agrair públicament les sàvies i càlides paraules dels dos ponents que varen participar: Paquita Periche, Regidora de Cultura, Tradicions i Foc de l'Ajuntament de Paterna, i Camilo Segura, Cronista Oficial de la Vila de Paterna. Tots dos ens varen transportar a eixa Paterna dels anys huitanta del segle passat en la que tots érem una miqueta més jovens. També a Ivan Ortiz i a Marta Alcalà els quals, amb la seua gratíssima intervenció en eixa lectura poètica tan ben preparada, va causar la delícia de tots els assistents. A l'Ajuntament de Paterna, a la Regidoria de Tradicions, Cultura i Foc i a la Biblioteca Municipal "La Cova Gran" que, per a commemorar el Dia Internacional del Llibre, va decidir incloure, entre els seus actes, la presentació del meu poemari. A Lourdes Rubio, la bibliotecària, per totes les facilitats oferides per a dur a terme la presentació. I a Vicenta Roig, de la Llibreria Sambori. Allí teniu a la vostra disposició exemplars del poemari, per als qui tingueu gust d'adquirir-lo. I, cóm no, a tots els qui vàreu vindre a l'acte des de diversos llocs de la nostra geografia, a tots els qui vos vàreu acostar després de l'acte per a que vos signara un exemplar del llibre, o em vàreu donar una paraula càlida d'alé. Perquè vosaltres sou els qui, en definitiva, m'animeu a continuar escrivint. Moltes gràcies.


Foto: Carmen Porter


















Foto: Carmen Porter

Foto: Carmen Porter

viernes, 13 de abril de 2018

Presentació a Paterna

El pròxim divendres dia vint d'abril, a les sis de la vesprada es durà a terme la presentació del meu llibre de Poesia "En mi la nit, en tu la llum", amb què vaig guanyar la XXXIX Edició del premi Grandalla de poesia, atorgat pel Cercle de les Arts i de les Lletres, del Principat d'Andorra. Es tracta d'un poemari d'amor en el qual, en un vers ben travat, ben rimat i ben mesurat, que brolla de l'experiència personal i que s'alimenta de la tradició literària dels nostres autors valencians. En ell, se'ns mostra l'experiència de l'amor, com un univers que va construint-se dia a dia entre dos persones, que té un inici en un moment determinat, i que es prolonga en el temps sense solució de continuïtat. Esta volta és en el marc dels actes commemoratius del Dia Internacional del Llibre 2018, organitzats per la Regidoria de Tradicions, Cultura i Foc, de l'Ajuntament de Paterna. L'esdeveniment es durà a terme a la Biblioteca Municipal de Paterna, on tantes i tantes vesprades he anat de menut després d'eixir de l'escola, quan estava ubicada a la quarta planta de la casa de la Cultura, al carrer sant Francesc de Borja per a llegir tebeos de Tintín, d'Astèrix i Obèlix, llibres de "Los Cinco" d'Enid Blyton, i tantes i tantes novel·les que treia per a llegir a casa en el termini de quinze dies renovables, d'acord a com estableix el seu Reglament de Règim Intern. Més tard, ja es va ubicar a l'impressionant entorn de les coves de la Torre, a l'anomenada "La Cova Gran". I encara vaig tindre ocasió d'anar per a fer algun treball de classe, per a buscar bibliografia o per a estudiar. Ara, de nou, torne a la biblioteca del meu poble, per a presentar este poemari, acompanyat de dos vells amics, que faran les seues respectives ponències: Camilo Segura, Arxiver municipal i Cronista oficial de la vila de Paterna i Paquita Periche, Regidora de Tradicions, Cultura i Focs de l'Ajuntament de Paterna. La veu jovenívola dels meus amics Ivan Ortiz i Marta Alcalá, envernissaran l'acte amb una agradable lectura poètica que, estic ben segur vos encantarà. Vos espere. Esteu tots convidats!



