martes, 18 de julio de 2017

Francesc Mercader

Una volta més, les xarxes socials ens fan sabedors, en este cas, d'una trista notícia, com és la de la desaparició de mossen Francesc Mercader Tamarit, també conegut a Paterna com D. Paco, el rector de l'Esglèssia de les Coves o, més cultament dit, el pàrroc de la parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats de Paterna. Fill de llauradors i nascut a Foios l'once de setembre de 1931, amb catorze anys va començar a treballar a la Yutera Española de Foios. Als dihuit anys va entrar al seminari. Va ser ordenat sacerdot l'any 1960. Després d'estar tres anys de vicari a Godella, va marxar a Chile, on va exercir el seu ministeri com a missioner durant deu anys, on va compartir parròquia amb Antoni Llidó, rector nascut a Xàbia que va ser assassinat per la dictadura de Pinochet. Casualment, D. Paco va tornar a Espanya hores abans del colp d'estat de Pinochet, de tal manera que aquell 11 de setembre del 73, va agafar l'avió a les huit del matí i a les huit i mitja varen tancar l'aeroport. Una volta a Espanya, va ser nomenat pàrroc de l'Esglèssia de la Santa Creu a Pedreguer. En 1977 va ser designat pàrroc de la Mare de Déu dels Desemparats de Paterna, fins a la seua jubilació a juliol de 2004. Rector obrer, va renunciar, ell i el seu vicari, al seu sou com a rector per a viure del seu treball com a conductor del camió de recollida de fem. Amb el títol de professor de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat, durant més de vint-i-cinc anys va exercir l'apostolat tot i fomentant l'us del valencià, amb la celebració d'una Eucaristia setmanal en la nostra llengua, així com el cant litúrgic en valencià o el manteniment de línies de catequesi parroquial en valencià, curiosament a una parròquia amb majoria d'habitants castellanoparlants. Persona de paraula fàcil, vaig tindre ocasió de raonar amb ell en múltiples ocasions, allà pels norantes. I vaig tindre ocasió de conèixer la seua forma de ser i la seua forma de pensar. I em va permetre descobrir una altra forma de ser esglèssia més humana, més participativa i més acorde amb els temps, amb temes que llavors no tenien la rellevància que tenen ara als mitjans de comunicació, com ho eren la homosexualitat, l'ecologia, el celibat, la Guerra Civil, i tants altres els quals els veia amb un prisma diferent a com ho feia l'opinió generalitzada de la jerarquia eclesiàstica. Era un autèntic erudit a qui a l'any 1998 se li va concedir el Premi Sanchis Guarner a la fidelitat lingüística dins de l'Esglèsia i el 2002 la distinció 9 d'Octubre al Mèrit Lingüístic per part de l'Ajuntament de Paterna. Home de pau, home de bé, tolerant, dialogant i d'esperit obert, el seu record sempre estarà viu en tots i cadascun de nosaltres. Descanse en pau.


