Com la llum del seu somriure

“Muchacha, corazón o sonrisa…”

Vicente Aleixandre.

              INTROIT

El seu somriure és la seua ànima,

el meu plany, la meua llàgrima.

El seu somriure és el seu parany,

la meua seu, el meu desengany.

El seu somriure és la seua veu,

la meua lluita, la meua creu.

El seu somriure és la seua dita,

la meua nau, la meua collita.

El seu somriure és la seua clau,

el meu tresor, la meua pau.

El seu somriure és el seu cor,

el meu ciment, la meua por.

El seu somriure és el seu adveniment,

la meua espera, el meu aliment.

El seu somriure és la seua bandera,

el meu sant, la meua primavera.

El seu somriure és el seu encant,

el meu guia, el meu cant.

El seu somriure és el seu dia,

el meu caliu, la meua alegria.

NAUFRAGI DE LES LLÀGRIMES

  

“Nella terra spaccata batte un cuore piú sano”

Cesare Pavese

                              I

AIXÍ com cell     que pren lloc a una trona

i allí assegut     observa el paisatge

em ve a la ment     la seua bella imatge,

el riure seu,     bromera d’una ona.

I qué serà     que aquesta papallona

ara mateix     a tot el món encisa,

tal volta per     la claror de sa risa

o quí sap si     per sa dolça carona.

Estic segur     que pel somriure seu

que és llum de llum,     claror en la foscor,

esclat de fé,     sang que batega al cor,

flama present     que derretix la neu ;

cançó coral     cantada a una veu,

vent de ponent     que oreja els seus cabells

i els desfarà     tots ells en desgavells,

és sospir breu     que naix molt dins del lleu.

Somriure bru     ¿per què a mi no em somrius ?

¿Per que no vens     ací, al meu costat ?

¿Per que no puc     del teu cor ser hostat,

si jo per tu     ressuccite entre els vius ?

                                II

ARRIBARÀ,     potser, la primavera

al seu jardí     de somriure novell.

Aquest nou temps     hui la prendrà sencera

des dels cabells     fins al dit manovell.

Jo no sabré     si l’estació somniada

tota una és     amb la seua presència

o si el desig     per l’època estimada

en ella és     tota una sola essència.

Podré, potser,     demanar-li clemència

mentre sostinc     amb fé aquest forrellat.

Espere que     per la seua sentència

no perga jo     ni mica de trellat.

D’ella és la clau     que m’obrirà la porta

per a poder     alcançar el seu cor,

des del sentir     que a un jo tot plé m’emporta

i conseguir     així aquest bell tresor.

Vindrà la mort     amb un somriure d’or

que serà seu     sense cap de sospites.

Me n’aniré     i no tindré ja por :

somriure és de     redempcions infinites.

                                III

PER a tots Sants,     el sol, ja de gaidó,

sobre els teulats     caurà una altra vegada.

Ja bufa el vent     ja acurta la vesprada

i ja la nit     enfosquirà el llidó.

Renegarà     una altra volta la nit

i el dia nou     viurà per als mortals.

La llum del sol      clarejarà els portals

i envoltarà     carrers amb el seu crit.

Jorn rere jorn     un somriure, amb delit,

busque per tots     els racons del meu poble.

Mai no he escoltat     una rialla tan noble

i per això     des del matí a la nit

incessantment     i sense cap descans

camine per     carrerons i replaces ;

penetre inclús     pels corrals de les cases

per a trobar     almenys el seu atans.

Tal volta són     tots els meus passos vans

i el caminar      resulte neguitós,

més el final     ens serà delitós :

les seues mans     dintre les meues mans.

                                IV

QUAN és hivern     i al sòl, la llum d’un fil

a terra cau     dins de l’horta en guaret,

se’m apareix     el seu caliu que és set

d’una aigua al pany     tan dolç com el gesmil.

El fred vindrà     i em gelarà les galtes,

les meues mans     restregaré distret,

m’arrullaré     i restaré tot quiet ;

lliures paraules     en mi viuran ben altes.