Darrere dels teus ulls

Darrere dels teus ulls s’amaga el cel
fosc i tendre del mar d’una cançó
serena i brava i és conjunció
del teu desig de mi i el meu anhel.
Darrere dels teus ulls amb gust de mel,
dormiten els teus besos de cotó
que encenen al meu cor com un coetó
I es perd a l’univers viu i rebel.
Perquè als teus ulls de món i de secà,
de tendra arrel i aspecte mig morú
hui dorm el sentiment del meu demà.
I és que amb aquest silenci tendre i nu
tan sols diré amb el pensament serrà:
Darrere dels teus ulls hi habites tu.

domingo, 8 de abril de 2018

Dia de Pasqua



Als pobles de València és costum que el diumenge de Pasqua, el personal quede amb els amics, per a anar a dinar a una caseta, a un xalet, o directament a algun terreny en mig de la muntanya, on se sol fer o bé una torrà de xulles, o una bona paella acompanyada per tot tipus d'aperitius i tot regat per una bona cervesa i un bon vi. Després de dinar, hi sol haver un passeig per la muntanya, per a rebaixar el dinar, mentre els més menuts empinen el catxirulo, boten a la corda o juguen a jocs diversos, propis de l'aire lliure. Ja a mitat vesprada, quan el sol se'n va cap a la posta, hi ha el berenar a base de mones, panquemaos, coques d'anous i panses i llonganisses de Pasqua. La mona, en forma de llaç, o de cocodril, porta un ou dur que sempre acaba estavellat en el front d'aquell que més distret estiga en eixe moment. A diferència de la resta de pobles de l'Estat, on la Setmana Santa comença el divendres de Dolors i acaba el diumenge o el dilluns de Pasqua, ací a València la part festiva de la Setmana Santa comença el Dijous Sant i dura fins al dilluns posterior al dilluns de Pasqua, dia en què se celebra la festivitat de Sant Vicent Ferrer, de tal manera que els xiquets tenen vora quinze dies de vacances, propicis per a anar a dinar i menjar-se la mona, encara que, per motius laborals dels seus pares els dies tradicionals per a anar a menjar-se la mona a la muntanya són el diumenge de Pasqua, el dilluns de Pasqua, el diumenge posterior, així com el dilluns següent, dia de Sant Vicent Ferrer en què ja conclouen oficialment les festes pasqüeres. És a partir d'este moment quan ja es va pensant en les festes d'estiu. Enguany, el diumenge de Pasqua vàrem anar la meua dona i jo a dinar i a menjar-nos la mona, amb amics a Higueruelas, poble enclavat a la Serrania de València i quasi confrontant amb Terol, on el cel i la terra s'agafen de la mà. I, mentre el caldo de la paella anava coent-se a poc a poc, mentre raonava, amb un got de vi a la mà, no vaig poder evitar recordar eixe mateix dia de Pasqua de fa trenta o quaranta anys, a la caseta dels Caçadors, a la Vallessa, on anava amb els meus pares i els seus amics i on jugava amb altres xiquets entre els pins, o botàvem a la corda, o empinàvem el catxirulo, mentre els majors feien el dinar, paraven taula o xarraven de les seues coses. Molts són els records que guarde d'eixa caseta dels caçadors on anava de menut a menjar-me la mona. I, una volta ja adult, quan estic en mig de la muntanya el dia de Pasqua, recorde aquelles converses de majors que hi escoltava. I comprove que, trenta o quaranta anys més tard, no són molt diferents de les que enguany vaig mantenir: els pares, que cada volta es van fent majors, els fills, que cada volta es van fent grans, el treball... El dia de Pasqua és el dia idoni per a anar a la muntanya a menjar-se la mona i per a empinar el catxirulo, però també dia de records infantils que bullen a la ment, com el caldo de la paella que en eixe moment està coent-se.

