De Totsants a Halloween.

La festivitat de tots Sants és aquella que recorda a totes aquelles persones que visqueren i que, una volta han mort, se'ls considera per la seua trajectòria de vida i per la seua bona conducta, com a santes. Es tracta d'una festa eminentment catòlica que recorda en un sol dia a tots els Sants. Al santoral n'hi ha un o varios per a cada dia. Se'ls considera com a tals perquè ha hagut un procés de canonització. Però n'hi han moltíssimes persones que han destacat per la seua bonhomia i per la seua bondat de les quals no ens diu res el calendari. Este és dons, el seu dia. Totsants és per a la religió Catòlica el que el monument al soldat desconegut, amb flama inclosa és per a l'exèrcit de qualsevol pais. Esta festa que és més bé d'alegria, es celebra l'un de Novembre i està estesa per tot el món. El papa Gregori III fou qui va consagrar una capella a la basílica de Sant Pere dedicada a tots els Sants i va fixar l'aniversari per a l'un de Novembre, si bé fou el papa Gregori IV qui va estendre la celebració d'eixa data a tota l'església, a mitant segle IX.

La commemoració dels fidels difunts, també anomenada dia de difunts, o de les animetes és aquella que es celebra el 2 de novembre, la finalitat de la qual és pregar per aquelles persones que han faltat ja i especialment per aquelles que es troben encara en estat de purificació al purgatori. Este dia es recita a les esglésies l'Ofici de Difunts i les mises són de rèquiem, encara que el 2 de novembre siga diumenge. Estes dos celebracions que es duen a terme consecutivament es manifesten externament en el record a aquells que ja no viuen amb nosaltres de la següent manera: Són dies de visita al cementeri i d'omplir les jardineres de les làpides de flors, de minetes que s'encenen en un racó de la cuina i que recorden, cadascuna d'elles a un familiar desaparegut. Al mateix temps, tot açò ve acompanyat d'una rica gastronomia composta per panellets i ossets de Sants. També és costum la representació de l'obra dramàtica D. Juan Tenorio als teatres, la nit del dia de Totsants.

És l'època de l'any en què s'acosta l'hivern, l'estació més freda de l'any on la natura "mor", després d'haver-se replegat totes les collites i es deixa la terra en guaret fins a la propera temporada en que, ja en primavera, començarà a brotar la nova collita. D'ací ve una tradició celta anomenada Samhain que, en irlandés antic vol dir "la fi de l'estiu".Es celebrava al final de la temporada de collites e i era considerat com l'any nou celta, que començava amb l'hivern. Els antics creien que la línia que uneix este món amb l'Altre, s'estretia amb l'arribada del Samhain i permetia als esperits passar d'un món a l'altre. Els avantpassats familiars eren convidats i homenatjats, mentre que els esperits malignes eren allunyats. Era època també per a fer balanç dels subministres d'aliments així com del ramat per a preparar-se per a l'hivern. Així mateix a cada llar s'encenia una foguera al fumeral on es llançaven els ossos dels animals sacrificats.

Halloween, també coneguda com a nit de bruixes o nit de difunts, que es celebra principalment als Estats Units, Canadà, Irlanda, el Regne Unit i a alguns paisos no anglosaxons, com són Colòmbia, Espanya i Mèxic, entre altres, és una festivitat que es celebra la nit del 31 d'octubre. Té el seu origen en la tradició irlandesa i deriva  de la festivitat celta del Samhain i la festivitat cristiana de Totsants. El seu nom prové d'una variació escocesa de l'expressió anglesa "All Hallows' Even" que significa "Vespra de totsants". Esta festa d'arrel irlandesa fou exportada als Estats Units a l'any 1840 on va quedar fortament arrelada. En la dècada dels vint del segle XX, es va celebrar el primer desfile de Halloween a Minnesota. Esta festa va adquirir una progressiva popularitat en les dècades successives. L'enorme difusió d'esta celebració pel món sencer ha segut deguda gràcies al cinema i les sèries de televisió i el desplegament comercial i la publicitat engendrada al cinema nord-americà. És costum per part dels xiquets anar per les cases disfressats de fantasmes, de zombis, dimonis,... amb una "Jack O'Lantern" a la mà, és a dir una carabassa gegant, buida, amb un rostre macabre retallat i amb un ciri encès dins que ompli la foscor d'ombres més macabres encara. En cridar a la porta de les cases, els xiquets diuen "Truc o tracte". Si els habitants de la casa els donen caramels o diners, s'interpreta que han acceptat el tracte. Si no, els xiquets els gastaran una xicoteta broma, com tirar ous o espuma d'afaitar contra la porta de casa. La globalització ha fet que no siga difícil vore pels nostres carrers, xiquets i no tan xiquets disfressats de bruixes, fantasmes, algun que altre dràcula i, fins i tot  algun Frankenstein. Que el nostre Senyor ens pille confessats!! 

L'estraperlo.