jueves, 6 de julio de 2017

Quiniela



Totes les setmanes, la meua dona i jo juguem a la Primitiva, amb la feliç esperança de que ens toquen un grapat de milions d'Euros que ens puguen permetre jubilar-nos agradablement abans d'hora. L'altre dia, mentre ompliem amb una x els requadrets de la papereta de la Primitiva, vaig vore a la paret de la dreta del mostrador de l'Administració de Loteria, un expositor on hi havien a disposició de qualsevol, paperetes dels diversos jocs d'atzar que ara mateixa estan vigents: Primitiva, Bonoloto, Euromillón, quinieles de tot tipus... Ara mateix, el món dels jocs d'atzar és un univers saturat, per tants i tants de jocs diferents, amb tantes modalitats, i que es poden jugar en diferents tipus de suport, espcialment per internet. Però hi hagué un temps en el qual el rei dels jocs d'atzar fou la quiniela, quasi en règim de monopoli, en companyia de la loteria Nacional. Les noves tecnologies ens han permés que, en l'actualitat, fins a una estona abans de desenvolupar-se el sorteig, un pot validar el seu bitllet de participació en el sorteig. Però no sempre ha segut així. Perquè quan la tecnologia punta era la màquina d'escriure, la quiniela, que era el joc d d'atzar per excel·lència, tenia un format en paper per triplicat, d'acord amb el qual, un marcava les creuetes en la fulleta de dalt, de tal manera que la fulleta del mig, que era paper de calco, copiava a la fulleta de baix el pronòstic dels partits de la jornada en qüestió. Per a la seua validació, un havia d'anar a l'Administració de loteria on l'encarregat de l'administració  desplegava la papereta de la quiniela i apegava un segell allargat per l'espai habilitat a l'efecte, que ocupava un cantó de la fulla de calco i el cantó immediat de la fulla que era el resguard. D'esta manera, un es quedava el resguard segellat. L'hora tope per a validar la quiniela eren les set o les huit de la vesprada del divendres, moment en el que personal de l'administració de loteries, procedien a replegar les quinieles segellades per a emportar-se-les i custodiar-les per a comprobar, una volta confirmats els resultats definitius de la quiniela, que eixa era la papereta premiada i que casava correctament una part de la papereta amb l'altra. Encara recorde com si fora ara, eixe resguard a la taula del menjador de cals meus pares. Cóm mon pare, anava anotant el resultat definitiu a l'espai entre el nom dels equips que jugaven i l'aposta. Cóm escoltava a una radiet de mà antiga que tenia, els resultats el diumenge de vesprada o al telediario del diumenge de nit, el resultat ja definitiu, de les diferents apostes dels partits ja jugats. I mentre vaig cumplimentant amb una X les apostes de la Primitiva, no puc evitar recordar, amb una barreja de nostàlgia i melangia, que en algún temps, en els que la telemática era més bé un xiquet de bolquers, tot el procés de validació, es feia a mà.

viernes, 30 de junio de 2017

Ausiàs March

A la Catedral de València, conforme s'entra per la porta romànica, que és la que es troba situada a la plaça de l'arquebisbat, només entrar, a ma esquerra, està soterrat probablement un dels millors poetes valencians de tots els temps. De forma discreta i passant pràcticament desapercebut, entre la ignorància dels uns i la indiferència dels altres, enfront d'on està soterrst un dels nostres il·lustrats com és Gregori Mayans, hi ha una llosa de marbre de color fosc que, envoltada per una inscripció que diu "Io soc aquest que en la mort delit prenc, Puix que no tolc la causa per què em ve", davall mateix, es troba soterrat l'autor d'eixos mateixos versos: el nostre gran poeta Ausiàs March. Nascut el 1397, i fill del també poeta Pere March, si per alguna cosa ha passat a la història de les lletres valencianes, ha segut per haver segut qui va abandonar la tradició de la poesia trovadoresca i la seua retòrica artificiosa, la qual cosa li va permetre parlar-nos de tot allò que li obsesionà, com l'amor, les relacions de l'home amb Déu, el dolor i la mort, el pecat i la virtut, tot allò emprant un metre clàssic,  una sèrie de construccions poètiques de l'època i una temàtica pròpia, que li fan ser considerat com un dels més grans poetes valencians de tots els temps, si no el millor, encara que a la seua vida personal, com a noble que era, el seu peculiar concepte de l'honor, li va fer vore's en alguna situació un tant compromesa, o més bé apurada per a la seua integritat física, fins i tot per a la seua vida. Sempre que passe per esta porta de la Catedral, també anomenada de l'almoina, no puc evitar entrar i fer la visita a este colós de les nostres lletres. Una volta estic davant de la seua tomba, davall del clarifosc que envolta aquell lloc amb sentor d'encens i llum de caneletes, sempre li demane les següents coses: Tindre la inspiració necessària per a escriure nous poemes. La creativitat suficient per a desenvolupar-los. La sensibilitat requerida per a escriure amb la delicadesa justa per a no caure, per defecte, en la indiferència, ni per excés, en la sensibleria exagerada. La seguretat de que allò que un escriu es correspon amb allò que un realment senteix i vol blasmar  per escrit sobre el paper en blanc. La serenitat dels versos, que han de brollar i madurar poquet a poquet, com va eixint, a poc a poc, el café a la cafetera. I, sobretot, la satisfacció de vore eixir per la impressora eixe sonet, eixa dècima o eixa huitava reial que tant ha costat fer rimar, i que ja adquireix forma, com un cànter en les mans del terrisser o una viena de pà que eix per la boca del forn. A la Catedral de València, està soterrat Ausiàs March, tal volta un dels poetes valencians més importants de tots els temps que, entre la ignorància i la indiferència dels qui entren i eixen per la porta de l'almoina amb pantaló curt i la werlisa penjada al coll, el seu esperit continua viu en tots aquells que, hui en dia, encara tenen l'atreviment d'agafar un llibre de poesia i d'emocionar-se amb la seua dolça lectura.