martes, 27 de marzo de 2018

Vint-i-cinc anys sense Estellés




De tant en tant, solc rellegir algun poema de Vicent Andrés Estellés. Especialment quan s'acosta l'aniversari de la seua mort. Solc agafar algun llibre del nostre autor, de la meua prestatgeria. Li done un bufit a la banda superior del llibre, tot esperant que un núvol de pols òmpliga l'estança en què estic, de la saviesa del llibre que tinc entre les mans. Manies pròpies. A continuació l'òbric, a l'atzar, i llisc algun poema. I resulta curiós, que sempre hi ha alguna paraula, algun gir semàntic, alguna expressió en què no m'havia fixat l'última volta que el vaig llegir. O algun joc de paraules, alguna comparació o alguna metàfora que havia passat desapercebuda per a mi. Esta volta, he obert el volum primer de les seues obres completes, anomenat "Recomane tenebres", y m'he tropessat en el poema tretze del poemari "El gran foc dels garbons". Es tracta de la primera edició d'este volum, imprés al principi dels anys setanta, amb la portada en blanc i negre, encapçalada per un dibuix de Anzo, Fullege les seues pàgines, ja engroguides pel pas del temps. Veig a la primera plana, anomenada de respecte, a la seua part superior dreta, que hi ha un número, 200, anotat a llapissera: es tracta del preu que li va costar al seu anterior propietari: dos-centes pessetes. i davall del preu, hi ha una anotació quasi intel·ligible, també a llapissera, segurament feta pel llibreter. I no m'atrevisc a esborrar-les, ja que formen part de la història personal d'este llibre, ja que li dóna personalitat i un aire antic. I recorde la forma en que va arribar a les meues mans. Propietat de mon tio Paco, quan va faltar em va arribar en forma de llegat. I ara, cint-i-cinc anys després de la mort del nostre benvolgut poeta, el fullege, tor i recordant els dos: a Vicent Andrés Estellés, el nostre il·lustre poeta, que fa vint-i-cinc anys que ens va deixar, i al tio Paco a qui, quan jo començava en açò de la escriptura i la investigació era una de les primeres fonts a qui preguntava al voltant de succeïts, curiositats i contarelles. Per a tots dos, el meu record i la meua admiració,


13

Tot t'ho esperaves del teu fill. Te'l veies
créixer, parlar en castellà. Et pensaves
un dolç futur de confortant poltrones
de vímet, al carrer de Mendizábal.

Si ara et pregunten pel teu fill, no saps
res d'ell. "Pel món". T'inventes uns retalls
de cartes que no reps. I donça, el penses
en algun lloc, parlant en castellà.

amb els senyors, fumant amb els senyors.
Si abans te'l veies, te l'inventes ara.
Sola en la casa de brancudes bigues,

del corral ample i oblidat, amb una 
conca entre els peus, te'l penses, te l'inventes,
amarga dona del meu poble, mare.

viernes, 16 de marzo de 2018

Olors de Falles

Així com en castellà el verb "oler" fa referència tant al fet d'olorar en si mateix, com al fet de desprendre olor, siga del tipus que siga, pel contrari, en valencià, el verb "olorar" només té el significat d'olorar com a eixa acció activa d'aspirar l'aire pel nas per a sentir la flaire d'una cosa, però no el d'eixa acció pasiva d'emanar qualsevol tipus de sentor. Per a utilitzar este últim significat, hem de recòrrer a fer una perífrasi verbal, del tipus "Fer olor de", o  "fer olor a". I aprofitant esta reflexió filològica, em pregunte en estos dies de festes falleres: A què fan olor les falles? Quina és la seua flaire? Un any més, les falles fan olor de il·lusió desitjada. De comboi guai. De festa esperada. De mocador d'herbes nugat al coll. De blusó faller amb les puntes nugades al melic. De "no vingues tard". De "on vas? A vore falles! D'on vens? De vore falles...". De primavera primerenca o d'últimes cuades de l'hivern  De vesprada que allarga. De blanca tarongina. De matinada fresca. De rosada humida. De gremi de fusters. De pregó que convida a la festa. De cavalcada del ninot que critica. De tró de bac que esclata. De mascletà que retrona. De "Senyor pirotècnic: pot escomençar la mascletà". De castell que llumena la nit al cel. De colorida nit del foc. De xiquets que alegrement encenen bengales. De saborós bunyol, -escolte, senyora bunyolera, els bunyols són de carabassa?-. De dolça xocolata a les tantes de la matinada. De carn torrada. De dolç glop de vi. De suculenta paella. De refrescant glop de cervessa. De sucós entrepà de llonganisses i faves. D'emocionant albà versada amb el cor. De "n'hi ha una estoreta velleta per a la falla de sant Josep, el tio Pep?". De "encara que siga la tapadora del comú, número u". De desenfadat passacarrer pels carrers del barri. D'estendart que voleja al vent. D'elegant banda de música. De divertida xaranga. De "borinot el que no bote!". D'acompassat "El fallero". De solemne "València". De rítmic tabal. D'estrident dolçaina. De verbena sorollosa. De colorida flor. De impressionant cadafal. De Maedéu dels Desemparats. D'emocionada llàgrima. De multitudinària ofrena. De sentiment innat. D'alegria suprema. De Senyera escortada. De monyos enrotllats. De luxós espolí. De delicada mantellina. De lluent adreç. De iridescents arracades. De banda elegant -banda o caramba?-. De curt jupetí. D'elegant barret -cossiol o rodina?-. D'apretada faixa. De calenta manta. D'espardenyes de careta - amb el dit menut del peu dins o fora?-. De ninot de falla. De ninot indultat. De "Falla del barri i voltants". De monument faller. D'enginy i gràcia. De crítica festiva en vers. De divertit llibret de falla. D'acollidor casal. De nombrosa gentada. De xilladissa incerta. De tramvia plé de gom a gom. De " Ai, que no ploga". D'emotiva nit de la cremà. De llàgrima furtiva que s'engul en la nit. De castell darrer que encén la falla. De flames que dancen a l'arribada de la primavera. De roig caliu que tot ho devora. De cendra de falla que udola al vent. I entre les cendres de la falla, una delicada flaire de nou començament .

