jueves, 3 de abril de 2014

Xarxes socials.

Una xàrcia social no deixa de ser una comunitat de veins on cadascun expressa lliurement allò que lliurement vol, sense por de que a un li trenquen físicament la cara. Però a l'igual que en una comunitat de veins un sap qui és el que xilla a ple pulmó, el que arriba borratxo a casa, el que es passa tot el dia estudiant per a aprovar una oposició o el qui és músic i està tot el dia en casa tocant la trompeta o el piano, així mateix a les xàrcies socials tots sabem la informació dels demés per allò que cadascun publica, però també per allò que s'insinua. Així, si un publica "me'n vaig de vacances a Cancun", a banda de la notícia del viatge que es publicita, un pensa que eixa persona, o s'acaba de casar o guanya molt bon jornal o és tot mentira, començant per allò del viatge.

Però, què passaria si a eixa comunitat de veins hi haguera algun veí indiscret que, utilitzant la capa d'invisibilitat del Harry Potter, entrara en cadascuna de les nostres vivendes com si no n'hi haguera amo i estiguera al tant del que fa cadascun de nosaltres a sa casa? Quin olor fa el dinar que anem a menjar d'ácí a una estona, cóm el veí del quart guarda a un sobre un grapat de bitllets i l'amaga al segon calaix de l'aparador del menjador per a pagar la contribució de la casa, cóm fa un forat el veí de dalt a la paret per a penjar un quadre horrible i el penja tort, cóm banya plàcidament la veina de baix el seu xiquet de bolquers a la banyera que li ha regalat la seua germana, o cóm critica el veí d'enfront a la veina de dalt per un  comentari de mal gust que li ha dit a l'ascensor.

Estes situacions que poden resultar impossibles i un tant còmiques en la vida real, en la vida virtual, encara que no ens ho creguem, es donen quotidianament. Estes noves formes de posar-nos en contacte, encara que no ens en adonem, ens lleven llibertat i ens priven d'intimitat. Un company de la facultat que feia un grapat d'anys que no el veia, me'l vaig entropessar l'altre dia i li vaig preguntar si estava a alguna xarxa social.  I em va contestar que no, perquè això atemptava contra la seua llibertat i la seua intimitat. I no li falta raó perquè tota la informació que flueix per les canonades informàtiques va a parar a uns mega servidors. Diuen que qui té la informació és qui té el poder sobre les persones. No tan sols es tracta d'obtindre informació a partir de converses intranscendents al voltant de gustos per a vestir o menjar i conèixer així la tendència de les persones en quant a moda o gastronomia, per exemple, per a oferir tant productes o servicis que seran èxit segur, sí o si, si no que, només en connectar-nos, enseguida es sap de d'on ens connectem, quin sistema operatiu estem utilitzant, si ens connectem a través d'un mòbil o a traves d'una tablet o d'un ordinador portàtil, de quina marca és,...Tot açò és informació molt valuosa per a les grans companyies informàtiques que convertiran una qüestió purament tecnològica per obra i gràcia de la pròpia tecnologia en una qüestió bàsica i purament crematística.

Cada volta que entrem a una xarxa social, pensem que hi ha algú que ens està espiant. Només ens l'hem d'imaginar tot vestit amb roba cenyida negra, amb un antifaç negre, tombat en terra, guaitant per badall de la porta, observant cóm ens portem la cullera plena de llentilles a la boca.