_ Descoberta

Quan són les huit, últim dilluns d'agost

i al campanar, aqueden les campanes,

ja s’han callat femelles tarambanes

i el nostre dolç, reposa en el rebost,

Quan mentrestant, es daura la collita

que als fondos dorm, penjada al taronger

i la tardor, com tímid foraster

es va acostant, fidel a nova cita.

A poc a poc, d’acord amb senyal dita

a poc a poc, amb mans tendres i fines

a poc a poc, les dos roges cortines

a poc a poc, descorrerà Paquita.[1]

Per entre els dits del fill de l’estanquer,

a l’orgue vell s’esmunyen les corxees.

En els presents, es viuen les apnees

pel fill de Déu, que és pau i és verdader.

Este moment, sentit de gran voler,

esclata al cor dels fills del poble meu

que baix el sol, són una sola veu

de qui morir per tots feu son quefer.

Als seus peus bruns amb devoció resa

amb rostre greu, amb els braços alçats

sempre al costat, punyals al cor clavats

la Maedéu amb gran delicadesa.

Al temple plé, amb l’emoció presa

el rostre etern del Fill del Pare creix.

Tots els fidels contemplen ja mateix

l’amor de Déu en tota sa grandesa.

En el moment, albira entre la gent

el nostre Crist ocult al camarí

i es mostra a tots, Ell que és principi i fi

i nostra fe, que és el nostre forment.

Agenollat, el Pare Sant Vicent,

li guinya un ull a tots els paterners

perquè un any més, veins i forasters,

són un sol cor, que creix com un sol rent.

Des del llosar, fins el Mas del Rosari

des de l'Assut, al barri campament,

esclaten tots en gran aplaudiment:

la Torre, els clots, els fondos i el calvari.

Per un any més, segons l’antifonari

està reunit, el poble en comandita.

Des de la Creu, a tot el món invita

el fill de Déu, colgat dalt del Sagrari

a celebrar este dia de festa

amb nostres fills i nostres conveins,

tots paterners, de fora i de dins

que al cor els bull la sang d’esta tempesta.

Després de ser partíceps d’esta gesta

les festes grans, arriven al seu fi

l’anyell de Déu, ocult al camarí,

des de la Creu, a tot el món es presta

per a escoltar qui és llum en el cresol

a tot aquell que el busque nit i dia

perquè és el pa, el foc i és el migdia

del paterner que busca el seu consol.

I a l’any que vé si el nostre Crist ho vol

tots junts viurem de nou a la capella

quan en el temps s’acosta l’oronella

l’esclat de fe d’acord al protocol.

Perquè l’amor de tot un poble vé

sempre marcat per les tradicions

i ací a Paterna alça pasions

el nostre Crist, el Cristo de la Fe.

---

[1] Paquita i Maruja Valero, germanes, també anomenades de malnom les campanaries i Júlia Vila, són les encarregades de descòrrer les cortines que oculten el Crist de la Fe al seu Camarí en la misa de descoberta.