miércoles, 7 de marzo de 2018

Dia de la Dona

Fotografía: Francisco Mortes Ventura.
Huit de març de nou. El dia de la dona treballadora. Sempre que arriba esta efemèrides tan assenyalada, solc buscar algun poema d'alguna poetessa coneguda, relacionat amb l'esdeveniment que es commemora i solc donar-li difusió per mitjà d'una entrada a este blog i a través de les xarxes socials. Per estes pàgines han passat versos de Rosalía de Castro, de Dulce María Loynaz, de Gabriela Mistral o de Gioconda Belli entre altres. Este Nadal passat, vaig adquirir un llibre anomenat "Avatares y versos ante el espejo", opera prima d'una paternera anomenada Esther Martínez Carne, a qui no conec personalment i que ha ocupat les meues hores de lectura de tot el periode nadalenc passat. Es tracta d'un poemari escrit amb el cor i amb els bons sentiments que l'amor deixa darrere seu com a experiència vital. Entre els seus versos hi han vivències, records i sentiments viscuts. I entre estes xicotetes llepolies que s'amaguen entre les tendres pàgines d'este delicat poemari, descobrisc una, anomenada "Mujer de las mil batallas", o homenatge a la dóna, dut a terme per la propia dona, en este cas de la mà de l'envernissada veu d'Esther. I és que, passen els anys i passen les persones. I passen els temps i passen les generacions. I no cal anar-se'n a països llunyans per a escandalitzar-se davant de injustícies tan sangrants com lapidacions per adulteri i coses paregudes. Perquè hui en dia, en plé segle XXI, al que anomenem "Primer Món", hi continúa existint la dona que ha de deixar el seu lloc de treball per a criar els fills. O la que decideix treballar, i ha de compatibilitzar-ho forçosament amb la casa i els fills fent autentiques filigranes per a arribar a tot. O la que ha de fer-se càrrec d'un pare amb alzheimer, o d'una mare amb paràlisi cerebral. O la que és acomiadada del seu treball, sense pietat, perquè s'ha quedat en estado. O la que ha d'aguantar una entrevista de treball on li pregunten intencionadament si está casada, si té fills o té intenció de tindre'n, i que la seua resposta afirmativa siga la que determine la seua no incorporació en eixe lloc de treball, sobre ser la més preparada per a desenvolupar eixa ocupació.  O la que pateix en silenci el maltracte sicolòlogic o fins i tot físic, d'una parella que no la vol i que no la mereix. O la que és qüestionada per dur una minifalda o un escot o un cabell llarg. En són tantes les manifestacions masclistes larvades al rovell de la nostra societat i que, desafortunadament, ni tan sols ens en adonem... " Te quiero libre, pero no mía", va escriure un inspirat Agustín García Calvo, allá pels anys setanta del segle passat, tot i manifestant que el verdader amor cap a una persona és aquell tan desinteressat que ens fa ser lliures, des de la llibertat de la pesona estimada.  I un, que és home, però per damunt de tot, persona, des d'un punt de vista objectiu se n'adona que queda tant per fer....