No deixa de ser curiós el fet que en època de crisi com la que estem vivint, els mitjans de comunicació no hagen rescatat o ressuccitat de l’oblit una paraula tan nostra com ho és el vocable estraperlo. Probablement els més majors no llegiran este blog, però sí que se’n recordaran que es tractava d’aquell comerç il.legal de bens sotmesos a algun tipus de impost o de taxa per a l’Estat. Per extensió es tracta d’una activitat irregular i s’utilitzava esta paraula com a sinònim de mercat negre. L’origen d’este acrónim es troba a un escàndol polític ocorregut durant la Segona República Espanyola, a l’any 1935, dut a terme per la introducció d’un joc de ruleta elèctrica de marca Straperlo nom derivat de Straus, Perle i Lowann, cognoms jueus holandesos dels qui varen promoure el negoci quan els jocs d’atzar, especialment la ruleta, estaven prohibits a Espanya. A partir d’este escàndol, la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de xanxullo, intriga o negoci fraudulent. Per extensió es va denominar així, durant la postguera, el comerç il.legal o mercat negre dels articles intervinguts per l’Estat subjectes a racionament (decretat des de 1936 fins a 1952). Els que es dedicaven  a tal comerç eren anomenats estraperlistes. Tal volta si preguntarem als nostres majors, segur que ens contaran una gran quantitat d’històries al respecte. Cóm s’amagava la farina a la sorra del carro, cóm s’enrrotllaven per davall de la roba ristres senceres d’embotit, cóm s’amagaven les vienes de pa en els llocs més recòndits… en una època curtida de fam i de misèria, on qualsevol forma de dur menjar a casa era bona. Tots hem escoltat alguna que altra història al respecte que, amb el pas llarg dels anys ha anat macerant fins a convertir-se hui en dia prácticament en rondalla. Un tio meu que anava inocentment cap a l’horta amb l’aixada al muscle pel camí de l’estació, ja adentrat al camí dels fondos uns cinquanta metres, de repent, una dona que anava a agafar el trenet per anar de Paterna a València, en vore que allà a l’estació n’hi hava una parella de la guàrdia civil, per por que la detingueren per estraperlista i li incautaren el gènere que duia amagat, va començar a cridar: Que m’han furtat la cartera! Al lladre! Aquell senyor d’allà ha segut! ­, alhora que assenyalava a mon tio. La parella de la guàrdia civil es va encaminar per a detindre’l. L’amo del camp que lindava amb l’estació, en vore l’escena, va eixir al camí i li va dir als guàrdies: No facen cas d’eixa dona. És imposible que este home li haja furtat la cartera a ningú. És una estraperlista que els ha desviat l’atenció per a poder anar cap a València sense que vosten la detingueren  Tot allò, segons m’han contat no va anar més enllà d’un xicotet sobresalt i una mera anécdota de café o de tertúlia el diumenge de vesprada, després de dinar la paella familiar. Anécdotes com esta, estic segur que tots les haurem escoltat de boca dels nostres iaios, per a aferir a continuació:  Allò sí que eren penes, no com ara, que teniu de tot i no sabeu valorar-ho, i comentaris pareguts. Encara que açò de l'estraperlo  fou un fet del passat, en l’actualitat continúa existint. Només hem d’obrir els diaris i en trovarem noves formes d’estraperlo.

El mercat dels dimarts

Fotografia: © Roberto Díaz Martínez.