viernes, 23 de junio de 2017

Paterners de Paterna: Rafael Alfonso Barberá


Fotografia: Manuel Pastor Camarena
Nascut el 12 de març de 1918, va anar a les Escoles Nacionals i després al Grup Escolar Alfons XIII, actual Col·legi Cervantes. En acabant, va estudiar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València i, en concloure, Magisteri a l’Escola Normal. Va exercir com a mestre a diferents localitats: Paterna, Formiche Bajo, Alcoi i València. De l’any 1961 a l’any 1970, va ser tinent d’alcalde de Paterna. A l’any 1970, va ser nomenat alcalde, càrrec que va exercir fins a l’any 1975. Era l’època anomenada del tardofranquisme als llibres de història. Per aquells temps, Paterna era una localitat que començava a deixar de ser poble per a despertar-se com a ciutat dormitori. Durant el seu mandat, es va dur a terme la restauració de la Torre i es va declarar el nostre tan estimat monument, així com les coves que el circumden, com a Monument Historicoartístic d’Interés Local. Probablement, de no haver segut per la seua oposició frontal, hui en dia, tal volta el Palau seria un vell record dins del nostre imaginari col·lectiu local perquè es va presentar un projecte de demolició del Palau i immediata construcció d’un hotel al seu solar. Així, el 21 de novembre de 1974, no es va admetre a tràmit l’avantprojecte de la societat Palau Paterna. I el 6 de març de 1975, es va denegar la llicència de demolició de l’edifici del Palau. Algú es pot imaginar per un moment la plaça de l’Enginyer Castells amb un edifici de nova construcció amb rètols de neó substituint el nostre estimat Palau?

Però la seua vocació era més bé la de ser escriptor, arqueòleg i investigador. Tot això, unit al seu amor immens per Paterna, va fer que li dedicara apassionadament hores i més hores a la investigació sobre el nostre poble. Fou cronista oficial de Paterna, càrrec des del qual va desenvolupar magistralment la seua vocació, des de que va substituir a Armando Cervellera fins a la seua mort. Especialment, la seua passió va ser el període de l’Edat Mitjana i la nostra terrisseria, característica d’aquella època daurada, en verd i manganés. Fruit de la mateixa són els seus estudis Las cuevas de Paterna, Historia de la Torre de Paterna, La canalización de las aguas del manantial del barranco de la Fuente, Els socarrats de Paterna, Motivos heráldicos en la cerámica azul de Paterna, El acueducto iberorromano de Paterna, entre altres, així com nombroses publicacions al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, on va tractar els seus temes favorits de forma divulgativa per a tots. Especialment, ens fem ressò de la seua extraordinària publicació Notes per a la història de Paterna, publicació impresa a dos columnes, una en castellà i l’altra en valencià, i que va ser publicada per la clavaria de l’any 1977. Es tracta d’un clàssic paterner de consulta, imprescindible a qualsevol llar i on, de tant en tant, busque alguna que altra informació. Pòstumament, es va publicar La cerámica medieval de Paterna. Estudio de marcas alfareras. El material gràfic, així com els manuscrits inèdits, que conserva la seua família és quasi tant o més que el que hi ha publicat. Per tant, esperem que algun dia puguen vore la llum les seues investigacions inèdites. Estic segur que donaran llum a la història del nostre poble. 

Mes per allò que el recordarà carinyosament la nostra història local és per haver segut qui va redactar i dissenyar el nostre escut municipal, un dels emblemes que ens defineix com a poble i ens distingeix dels demés. Escut que va ser aprovat mitjançant decret en Consell de Ministres el 17 d’agost de 1973. Des d’aleshores, presideix tots els actes oficials en els quals participa el nostre municipi. Encara que l’heràldica pot considerar que no s’ajusta als criteris establits per esta ciència, probablement, el costum i el seu ús ininterromput durant tant de temps ja li donen carta de naturalesa per a poder seguir sent utilitzat com a símbol que identifica a tots els paterners.