"Mujer de las mil batallas"*

Hoy desnudaré el alma entera
en sencillos y humildes versos
deseo honrar con palabras,
comulgar amor y verbo
elevando a la mujer... ¡Al cielo!


Difícil escribir metáforas
que engrandezcan la belleza de una Diosa,
punto álgido de la Creación divina
que con arrojo esculpe su historia.


Mujer que emerge de la nada,
mariposa de sueños creados
sobrevuela miserias vividas
cubriendo con sutil velo de esperanza,
el frágil y débil corazón humano.


La historia en guerrera la convirtió
elevándola en algunos lares a leyenda,
pues es virtud y formaleza extrema
y por amor, su vida entera ofrenda.


Nueve meses transforman su cuerpo
encaminándola a un segundo plano
resurgiendo ante el dolor,
recobrando el aliento perdido en la fatiga del parto,
ante el maravilloso sonido de un llanto.


Eterna confidente, amiga del alma,
amante, esposa, madre, hermana,
una sola mujer, con mil nombres.


Mujer valerosa y consciente
logra que el mundo despierte recuerdos
de vivencias llenas de victorias y derrotas
que hacen eco en su mente una y otra vez,
ya no teme a la muerte, la observa de frente.


Un dia despertará de todas las pruebas
que le fue imponiendo el tiempo
descubriendo con ingente beatitud,
que la heroína de su sueño fue siempre ella...
La Mujer de las mil batallas.



* "Avatares y versos ante el espejo". Esther Martínez Carne "Esther&Su". 2017. Ed.PyTP S. L.

jueves, 1 de marzo de 2018

Autopista

He parat a dinar a un àrea de servei que hi ha a l'autopista del Mediterrani. Torne de treballar i, després d'estar tot el matí a la feina, com calcule que a l'hora que arribe a casa ja serà massa tard per a dinar, opte per desviar-me del camí, pegar un mosset i omplir el dipòsit del vehicle de gasolina. D'esta manera, òmplic dos dipòsits alhora. El restaurant d'este àrea de servei és troba ubicat a un pas elevat que està damunt mateix de l'autopista, de tal manera que, un dina damunt mateix de l'asfalt a uns deu o vint metres d'alçada, mentre observa cóm passen per davall dels seus peus els vehicles diversos a velocitats elevades, tant com la carretera puga demanar o el conductor estiga dispost a donar-li. El restaurant, que funciona en règim d'autoservici, té una distribució allargada, que ocupa transversalment d'una banda a l'altra de l'autopista, de tal manera que comunica, a peu, a mena de pas elevat, una part i l'altra de la carretera, sense perill de ser embestit per cap de vehicle. Dintre mateix, hi ha unes finestres que donen cap al nord, cap a Barcelona, mentre que enfront hi han unes finestres que donen cap al sud, cap a València. Aguaite per la finestra que dóna cap al nord i veig passar els cotxes. Allà en la llunyania es divisa un cartell elevat enorm que anuncia una companyia de carburants. Estem enmig del no-res i es veu un horitzó de matolls i baladres, retallat al seu bell mig, pel negre asfalt esguitat per les línies vials blanques que delimiten els carrils per on circulen els vehicles. Com ja hem dit abans, és l'hora de dinar i per una autopista de pagament com esta en la que estic, no hi ha molt de trànsit que diguem, en este moment. Quan arriba l'hora de prendre el café i, mentre aguaite per la finestra que mira cap al sud, acluque una miqueta els ulls, car el sol molesta una miqueta  a la vista. Es veu el mateix horitzó que retalla una incipient vesprada d'hivern asolejada i, en eixa mateixa llunyania, s'endevina una propera primavera que, a poc a poc, s'acosta. "La vida son los rios, que van a dar a la mar...", va escriure un dessolat Jorge Manrique ja fa més de cinc-cents anys, amb ocasió del trist transpàs de son pare, el maestre don Rodrigo. I mire de nou la carretera. En dóna la sensació que la seua corbatura té forma de riu. Des del lloc on em trobe, mire cap al nord i estic veient el meu passat. Mire cap al sud i endevine el futur. Perquè la.vida no és més que això: una incerta autopista per la qual circulem amb un vehicle prestat. Sabem on vàrem començar el recorregut amb un dipòsit plé de combustible, però no on conclourà. Quí ho sap? Al final, un arriba a la conclusió següent: que allò que és important, és que eixe recorregut el fem amb el major comfort posible. Després de prendre'm el café amb el sucre d'estes meditacions, torne al cotxe i segueixc el camí.