Quan a Paterna una dona vol preguntar a una altra al voltant d'algun tema un tant escabrós, delicat o que por violentar l’honor, la intimitat personal, familiar o la propia imatge, és a dir, si no sé quina s'ha quedat en estado, o si és veritat que l’altra es casa de penalti, la fórmula d’estil que s’utilitza és la següent: Xicaa, l’altre dia en digué una dona en el mercat que… és això veritat? Per a comprovar-ho em dirigisc ara a pegar una volta pel mercat de Paterna que es celebra tots els dimarts de matí, de forma ininterrompuda durant tot l’any. Baixe pel carrer Mestre Soler fins a arribar a la plaça del poble, on comença el mercat. Allí s’han format carrers improvisats fets per les pròpies parades, on s’ofereixen tota classe de productes per als paterners: Pantalons, camises, jerseis, plantetes, perols, cassoles, sostens, bragues, calçotets, calcetins… Travesse la plaça del poble fins a arribar al carrer Vicent Cardona i l’avance fins a la plaça de la replaçeta, on hi ha tot tipus de fruita i de verdura exposada, en un esclat de llums, de colors i de sabors de l’horta. Eixe era el camí que jo feia de menut per a anar a l’escola, el col·legi Villar Palasí. I recorde que en girar el cantó per a entrar a la plaça de la replaçeta, hi havia un baix on es guardaven els cavallets, el taulell, el pes i el toldo d’una parada de fruita i verdura, així com un grapat de caixons de plàstic dels d’arrova i mitja. Aquell baix apenes mediria uns set o huit metres quadrats: els suficients per a guardar els aparells propis per a despatxar al mercat. La porta era de fusta de dos fulles que s’obrien cap a fora. I cada fulla, a la seua vegada s’abatia per la mitat, de forma que, una volta oberta del tot, quedava cada una d’elles apegada a la paret i ocupava la mitat de l’espai. I en una d’aquelles fulles, la de la dreta, quedava al descobert, escrit a ma, no sé si amb pintura o amb retolador, el següent: “Paterna sempre serà Paterna, mentres visca un paterner”. I amb déu o dotze anys, aquelles paraules de lletraferit del poble em donaven que pensar. Amb el pas del temps vaig descobrir a un llibre de festes que aquells versos eren de Sari Belda. Aquella porta de fusta va ser segellada amb una xapa de conglomerat si bé, ara que recòrrec de nou el mercat, veig que una porta senzilla ha substituït a aquella fusta mig rebentada pel pas del temps. Recorrec el carrer Vicent Cardona fins a arribar al carrer Joaquím Costa on n’hi han més parades. Xandals, espardenyes, canemets, devantals, animen el carrer. “Al euro!, al euro!, Todo al euro!" Crida una veu anònima. El mercat sempre ha segut un lloc d’encontre de persones. I al racó que menys un s’espera, va i s’entropessa amb aquella que fa un grapat d’anys no l’has vista. I s’aprofita per a pegar una xarradeta. Gire pel carrer mestra Monforte fins a arribar al carrer de Sant Pere. I novament podriem tornar a començar. Els  més devots aprofiten este moment per a entrar a l’Esglèssia a fer-li una visita al Crist de la Fe. I després, amb les mans plenes de gosses de plàstic de color verd, arriba el moment d’anar-se’n a casa, a preparar el dinar.

Les metàfores de la vida.

Hui fa set anys que em vaig casar amb Carmen. Encara que pareix que fou despús-ahir, ja en són set els anys que en portem juntets en el dia a dia. Molts i molt bons records són els que guarde a la ment i al cor, d’aquell esdeveniment: El camí cap al Villar, els nervis propis, previs a la cerimònia, els núvols que amenaçaven pluja i que varen deixar caure algunes gotes, -de fet, un any abans ja varem comprar el calendari Saragossà, per a preveure quin oratge faria, i no es va equivocar-, el recolzament que, amb la seua presència  ens varen donar amics i familiars, que varen vindre de totes les bandes, el convit posterior, que el varem celebrar a un restaurant de Llíria, els regals que ens varen donar els amics després dels postres, la tortada nupcial que va eixir de la cuina, amb les llums apagades del restaurant, als acords de “La Conquesta del Paradís”, de Vangelis, i que varem tallar amb una espassa de cristall, el ball amb el que va continuar la festa… Com ja he dit al principi, són molts i molt bons els records que guarde d’aquell dia i que m’han acompanyat en el camí. L’altre dia, vaig anar a netejar el cotxe, tarea àrdua que em dóna una peresa titànica. Vaig espolsar les estoretes dels peus, vaig passar l’aspiradora per l’interior del cotxe, amb un drap vaig netejar la guantera del cotxe, així com els racons indomables on un es pot trobar allò que menys es puga imaginar. Després vaig descarregar una mànega d’aigua que feu que tot el seu exterior brillara com si fora el migdia clar. En obrir el maleter, a un racó del mateix, entre una bossa on van els triangles reflectors d’emergència, una caixa on porte un joc de llums, un drap per a netejar els cristalls i un envàs de plàstic ple d’oli per al vehicle, m’he trobat amb una figureta de porcellana: la que coronava la tortada nupcial i que ens varen regalar en companyia de l’espassa de cristall després del banquet. Recorde que el maleter del cotxe, en acabar la festa, el varem omplir fins a dalt: els regals dels amics, els detallets que varen sobrar, les canastetes on es servien els mateixos, un parell de caixes de puros i alguna altra cosa més que ara no recorde. En arribar a casa varem descarregar-ho tot, però se’ns va quedar oblidada la figureta dins del maleter. I ara, amb el pas del temps, l’he rescatada d’allà dins. He pogut comprovar que continua intacta, sense ningun pelat. I en eixe moment, jo pense en la quantitat de viatges que hem fet amb el vehicle, la quantitat de corbes que hem girat, les maletes que hem carregat dins del maleter, i en les voltes que ha rodat el vehicle per dins de la ciutat. I alhora em venen a la ment les corbes de la vida: els bons moments i els no tan bons viscuts en companyia de Carmen, les hores altes i les hores baixes, les alegries i les penes, la salut i la malaltia. La pobresa i la riquesa, que es diu a la cerimònia nupcial. Em plantege si pujar la figureta a casa i deixar-la a un estant de la llibreria. Però pense que és millor deixar-la allà on està, com a termòmetre del nostre amor o com una metàfora pura de la vida mateixa.