Feliçment casat amb Carmen Romero Murgui, amb qui va tindre quatre fills: Mari Carmen, Rafael, Luisa i José, la seua mirada davall l’ombra tardofranquista de l’època amagava un vell secret des dels anys quaranta: el d’aquell germà major seu de mare, anomenat Miguel Liern Barberá, que, en acabar la Guerra Civil, va estar refugiat als camps de refugiats del sud de França, que després va participar a la Segona Guerra Mundial i que va acabar als camps de concentració de Mauthausen i de Dachau. Una volta alliberat pels aliats nord-americans, va fixar la seua residència al sud de França, concretament a Montpeller, on va començar una nova vida. El record d’eixe germà a l’exili, amb el qual tenia un contacte esporàdic per carta i fins i tot amb alguna visita a França, es feia present cada matí en afaitar-se davant l’espill, quan cantava allò de «Allá va la peli…, peli…, peli…, peliculera», tornada d’una cançó de la pel·lícula El gato montés, que tant li agradava al seu germà, que cantava a tota hora i que va fer que als anys trenta li tragueren de malnom Peli. Tots estos fets li produïen una antítesi a la seua vida, segons la qual, per una banda, era un element més d’un règim polític que estava agonitzant, però, pel contrari, d’una manera privada mantenia un contacte més o menys freqüent amb un germà que estava a l’exili per haver participat de forma activa a la Guerra Civil. Rafael Alfonso Barberá ens va deixar el 5 de gener de 1978. I ens va deixar com a herència a tots els paterners l’amor pel seu poble i la seua història, la passió per les seues investigacions, les seues publicacions i una forma d’entendre la vida del nostre poble.


viernes, 16 de junio de 2017

Marraixes

D'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià, una marraixa és un veixell ample, de coll curt, que s'usa per a contindre líquids i sol revestir-se, quan és de vidre, de vimen, d'espart o de plàstic per a protegir-lo dels colps. Si la marraixa és xicoteta, sol tindre una ansa que uneix esta revestura amb el coll de la mateixa. Si és gran, en este cas, en el revestiment hi solen haver dos forats simètrics que, de forma anatòmica, ens van a permetre introduir la mà, per a transportar-la còmodament, normalment entre dos persones. Solen estar dissenyades per a amuntonar-se en forma de piràmide, ya que el seu pes recau, no sobre la pròpia marraixa, sinó sobre eixe revestiment que la cobreix. El cristall de la marraixa sol ser transparent o de color verd, per a mantindre les propietats del líquid que hi ha dins. Esta ha segut la seua funcionalitat i el seu disseny tradicional, fins que varen vindre els grans magatzems que, dins de la societat de consum en la que vivim, ens varen impossar les garrafes de plàstic, més cómodes car son d'usar i tirar, no s'han de rentar, ni hi ha perill de que es baden i puguen llastimar a algú. Són més funcionals, hi ha de tots els tamanys i colors, fins i tot cada marca de beguda té els seis propis dissenys, així com els seus colors corporatius, que els combinen convenientment, tot i donant-li al producte i a la marca un aspecte el més atractiu posible. Però tenen el inconvenient de que, al ser d'usar i tirar, estem omplint de fem els llocs més inverosimils del nostre planeta. En este cas, l'entrada semanal d'este blog és per a recordar, encara que siga d'una forma romàntica a eixa maltractada marraixa que dorm plena de pols, en el rebost de les cases, sobretot de les persones més majors. Aquella que transportava l'aigua que ens donava el naixement, allà a les fontetes, o de la font de Raimundo, a cada una de les cases dels que allí anaven a omplir-les. Que abans d'omplir-la, s'havia de rentar, deixant caure dintre seu uns tres o quatre dits d'aigua i després sacsejar-la una miqueta per a netejar les posibles immundícies que hi pogueren haver. En acabant, es buidava volcant-la boca cap avall, tot i deixant caure el colp l'aigua que hi havia allà dins, esgitant-ho tot. Hi havia qui feia esta operació, com si d'un ritual es tractara, dos voltes seguides, essent la tercera volta quant s'omplia la marraixa fins al dalt del tot, d'aigua clara i cristal·lina. En acabant, venia el transport, bé entre dos persones agafant cadascun d'una ansa, bé en el vehicle propi, fins al domicili propi. Han passat anys, molts anys de tot açò que comente. Jo, a penes ho he conegut. Però si mirem al rebost de cals nostres majors, hi trobarem unes quantes marraixes, amb el vidre color verd i el revestiment d'espart, en compañía d'uns quants llibrells, safes, i cànters de fang, així com alguna que altra lletera de metall, o una aixada, o un garbell, o una romana que dormen en la foscor del rebost, mentre un dit de pols va cobrint tot el seu contorn del pas del temps que, irremediablement, va fent efecte sobre totes les coses.