sábado, 24 de febrero de 2018

Festes de Castelló

Este dissabte passat dia vint-i-quatre de febrer, vaig rebre de mans de l'alcaldessa de Castelló, na Amparo Marco, el premi Flor Natural de Poesía Ciutat de Castelló. No saben vostés quin orgull, quina satisfacció, quina emoció i quina alegria és per a mí rebre aquest tan important guardó ací, a la ciutat de Castelló, a aquest Saló de Plens del seu Ajuntament, en el pórtic de les festes fundacionals de la ciutat de Castelló.

Ha estat un acte senzill, entrañable i emotiu on, a més a més, s'ha guardonat,  amb el premi Aparadors Magdalena 2018, a l'establiment La Papallona, situat al carrer Sogorb nº 69. A més a més, s'ha dut a terme l'acte d'homenatge i ofrena a les Reines de les Festes, de les empreses, associacions i institucions col.laboradores de la Magdalena 2018.

Des d'estes senzilles paraules, vullguera agraïr a lAjuntament de Castelló el foment de la nostra festa, la nostra cultura i la nostra llengua per mitjà de la convocatoria de premis com aquest. També magradaria agraïr al jurat daquest certamen literari, el que shaja fixat en este humil braçat de versos de rotllo i canya, escrits per este senzill poeta que ara els parla.

Festes de Castelló és un poemari dexaltació de les festes fundacionals de Castelló en general i de la figura de la Reina de les festes en particular, representada per la senyoreta Carla Bernat. Enguany he tingut el gran honor doferir-li eixa Flor que quedarà per a sempre guardada al calaix de la seua memòria. Les flors es marceixen, però el record daquesta Flor Natural i el destos versos que lacompanyen, l'acaronaran tots els dies de la seua vida.


      Festes de Castelló

És Castelló,     una ciutat que s’alça
des de l’ahir,         envers un nou demà
que caminà,     de la muntanya al pla
i, al rerefons,    hi naix la mar descalça.
Entre les mans     ara gaudim l’herència
del rei barbut,     que un dia ens va donar
un horitzó,     nascut en dia clar
i un sentiment     lluït amb vehemència.

Ara un any més      beurem de nou l’essència
de les que són     festes fundacionals.
Els cants i els balls,     sempre tradicionals,
ressonaran,       pertot, amb gran presència.
Per a exaltar,     a la nostra memòria,
el naixement,     la fe de tot un poble
que, caminant,     va fer seu el recoble,
d’un nou racó     i d’una nova història.

Que quede escrit,     per a perpètua glòria,
un sentiment,     que ara ens agermana.
Castelloners,     que som, els de la Plana,
gaudim tots junts,     amb càntics de victòria.
Perquè als carrers     ignots de Castelló
hi ha una allau,     de sentiment invicte.
La vespra és,     de la festa, o relicte,
festivitat    que inicia amb el pregó.

De bon matí,     quan clareja el lledó,
crida Vicent,     mirant cap al llevant.
Convoca a tot     un poble caminant,
d’acord a com     mana la tradició.
Caminem junts,     nugades les sabates,
romiatge ferm,     del pla a la muntanya,
tot recordant,     els nostres, rotllo i canya,
tradicions,     cap a nosaltres dates.

Llumejaran     als carrers les gaiates,
bàcul de llum     que guia el nostre poble,
des de la nit,     de nostra història noble,
fins al present,     de tradicions innates.
Cresol al vent,     la llum que ara il·lumina
el nostre pas,     a cada trepitjada.
Lluenta font,     d’espurnes esguitada,
espill de fe,     la flor de l’englantina.

