Camins de fe.

             CAMI DE FE

Amb les mans a la Creu pels meus pecats,

d’una llançada certa al vostre pit

vos brolla una aigua viva que en la nit

mulla salvacions de temps falcats.

Amb els genolls desfets i desagnats

i la barba crescuda i cos cruixit,

divendres de vesprada l’últim crit

llanceu a tots els vents d’adversitats.

Colgat com lladre vell tot fet malbé

qué pena em dona vore-vos així

a fi dels meus pecats tots perdonar.

Vullguera recordar-vos per la mar,

multiplicant els pans, obrint camí,

creuant Jerusalem, Crist de la Fé.

  

“ -Quí diu la gent que sóc jo ?

(Llc. 9 ; 18.)

                                           I

I quí digau que sóc ara mateix ?

Vós Senyor, sou paraula eterna, amor ;

un cant de terrerola enmig la flor

que espill tan delicada i creix i creix.

Vós, sou en la foscor la claritat

la llum d’un dia nou que per llevant

ens naix i ens fa l’anar cap endavant

buscant pertot la nostra veritat.

Vós Senyor, sou paraula, Pa de fé

pastat al forn del vostre cos volgut,

a l’ara de la Creu colgat i eixut

i que se’ns dona a tots com el nou bé.

Sou la mà que ens sosté als moments darrers,

ferrer i llaurador, clau i llinterna,

la llum que guia al poble de Paterna,

el Crist que ens agermana als paterners.

                       II

¿Qué seré jo sens vós, jo qué seré

quan el camí s’entorte en la foscor

i les llàgrimes em broten i la por

em prenga a mi en un bram l’últim alé ?

¿Qué seré jo sens vós ací al camí

quan em llatigue el món i el patiment

m’òmpliga tot de pors la meua ment

i m’atarante a mí com glop de vi ?

¿Qué seré jo sens vós a aquesta terra ?

Una llàntia fosca enmig la llar,

uns llavis sense galta que besar,

l’aigua vessada fora de la gerra .

Que seré jo sens vós més que un fals vers,

un camp guaret, perdut de nit eterna,

un que vos busca al poble de Paterna

al Crist que ens agermana als paterners.

                        III

Jo sóc amb vós el mar que em mulla els peus

d’una remor que envolta el món sencer

i encen els cors d’un bram que naix sincer

de dins de mi amb gojos curts i breus.

Jo sóc amb vós el cel tot plé d’estrelles

tibant, immens i fosc de llums llunyanes

que en absolut en són paraules vanes

sinò destells de noves meravelles.

Jo sóc amb vós la terra ara xafada

amb passos ferms i noves veus enceses,

tot fent camí, espai i sense preses

per entre els solcs de vida agermanada.

Jo sóc amb vós, el foc que crema advers,

Pentecosta d’amor a fé que hiverna

als vells racons del Poble de Paterna

des del Crist de la Fé dels paterners.

CANT DE SANT VICENT FERRER

                    I

I qué direm     de Sant Vicent

que fent camí     on bufa el vent

al món sencer     és recordat

com un fraret     espavilat.

Allà on anà     el Verb de Déu

anuncià,     també la Creu,

des d’una font     des d’un replà

enmig del mont     o a algun secà.

El poble humil,     el poble plà

deixava tot      per a escoltar

“Hui qué ens dirà,     pel seu parlar”.

I sense més     preàmbul ja

amb mans al cel,     gesticulà.

“Timete Deum”,     escomençà…

                      II

Agenollat     ací el teniu

tot implorant     al nostre Crist

algun favor     amb el gest trist,

al cel les mans     i el rostre viu.

Demà al matí     tal volta el Riu

el creuarà     per a arribar

a algun poblet     i allí dinar

i predicar     sens llar ni niu.

Menjarà el Pa     i beurà el Vi

amb els presents     amb caritat

després d’haver     de Déu parlat

que és llum de llum, Principi i fí.