viernes, 9 de junio de 2017

Segària

  A voltes, la natura, de forma capritxosa, ens sol regalar uns espectacles increïbles, com poden ser una posta de sol meravellosa, una aurora boreal espectacular o un capvespre majestuós i impresionant. Recentment, he estat transitant, per motius de treball, per l'autopista AP7, cap a la zona d'Alacant. I és curiós cóm, anant des de València cap a Alacant, un observa uns paissatges d'allò més diferents, car un veu la transició d'un paissatge agrícola mediterrani d'horta i de tarongers, a un paissatge de muntanya amb pins i matolls. I una volta passat Alacant, direcció cap a Múrcia, el que es veu és un paissatge àrid i pedregós de muntanya. Pues bé, l'altre dia per eixa mateixa carretera, arribant a l'altura de Dènia-Ondara, un company em va assenyalar cap a uns tossals que hi han a la dreta de la marxa, conforme es va des de València cap a Alacant, concretament el Segària, i em va dir entre rialles: "Mira: El tio Peperra!". I, efectivament, el retall d'eixe tossal en el cel ens mostrava la silueta del rostre d'una persona, amb els seus ulls, el seu nas i la seua boca, ben definits, tal i com podem observar a la fotografia que acompanya esta entrada. Després d'estar una estona bromejant amb el tio Peperra, em va comentar que a la Serra de Corbera, vista des de Sueca, una galta de la mateixa representa la cara d'un indi, i l'altra té la forma del llom d'un cavall, que és anomenat comunment i de forma popular, com el Cavall Bernat. Una volta varen passar uns quants quilòmetres, varem continuar el camí, comentant qüestions del treball. Ja a casa, després de l'animada conversa que vaig tindre amb el meu company al voltant del Segària, vaig buscar a la xarxa, mogut per la curiositat, la relació entre els elements de la natura i la significació que nosaltres els donem, d'acord amb la nostra percepció que tenim de les coses que, de per si, són objectes inanimats i neutres. I, efectivament, hi ha una paraula, pareidolia, que fa referència a l'efecte sicològic de vore rostres humans en objectes inanimats. Així, en núbols, en cims, en la part de davant o de darrere d'un vehicle, en aparells de tots tipus, en edificis, al paviment, en arbres, o a qualsevol altre objecte. Anant una miqueta més enllà, si esta pareidolia li afegim una goteta d'esoterisme, podem parlar ja de visions d'ovnis, d'extraterrestres o, si li donem una visió més religiosa, de Maedeus en els llocs més inverosímils o, fins i tots de sorolls de la natura de caràcter neutre com pot ser el soroll de l'aire, la remor de l'aigua, o el piu piuleig d'un pardalet que, segons els escoltem podem estar interpretant la veu d'un xiquet mort, o d'un avantpassat que va viure fa un segle. Són les anomenades sicofonies, que més d'un maldecap i més d'una nit de vigília li han donat a més d'un. El tio Peperra, el cavall Bernat, entre altres, són pareidolies que la nostra ment ha dissenyat, d'acord amb l'experiència viscuda per cadascun de nosaltres, d'acord amb l'imaginari col.lectiu del lloc on vivim. En coneixeu alguna més que podrieu compartir per a coneixement de tots?