Troballa fou,     de talla alabastrina,
Vós sou la llum,     la gaiata suprema.
Baix un lledó,     l’aladre, que verema,
per als mortals,     la vostra imatge pura.
Per sempre sou     la Maedéu del Lledó,
flor rere flor     d’ofrena verdadera.
I entre les flors,     la nostra Lledonera,
Mare de Déu,     Mare de Castelló.

Plaça Major     i allà dalt del balcó
sempre volgut,      del nostre Ajuntament,
s’escolta clar,     i a favor del vent,
el crit que clou     la nostra passió.
El vítol és     la veu de nostra reina
el vítol no és      crit d’acomiadament
el vítol és     crit de començament
d’un cicle nou,     fester de nova feina.

El rostre teu     que ara es desembeina,
ens mostra al món     la teua miscel·lània:
Dus la dolçor     de la Mediterrània
i la foscor,     als ulls, de nova eina.
Ets i seràs     el vol de la boscarla
que als llavis teus     mostren la mar en calma.
Aquesta allau     de versos, que t’ensalma,
transformaran     en cant la meua garla.

Espill la flor     del teu esguard, que parla,
a un sol novell     que ets tota tu, present,
en aquest vers,     que naix i mor al vent,
sols per a tu,     sempre volguda Carla.



Fotografia: http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/magdalena/alejandro-llabata-gana-premio-flor-natural-poesia-2018_1131267.html (La fotografía ha estat presa per Gabriel Boia)

domingo, 18 de febrero de 2018

Campanar



El pare de ma mare, és a dir, el meu iaio Vicente, va nàixer a Campanar, un tres de gener de l'any 1901, quan a penes en feia quatre que eixa localitat havia deixat de ser un poble apegat a la capital, per a acabar sent el barri absorbit i encaixonat entre quatre gratacels, dins del districte quatre de la ciutat de València, que és en l'actualitat. I va nàixer a una alqueria anomenada popularment, alcria de Lleonart, que es troba en l'antic camí que uneix Paterna amb esta localitat. Recorde haver anat de menut a dita alqueria on hi havia, només entrar a mà esquerra un forn morú i una figuera enorm, que feia unes figues napolitanes molt bones.  En aquell racó de l'horta de València va transcòrrer la seua infantessa i la seua juventut: l'alcria, els carrers diversos de Campanar, la llotja de Valencia on solia anar cada dijous per a saber els preus de les mercaderies, la plaça de l'Esglèssia de Campanar, dins del temple de la qual es venera la Mare de Déu de la Misericordia, més comuntment coneguda com la Maedéu de Campanar. Conta la tradició que dita Mare de Déu fou una troballa que es va produir un 19 de febrer de l'any 1596, per part d'un obrer, quan es varen dur a terme unes obres de millora del temple, amb la construccio d'un nitxol per a soterrar als rectors encarregats de dita parroquia. Conta la tradició també una serie de miracles que es varen succeïr, un amb un xiquet que va caure a un pou que hi havia al costat de l'esglèssia i que es va lliurar d'ofegar-se gràcies a la intervenció de la Mare de Déu, o el d'una xiqueta d'uns nou o deu anys que  anava amb un xiquet de bolquers, que varen caure els dos dins de la sèquia de Rascanya i que es varen lliurar de ser engolits per la roda del molí de la Torreta, gràcies, de nou, a la divina intervenció. O la polseta que es rascava del bust de la imatge i que es distribuïa als malats de Campanar, per a la seua sanació, O la seua incercessió en els parts, especialment en els més difícils. Totes estes històries les he escoltades de ben menut en cals meus iaios, els quals varen viure en primera persona aquells temps convulsos de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, a la casa del carrer Major de Paterna, on vivía la meua iaia Sabe on, quan hi anava a festejar el meu iaio muntat en un cavall, el nugava a la portalada. Conten que quan el pare de la meua iaia va saber que a una filla seua la rondava un xicon de Campanar, va preguntar per ell entre els llauradors de la zona i li varen dir "Fica'l en casa", donant a entendre la seua gran valia. A aquella casa del carrer major on vivien els meus iaios va transcòrrer la seua vida des que es casaren. Allí nasqueren ma mare i les meues ties. I d'allí guarde, probablement els records més feliços de la meua vida, especialment a aquell corralet on jugava amb els meus cosinets, amb les plantetes que cultivava la meua iaia i amb els meus joguets. El meu iaio Vicente, ens va deixar, curiosament, un diuit de febrero de l'any 1979, dia de la vespra de la Maedéu de Campanar. Trenta-nou anys després, el recorde. I recorde també aquells temps en els que jo només tenia sis anys: el anar del braç de ma mare a vore la processó de la Mare de Déu de Campanar cada dia 19 de febrer de vesprada, el paquet de caramels que ens regalava a tots els nets la meua iaia el dia de sant Vicent Ferrer, per la onomástica del meu iaio, ... I ara que estem en els dies de la festa grossa de Campanar, són records que broten a la soca d'una figuera, al costat d'un forn morú que ja no existeix, però que que va existir durant molts anys, a l'alcria de Lleonart, a Campanar.










