CANT DE LA PÀTRIA

La terra és la llengua del meu poble

La llengua és el poble de la meua terra

El poble és la terra de la meua llengua

Xafa la terra

Parla la llengua

Escolta el poble

Si es xafa la llengua

Parlarà el poble

I s’escoltarà la terra.

Si es xafa el poble

S’escoltarà la llengua

I parlarà la terra.

CANTA LA PÀTRIA

“I seràs, per a sempre, poble,…”

Vicent Andrés Estellés.

  

Terra

Per la terra dels meus avantpassats

aquella que xafaren els antics,

n ‘hi ha un camí que creua sens postics

els horts i els bancals mig capolats.

Núvols i clarianes, boirats

d’un temps passats vençuts de somnis rics

udolen com campana amb nous repics

un cant d’amor i fe al vent dreçats.

Jo parle de la terra i sols veig fang

o un brut tarquim que sura per la sèquia

que a poc a poc va anant cap a la mar.

Terra: seràs argila, nova sang

nova cançó, nou ser, nova entelèquia

d’un dia que comenta a clarejar.

Llengua

Parla la llengua tendra dels teus pares,

doll d’aigua pura, clam d’un nou parer.

Encén el llum, que a fosques, el quefer

és més costós que a matinades clares.

Parla la llengua viva i ja no pares

Cultiva-la, a casa i al carrer.

Transmet el seu amor, ja en el bolquer

i ja per sempre d’ella t’emmascares.

I encara que, a voltes n’hi haja fum

i veges que un foc dolent s’acosta

després vindrà un altre cop la llum.

Ves fent camí a una clara resposta

perquè la llengua n’és nova costum,

jamai Babel. Per sempre Pentecosta.

Poble

N’hi ha la dona que al carrer camina

cap al mercat per a comprar el pa,

el jubilat que hui caminarà

per carrerons de vella tarongina.

N’hi ha l’infant que juga amb la joguina

l’estudiant que llaura el seu demà

el camperol amb la corbella a la ma

l’adolescent que, amb calma, ara es pentina.

Tots ells, del poble en són la veu callada,

l’ombra que creix quant és el dia breu,

una aigua clara del pitxer vessada.

I és que el sentiment de poble és creu

d’una llunyana llum o nova albada

i el dia a dia el fan tots a una veu.

CANT A LA PÀTRIA

“¡No sé per qué no tots units!”

Xavier Casp.

Canta, germà,     un himne de lloança

per a exaltar     la llum de nostra Terra

i tots en peu,     des del mar a la serra

junts gaudirem     de benaventurança.

Canta ben fort,     germà, de bona gana,

que nostra veu     s’escolte en totes bandes

i creixeran     les mans perseverandes

que ens ompliran     de gra la nostra andana.

Al nord, despert     el vent de tramuntana

aureja ferm     la serra d’Espadà.

Al càlid sud,     a terra creixerà

collita breu,     recent i sobirana.

Cap a l’oest     es posa el sol darrer

damunt dels ceps     de tendres nous conreus.

A l’est, present,     la mar ens mulla els peus

i ens mostra viu     la lum del dia ver.

En el record,     el rei Jaume Primer

que ens va donar     els Furs al nostre Regne,

un sentiment,     de poble que l’impregne

i una costum     de rostre verdader.

També present,     tenim de capçalera

cóm devingué     en dúctil assemblea

un home franc,     Francesc de Vinatea

la integritat     de nostra sang sincera.

Enlairarem     al cel nostra Senyera,

flama i penó     del dia nou que naix

sempre present     en tots, de dalt a baix

que a l’hort i al pla     per sempre reverbera.

Oneja al cel     i sense cap descans

escora el vent     com somni que s’encén

d’un dia nou,     Pentecosta i Edén,

que mou el cor     del hui des de l’abans.

Pàtria en ple     tots els valencians

cantem de peu     en una sola veu

un cant de fe     ben fort, en tot el lleu,

i entrellacem     tots junts les nostres mans.