No n’hi haurà dolç     que se’m semble al seu llavi

ni clarifosc     que el seu somriure oculte.

No n’hi ha cap Sant     objecte del meu culte

que tota ella     en gest de desagravi.

Hui només és    un somriure virtual

demà serà     potser una cançó

que als llavis seus     és clam d’oració

que jo sentisc     com el vent de gregal.

Les teues mans     acóstales al foc

del meu caliu     cor en temps de verema

que allí tindran,     rosa que jamai sema

sols per a tu     un comfortable lloc.

                             V

ETS tota tu     com flor de taronger

que espill al mont     de les virtuts vivents,

nova llavor     llançada a tots els vents

d’aquest cor meu,     senzill i vertader.

I entre les flors     de les teues virtuts

aquest capoll     que el teu somriure és.

Espera ací     la meua galta un bés

ara donat     pels teus llavis molsuts.

Ets tota tu     com llum en el camí

prop dels meus peus     cansats de la foscor.

Caminen forts     en busca del teu cor

i lluiten ferms     per entre el no i el sí.

I en el camí     canten les terreroles

brilla un sol nou     i volen les gavines.

Hi han unes mans     tan tendres i divines

que una pena és     que visquen tan asoles.

Les meues mans     seran la teua llar.

La meua llar     viurà a les teues mans.

Compartirem     el peix, la carn i els pans

i creixerà,     en un, nostre estimar.

  

RESSUCITAR D’ENTRE TOTS ELS SOMRIURES

“Tu sonrisa es un vuelo de ceniza”

Dulce María Loynaz.

SOMRIURE A POQUETA NIT.

UN dia més     i ja quan es fa fosc

em ve a la ment     abans del Parenostre

un pensament     senzil, humil i tosc

i em passe així     hores mirant el sostre.

Tanque jo els ulls,     cansats de tot el dia

i m’esdevé     la llum del seu somriure.

Em ve la son     tan plena d’alegria

que sóc així     una mica més lliure.

Que em falte el pa     però no el seu somriure,

coloms volant     per l’horta de Paterna.

Millor plaer     no escoltaré que el riure

dels llavis seus     ritual de vida eterna.

Que em falte el vi     i no la seua risa,

so refulgent     al si de sa mirada

que envolta tot     com l’aire de la brisa

humit i fresc,     guatles de matinada.

Clou els seus ulls     i amaga la mirada

davall l’encant     que els seus llavis ofrenen.

Quin bell plaer     mirar a aquesta fada

mentre els demés     com sempre, van i venen.

Vindrà l’estiu     a la flor del seu somriure

i novament     a mi em tornarà a encendre

dolça passió     que em portarà a desviure’m.

No quedaran     ni tan sols de mi les cendres.

Els llavis seus     flairen a fraules tendres,

també a albercocs     i a bresquilles madures

que al meu hort cull     tots els primers divendres

i li oferisc     les dàdives més pures.

Són un esclat     de llepolia fina

al paladar     de qualsevol advers,

porrat menut,     dolça coca Cristina,

tendres catxaps     de bells sentiments vers.

Agenollat     te hui tot l’univers

estés als peus     del seu somriure nu.

No cap tot ell     en l’ara d’aquest vers

que hui li escric     tendrament oportú.

A genollons     camine amb esperança

vers al seu cor     sempre pàtria estimada

fins a arribar     a fer d’aquesta estança

el lloc etern     d’una nova rosada.

Tot el meu ser     és esperança habitada

pel seu voler     que en mi no troba terme.

Tot el meu cor,     l’espera barrejada,

de tot el vers     que ací li escric, inerme

amb l’art d’Ausiàs     replegat als meus versos

per ella sols     escrits amb patiment.

M’ha costat molt     composar versos tersos,

ressuccitar     a Ausiàs amb lluïment,

Amor serà :     Del pa del teu somriure,

dona-li’n tu     al meu cor que persevera.

Jo et donaré     el meu ànsia per viure.

Amor serà.     Amor mengem. Amor era.