viernes, 2 de junio de 2017

Jesus Pobre

A la província d'Alacant, a la comarca de la Marina Alta, hi ha una entitat local menor que depén del municipi de Dènia, anomenada Jesús Pobre. Es troba situada a 110 m d'altura a les faldes de la cara sud del Montgó, a 8 km de Xàbia i a 10 de Dénia. Es tracta d'una entitat d'ambit territorial inferior al municipi, que actualment té uns 663 habitants. Ubicada prop del mar, es troba enclavada a la muntanya, a l'ombra de tres molins de vent del segle XVIII que coronen el tossal anomenat també dels tres molins, que, ja des de ls llunyania de l'autopista AP7, es divissen majestuosament. Estos tres molins, en companyia del riurau i l'esglèsia i el convent dels franciscans, li donen la idiodincràsia necessaria a este lloc per a diferenciar-lo de les localitats del seu voltant. Té la distància òptima amb Denia i Xàbia, de tal forma que, sense patir l'agobi d'estes grans concentracions estiuenques, es gaudeix d'un clima mediterrani, més bé de muntanya, on no es sua amb l'humitat que la vora del mar sol dur de la seua mà i sí d'excel·lents vistes bucòliques dignes de postal. Vaig conèixer esta localitat amb la meua dona, ja fa més de deu anys, on varem passar un cap de setmana. Deu anys despres, recentment, hem tornat al mateix lloc, en un altre cap de setmana de relax, per a entropessar-nos feliçment amb la natura.  Es tracta d'un lloc ideal per a calçar-se les espardenyes i anar a caminar, per alguna de les rutes que ja hi han establides. O per deixar-se perdre per algun dels camins que ens allunyen del poble, per entre cases de camp envoltades amb unes fanecadetes de terreny on els propietaris conreen tot tipus de cultiu. Des de fa uns poquets anys, els diumenges, al gran riurau, es celebra un mercadet on els habitants d'este lloc, venen els productes que cultiven pacientment en la terra. O rica rebosteria típica de la zona elaborada per ells mateixos. O alegres vins de la contornada. Productes de qualitat que, en hivern de matí i en estiu de vesprada, es venen a tot aquell que visita este mercadet, pel qual un pot passejar i mercar, ambientat amb la música que, cada diumenge acompanya als visitants, de la ma d'algun grup de música de la zona que anima als centenars de persones que, de forma espontània, acudeixen per a gaudir d'una jornada tranquila on poder fer unes compres de forma relaxada, alhora que un es pren una cervessa i un sucós entrepà de faves amb embotit. Fins i tot, de forma anònima, s'ha vist a persones conegudes del món de la televisió, de la literatura com és el cas del meu admirat Manuel Vicent, o del món de l'art, com és el cas de la directora del museu del Louvre, entre altres. A la província d'Alacant, a la comarca de la Marina Alta, hi ha una entitat local menor que depén del municipi de Dènia, anomenada Jesús Pobre. Si teniu ocasió d'anar, aneu. Estic ben segur que no s'arrepentireu.

