Són les tres
de la vesprada i tinc unes ganes enormes de menjar. Tinc el que es diu normalment
fam. O tinc gana? No ho sé. Només sé que els budells em rugeixen d’una forma
extraordinària de forma que, quan parle note un eco per dins de l’estòmac que
fa que les paraules s’escolten amb unes mil·lèsimes de segon de retard. Mentre em dirigesc cap a casa per a dinar,
al cotxe em plantege la diferència que n'hi ha entre una paraula i l’altra.
Així, quan es parla de tindre gana, estem parlant del desig o la tendència de
la voluntat de fer una cosa. Sobretot es sol utilitzar en plural com a “tindre
ganes de”. Però, especialment sobretot quan s’utilitza en singular, estem fent
referència a tindre apetit o desig de menjar. Quan parlem de tindre fam, fem
referència a tindre unes ganes intenses de menjar. Es tracta d’un fet més
específic relacionat amb la falta d’aliment. Les dos paraules podem vore que
estan relacionades, per a uns com en una gradació d'intensitat del ruixit dels
budells, de forma que quan es diu que “tinc gana”, vol dir que la intensitat de
les ganes de menjar és relativa i es pot aguantar una estona, mentre que, quan
es diu “tinc fam”, l’apetit és tan intens que probablement ens menjaríem un
burro cru, amb pel i tot. Pel contrari, n'hi ha qui diferència semánticament les dos paraules tenint en compte l’educació de la persona que ho diu, de forma
que si és més refinat dirà que “té gana” encara que les ganes de menjar siguen
tan intenses que no es puga sostindre's de peu, mentre que si és bastot, dirà en
un bram que “té fam”, encara que s’haja menjat per a esmorzar un entrepà
d’obrer amb got de vi inclòs. Digam-ne que en este segon cas, la diferència
entre tindre fam i tindre gana seria la mateixa que n'hi ha entre dir que un és
un borratxo o que és un alcohòlic.
El fet de tindre fam o tindre gana, és tan natural en els éssers vius,
que açò ha fet que el refranyer siga riquíssim en este sentit. Parlem d’esta manera dient que
“si tens fam, pega un bram”. "Si tens fam, rosega’t el colze”. “Bona vida en
tinc: Bona fam em passe”. “Passar més fam que un mestre d’escola”. O “qui té
tam, somnia amb roscos”. “Més val bones ganes que bon menjar”. En definitiva,
la fam o la gana aguditza l’enginy i ha produït a la literatura universal un
grapat de personatges, essencialment roders i busca-vides que han divertit
generacions i més generacions amb les seues aventures, començant per l’intrèpid “buscón llamado Pablos” i acabant en el fantàstic Carpanta. Quan tanque el
cotxe, una volta aparcat baix de casa, i quasi a punt de dinar, pense que tal
volta m’he fet esta pregunta perquè són més de les tres de la vesprada i encara
no he dinat. Si foren les onze de la nit, tal volta em plantejaria si dormir o
somniar.