jueves, 8 de febrero de 2018

"Chinchoso"


Als carnestoltes del Villar del Arzobispo, que són de ben segur els més importants de tota la província de València, hi ha un personatge molt peculiar. És el chinchoso. No és una persona de carn i ossos. Ni un animal. Ni un objecte inanimat. Ni tan sols un personatge de ficció. Si una xinxa es un insecte de cos aplanat i ovalat, que du antenes curtes sense ocals i amb els ulls compostos, desenrotllats, nocturn i lucífug, de color roig fosc que xupla la sang de les persones i produïx irritacions, quan parlem de chinchoso, per analogia, i referint-nos a una persona, estem parlant d'aquella que és molesta y pesada. El chinchoso, sol tractar-se d'algun personatge popular, conegut per tots, famós, que representa els valors més negatius mostrats a les seues accions. Es tracta, per tant, d'un personatge fosc, caspós, malcarat i ombrívol. Se'l representa en forma de  monigot fet de cartó i de fusta, a l'estil d'un ninot de falla, per part del Centro Ocupacional "los Serranos", -els materials amb els quals es construeix són els mateixos-. Empresonat dins d'una gàbia de fusta, representa tots els sentiments roïns que acompañen innexorablement a les persones. És una manera festiva i lúdica de declarar simbólicament a una persona i els valors negatius que representa, com a non grata i es manifesta, d'esta manera, que la volem vore ben lluny de tots nosaltres. Cada any, la Comisión del Carnaval sol triar un chinchoso que, des de la seua seu social, fins a la foguera encesa a la calle de las Cruces des de la nit anterior, és portat en un anda engabiada, sangonejat, vilipendiat, espentat i sacsejat per tots aquells que el porten al muscle. Una volta arribats al seu trist destí, és llançat al foc de l'enorm foguera on es consumirà, en companyia de tots els mals roïns que el chinchoso representa, entre els crits descomunals de la gent i la música, que sona sense parar, amb el desig de que les flames purifiquen les males accions del personatge en qüestió. Entre les persones declarades com a chinchoso, destaquen, entre altres: Georges Bush, Iñaki Urdangarin, Belen Esteban... La llista és més bé ampla. Des de l'any 1985 en què es va implantar esta nova activitat festiva dintre dels Carnestoltes, més de trenta persones,  normalment personatges de la vida pública nacional i fins i tot internacional, encara que, tal volta es tira de menys nomenar com a chinchoso algún personatge local, han ostentat tan important càrrec. Tots porten un chinchoso dintre de nosaltres que ens acompaña tots els dies, allá on anem. És el que mostra a tots els demés la vessant, el nostre aspecte mes insuportable, mes ridícul, més neci i mes extrafolari. I ara que estem a punt d'entrar en la Quaresma, tal volta siga el moment més idoni per a reflexionar al voltant d'eixa banda fosca de la lluna que tots arrastrem darrere nostre, per a botar-li foc i consumir així, tots els sentiments roïns, totes les males accions i totes les omisions dutes a consciència per tots i cadascun de nosaltres, que ens impedeixen dessenrrotllar-nos plenament i ser millors persones.