viernes, 26 de mayo de 2017

Vintage

M'encanten les botigues estil vintage d'estes que han anat proliferant per tot arreu, especialment als centres urbans de les grans ciutats i als seus nuclis històrics en concret. Amb parets lluïdes i emblanquinades, els sostres alts, amb bigues de fusta fosca i prestatgeries de fusta de pi per envernissar, que li donen un aire rústic al bell mig urbanita de les grans ciutats, on s'exhibeixen productes de tot tipus, dels que gastaven  els nostres avantpassats: sabó de Marsella de llavar la roba, colònies amb flaire a lavanda, barrets de palla, figuretes de fang de tot tipus, paquets d'un quilo de malta, perols metalics per a bullir la malta, llibrells envernissats de color verd i groc de tots els tamanys, ferrades espectaculars on es rentaven els nostres antics, barrals amb el tap de suro, botijes d'estiu i d'hivern, garbells de fusta i fil d'alam entrellaçatcadiresixes amb el cristall de color verd per a omplir-les amb aigua de la fuente Raimundo, taules per a rentar la roba, cedassos d'espart, romanes variades, flexos per a llumenar la taula a l'hora d'estudiar, devantals d'època, canemets de quadres, espolsadors de la pols fets amb tires de tela reciclada, quadres amb paissatges bucòlics, after shave de la marca Baron Dandy, sabó de mans de tot tipus de colors i olors, cadires de boga, espardenyes de careta, tasses de metall, cordes i cordells, mocadors de tot tipus... Normalment, a l'entrada de l'establiment es sol colocar qualsevol element decoratiu que convide a entrar en este món que ha parat el seu rellotge fa cincuanta anys: bé una estructura de fusta que sosté unes macetes plenes de flors naturals de colors diversos, bé una bicicleta antiga o qualsevol altre tipus de decoració al seu escaparate que cride l'atenció i que convide a entrar. Una volta dins, l'univers retrocedeix les manetes del rellotge a l'època dels nostres iaios. De fet, un s'imagina a la seua iaia Sabe comprant a la tenda de la tia Consuelo la de Julio al carrer major, o a modas Coto, o a la paqueteria Miret o a cal Mus, mentre sona de rerefons, com a banda sonora original la Parrala, interpretada per Conxa Piquer, Pena penita pena, de Lola Flores, Tu voù fa l'americano, de Renato Carosone o musica Swing en general, de Glenn Miller. M'agraden, m'encanten les botigues estil vintage, que tenen una balança amb un joc de pesses de diferents mesures per a fer servir els productes que es venen a pes. Però el més curiós és que la caixa enregistradora que hi sol haver al costat, sol estar connectada a un ordinador, i fins i tot, a una càmera de seguritat. Este últim serà, el dia de demà, l'estil vintage del segle XXI.

viernes, 19 de mayo de 2017

La Cordà de Paterna, Festa d'Interés Turístic Nacional

Llisc a la premsa i a les xarxes socials, la feliç notícia que la Cordà de Paterna ha segut catalogada com a Festa d'Interés Turístic Nacional. Una gran alegria per als qui som de Paterna. I no puc evitar mirar cap enrere pel retrovisor de la nostra història local que ens agermana, i recordar a tots aquells que, d'una manera o d'altra, han fet que açò siga possible: a tots aquells que fa ja molt més d'un segle es possaven un pantaló vell, una jaqueta i un barret de palla i, a la plaça del poble, tiraven solts aquells primers coets per a divertiment propi i dels veïns. Als qui més tard en el temps, han tirat coets de forma organitzada la nit d'eixe caloròs últim diumenge d'agost. Als qui, des de l'estanc de la tia Peregrina fins al Casino dels Caçadors organitzaven i tiraven la tradicional peça, mare de l'actual cordà. Als qui amaneixien el dia de la nostra festa gran, amb les mans cansades de tirar femelletes, per tots els racons del nostre poble: a la plaça del Poble, a l'avinguda Primer de Maig, a Campament...  A les diferents clavaries que, any rere any, han fet esforços titànics per a que les festes en honor al santissim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer foren cada volta millors i no faltara la corresponent cordà, així com el passacarrer de coets de luxe que la precedeix. A les families que han estat pendents de que al tirador no li faltara de res: A eixa mare, o eixa esposa que abans de eixir el tirador de sa casa cap al carrer major, li ha preparat la roba i li ha tirat una poalada d'aigua per dins de la mateixa per a evitar que una espurna despistada prenguera foc a la roba i que, una volta acabada la Cordà, li ha ajudat a llevar-se-la  i li ha curat alguna ferideta sense importancia produida per eixa espurna. A la dona paternera que progresivament s'ha anat incorporant a la festa del foc. No puc evitar entecordar-me de la primera tiradora de la cordà: Amparo Ten la filla del ratat. A tots els tiradors que han segut, són i seran, als que ja no estan entre nosaltres, als qui porten un bon grapat d'anys eixint en la cordà amb la mateixa il·lusió que el primer any i als que encara no tenen edat per a entrar i somnien en fer-ho algun dia. Als qui, any rere any es prenen la molèstia i la precaució de col·locar l'engabiat al seu balcó i d'emblanquinar la façana de sa casa dies després de la Cordà, sense demanar res a canvi, només que un emotiu espectacle de foc i colorit en la cordà de l'any vinent. A la Comissió de Festes. Al Consell Sectorial de la Cordà. Al Coeter Major. A interpenyes. A la Real Confraria en honor del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. A totes les entitats festeres en general: Tots ells han sabut adaptar una tradició secular als nous temps. Perfectament es podria haver perdut esta tradició, com de fet ha passat en altres localitats. Però l'esforç de tots ha permés eixa adaptació a les diferents normatives, sobretot de la Unió Europea i que continue existint en un immillorable estat de salut. A l'Ajuntament, que ha dut tota la part burocràtica de la sol·licitud. Als servicis mèdics. A la Policia Local. A Protecció Civil. Al cos de bombers. Tots ells vetlen per a que la nostra Cordà es porte a terme sense problemes. Als mitjans de comunicació, que solen connectar en directe a l'hora de les notícies la mateixa nit de la cordà i són una finestra oberta per on es mostra al món la nostra festa. Entre tots, hem aconseguit que siga realitat que la Cordà de Paterna, nascuda al caliu de les tradicionals Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, acabe sent una Festa d'Interés Turístic Nacional. A tots, gràcies!


Fotografia: http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2015/08/31/55e4182646163fc75b8b4579.html

viernes, 12 de mayo de 2017

Veus

De nit, solc escoltar amb certa asiduitat un programa de radio tipus magazine, on el locutor, d'una manera molt amena, tracta una sèrie de temes prou interessants que fa que un agafe la son de forma entretinguda. L'altre dia, parlava de les veus que un escolta sense vore el rostre  del interlocutor i cóm s'imagina un el careto de la persona amb la que un està parlant i de la qual un, no veu el seu rostre. I ell mateix es possava com a exemple, ja que quasi tot el món li deia que després de coneixer-lo en persona, se l'imaginaven d'una altra manera, amb un altre aspecte i un altre rostre.  I aprofitava per a dir a traves de les ones, entre rialles, la següent frase: "Si la voz del locutor te enamora no te pases por la emisora". Efectivament, vaig buscar a través de les xarxes socials la imatge del locutor en cuestió i vaig poder comprovar que no tenia res a vore la imatge que m'havia imaginat d'aquell locutor amb la imatge que realment tenia i que em transmetia les xarxes socials. Cadascun de nosaltres té una veu peculiar que és el perfum sonor que ens identifica, i ens distingueix dels demés. Es la imatge que donem nosaltres mateix des de la foscor de la nostra veu cap a l'exterior, que es projecta dins de la ment del nostre interlocutor, fent-li imaginar quin aspecte tindrà la persona en qüestió. El meu treball, te una part d'atenció telefonica, alhora que una part d'atenció presencial. I hi ha persones amb les que solc parlar prou a sovint per telefon, de les quals no sé quina cara tenen. I probablement mai en la vida, coneixeré el seu rostre. Però també hi ha una atenció presencial que fa que hi hagen persones que, després d'estar un bon grapat de temps parlant amb elles per telèfon arriba un dia en el que he de quedar amb elles per a donar-los qualsevol tipus de formació presencial, la qual cosa fa que arribe a conèixer-les personalment. I és aleshores, quan un descobreix el verdader rostre de amb qui un ha estat parlant per telèfon durant tant de temps. D'esta manera, un descobreix que darrere d'aquella aspra veu de cabrer, s'amaga un jove simpatic de nas aguileny. Darrere d'aquella veu greu de locutor de ràdio de paraula agra, s'amaga un senyor madur amb bigot, una miqueta impertinent. O que darrere d'aquella veu de xiqueta de quinze anys, s'amaga una dona feta i dreta, casada i amb dos fills, un de vint-i-tres anys i l'altre de deneu. O que darrera d'aquella veu d'esperit sensat, s'amaga un xicon jove amb pereta que segueix amb certa regularedat, este blog. La veu per tant, es el que ens identifica a les persones a través del sentit de l'oïda. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Estes mil paraules ens duen, per tant, a identificar a la persona en qüestió mostrant-nos una imatge que, la gran majoria de les vegades és equivocada. Però el que mai s'equivoca és eixa sana intuició que, uns segons abans de parlar, ens descobreix que eixa persona que tenim davant és, efectivament, aquèlla amb la que tantes voltes hem parlat per telèfon i de la que encara no hem descobert el seu rostre.




*Fotografia: http://www.audiomusica.com/catalogo/microfono-vocal-55sh.hles